Ara que Catalunya pateix una fal·lera postissa de valencianisme, caldria reformular l’adagi fusterià per recordar que tota història que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Això ve a tomb per la curiosa commemoració dels deu anys del 9-N que ha fet l’entorn convergent i, més en concret Artur Mas, qui ha aprofitat per treure el nas de dins la paperera de la història amb aquell gest tan hegelià de fer una amanida amb els fets perquè el curs de les contingències culmini en la pròpia figura. Dissabte passat, el 129 parlava sobre el 9-N en aquest mateix diari; allunyant-se de la metàfora marinera, el definia com l’instant fundacional per exercir el dret a decidir (“el primer cim que coronem com a projecte sobiranista”) que culminaria amb la celebració de l’1-O, un segon instant gloriós a partir del qual —a parer de Mas— es trencaria la unitat independentista, fins a arribar al marc de desencís actual.

Caldria recordar al Molt Honorable que la transformació del catalanisme (a saber, la pretensió falsa d’una nació plena dins del marc espanyol) a l’independentisme, entès com a fenomen d’acció democràtica directa per exercir la sobirania plena, no comença amb el 9-N del 2014, sinó que té el seu marc fundacional en el cicle de consultes sobre la independència de Catalunya que esclata el 2009 a Arenys de Munt i que culmina amb l’esclatant votació barcelonina del 10-A. Aquest arc temporal marca la conversió mental envers l’independentisme d’un gruix cabdal del catalanisme (això va del món convergent fins a la penya que venia de la tradició no nacionalista sociata, com ara servidor de vostès). En molt pocs anys, per dir-ho ras i curt, l’independentisme es desfà del seu contingut sentimental i passa a exercitar-se com una filosofia que eixampla la base a partir de l’acció de votar.

En aquells temps, moltes formacions van intentar posar el nas dins del moviment del referèndum (només cal recordar que el coordinador del 10-A fou un tal Alfred Bosch, al cel sia), però la partitocràcia catalana encara no havia inventat guinguetes com l’ANC o Òmnium amb l’objectiu de controlar subterràniament els moviments que sorgien de la ciutadania. De fet, és precisament l’èxit de les consultes allò que obliga l’entorn convergent a contrarestar l’auge de l’independentisme i la voluntat del referèndum vinculant inventant-se un concepte híbrid i falsari com és “el dret a decidir”. Amb la voluntat de fagocitar un moviment que se li escapava de les mans, i per deixar fora de joc a l’Esquerra més ardida de Junqueras, Artur Mas va parir la cabriola del 9-N i marejà la perdiu amb una consulta que diluïa l’opció independentista en una amanida preguntaire on s’incloïa l’opció confederal.

Artur Mas ha aprofitat per treure el nas de dins la paperera de la història amb aquell gest tan hegelià de fer una amanida amb els fets perquè el curs de les contingències culmini en la pròpia figura

Tot això que conto no va passar fa tres-cents anys, però la màquina propagandista convergent té una potència increïble a l’hora de convertir el passat immediat en un fangar prou boirós perquè la penya acabi desorientada. Al seu torn, la concatenació lògica amb què Mas implica que l’1-O va ser una espècie de derivada del 9-N resulta encara més fraudulenta (a banda d’hipòcrita). Com he recordat manta vegada, quan una sèrie d’articulistes posarem sobre la taula la necessitat d’un referèndum sobre la independència (que, com han certificat Felipe i Aznar afirmant que cal blindar la Constitució espanyola contra aventures catalanes del futur, era perfectament legal!), qui fou més bel·ligerant per anar-hi a la contra va ser l’entorn convergent. Tots aquells que ara tenen la barra d’anomenar-se octubristes ens digueren que el projecte era foll, impossible, i que acabaria com el rosari.

De fet, ja té gràcia que —mentre Mas pretén estrafer la història per apoderar-se d’allò que queda de l’1-O—, l’antic president es deixi retratar a La Vanguardia en un publireportatge revival nostàlgic de Convergència al costat de Jordi Pujol i Xavier Trias. Dic que la cosa té gràcia, en primer lloc, perquè Mas i Trias van posar-se de perfil quan la justícia espanyola acusà Pujol per corrupció en el famós afer de la deixa. Però també té certa ironia, perquè quan Mas intenta apropar Junts a l’univers convergent i insinua que Carles Puigdemont ha d’impulsar el seu propi relleu, l’únic que intenta és fer tornar el partit a les tesis del pacte fiscal per treure-li novament la pastanaga a Esquerra. Tot això, com veieu, soc trucs i jugadamestrismes molt propis del manual masista (i de l’èpica de l’astúcia convergent de sempre). Però en alguna cosa hem millorat, puix que és ben clar que en això ja no hi caurà ni Déu.

Repeteixo, a risc de fer-me pesat; tota història que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.