Diuen que va passar ara fa quatre segles i un any. En un jardí de Madrid, un nano dormia plàcidament sobre una llosa i un home l’observava encuriosit. “O el muchacho es de bronce o la piedra es de lana”, diuen que va comentar el tio a un mossèn que passava per allà. “No hay más bronce ni más lana que tener años once y no pensar en mañana”, va contestar-li el capellà en un castellà d’accent clarament català. Diuen que en sentir aquella resposta, el primer, que era ni més ni menys que Lope de Vega, va dir-li ràpidament al segon: “tú eres Garcia, a pesar del disimulo”. En efecte, diuen que aquell senyor amb sotana es deia Francesc Vicent Garcia, era rector d’un poblet anomenat Vallfogona de Riucorb i feia uns quants dies que voltava per Madrid perquè el mateix rei Felip IV havia decidit convidar a la seva cort aquell autor d'excelsos, originals i curiosos poemes. Exactament els mateixos poemes i obres de teatre que, dos segles més tard, en plena Renaixença, els intel·lectuals catalans de l’època van decidir que no valien res. O, dit a la manera vallfogonina, que no valien una merda.

Diuen, i no diem, perquè tot sembla indicar que Francesc Vicent Garcia mai no va conèixer el dramaturg més famós del Siglo de Oro, i tot plegat, doncs, no és més que una llegenda. El més curiós és que, per sort, si el Rector de Vallfogona és avui algú relativament vigent és en part gràcies a tot el mite creat al voltant de la seva figura. El més trist, per desgràcia, és que precisament aquesta aura llegendària de capellà sorneguer i murri que escriu versos entremaliats ha impedit durant anys tractar l’obra de Francesc Vicent Garcia com el que és: la poesia de primeríssim nivell d’un autor que cronològicament cal situar entre Ausiàs March i Jacint Verdaguer, l’escriptor en català més important durant els gairebé tres segles batejats ignominiosament com a Decadència. Per molt èpic que soni i per més bon storytelling que sembli, dir que els poetes jocfloralescos van emprendre la difícil missió de refilar una tradició literària medieval que portava tres segles 'abandonada' té un petit problema: que és fals, ja que evidentment la unió dinàstica entre Castella i Aragó va afectar la cultura catalana i va castellanitzar la noblesa d’aquí, que és qui pagava la festa, però en cap cas això vol dir que durant tres-cents anys a casa nostra ningú no escrivís res amb cara i ulls.

L’etiqueta “Decadència” és un mal de queixal nacional que hem de sanar, més que res perquè la literatura catalana del Barroc dialoga de meravella amb la resta de literatures occidentals del moment

El gran perjudicat de tot això ha estat, sens dubte, Francesc Vicent Garcia, a qui hem reduït a un capellanet que escrivia poemets on parlava de fer caca. Sens dubte, un dels problemes de no ser un país normal és tractar la nostra pròpia literatura de manera frívola, reduccionista i infantil, potser per aquest motiu els magnífics poemes d’estètica conceptista de Garcia han arribat tan malament als nostres dies. Precisament per això, per reivindicar-los, hi ha alguns bojos com un servidor que sovint, ni que sigui a la sala d’espera del dentista, aprofitem la mínima ocasió per explicar-li al del costat que l’etiqueta “Decadència” és un mal de queixal nacional que hem de sanar, més que res perquè la poesia catalana del Barroc dialoga de meravella amb la resta de literatures occidentals del moment i s’emmiralla dignament en els corrents literaris de l’època. El nostre rector n’és un bon exemple, per això escriu sonets forjats en l’exageració, l’ús de l’antítesi, les tombarelles sintàctiques o els jocs conceptuals que poden comparar-se als del napolità Giambattista Marino o als del castellà Quevedo. El Quevedo poeta, vull dir, no el Quevedo cantant. Ben mirat, però, la poesia de Garcia al segle XVII era tan popular com la música trap avui, amb la diferència que la gent, en comptes d’anar pel carrer cantant “Quédate / que la noche sin ti / duele” anava pel carrer recitant que “Ton aire i ton donaire és tan estrany/ que no hi ha en aquest lloc home de seny/ que a amar ta bizarria no s’empeny,/ a bé que tots s’empenyen per son dany”.

Si això passava és perquè Francesc Vicent Garcia i els autors del Barroc abracen un tipus de poesia popular. És a dir, que no estava pensada per la Cort, sinó per ser dita a la gent del poble. Aquells jocs lingüístics i conceptuals es converteixen no només en poemes, sinó també en els mots encreuats de l’època, en el Polònia d’aquells temps i en la Viquipèdia del moment, tot en un, ja que la poesia servia per això: per trencar-se el cap mirant d’entendre que volia dir el Rector de Vallfogona amb aquell sonet, riure amb la burla quotidiana cap a qualsevol cosa i, sobretot, retenir en la memòria el que sigui gràcies a la rima. Si en aquell punt de la Història els poetes volien tenir autèntic engagement amb els lectors, el que calia també era fer ús en els seus poemes de paraules provinents de la literatura que ho petava en aquell moment, ens agradi o no: la del Siglo de Oro. Cal entendre l’abundància de castellanismes en el Barroc català, però, igual com segles abans Ausiàs March o Joan Roís de Corella havien abusat dels italianismes i igual com avui The Tyets, 31 FAM o Lildami abusen dels anglicismes quan canten que els agrada estar del chill a la platja o quan confessen haver stalkejat l'exnòvia. 

Malgrat portar cent cinquanta anys amagant-ho, en els tres segles de Decadència va haver-hi a casa nostra més escriptors que pedres, alguns d'altíssim nivell com ara Cristòfor Despuig, Pere Serafí, Joan Timoneda, Francesc Fontanella o Joan Ramis

Precisament vaig pensar en tot aquest crush entre poetes i lectors l’altre dia, quan passejant per Vallfogona de Riucorb vaig topar-me amb una de les diverses plaques escampades per tot el poble que contenen versos de Francesc Vicent Garcia. Una d’elles, en una paret davant d’un llorer, deia “Ja són tants els que avui fan de poetes/ que ens faltaran llorers per les corones”. Així és, indubtablement, ja que malgrat portar cent cinquanta anys amagant-ho, en els tres segles de Decadència no només hi havia a casa nostra més poetes que pedres, sinó que alguns com ara Cristòfor Despuig, Pere Serafí, Joan Timoneda, Francesc Fontanella o Joan Ramis van bastir una obra d’altíssima qualitat, per no citar-ne d’altres més desconeguts com Antoni Massanés, Francesc Mulet, el Baró de Maldà, Josep Blanch, Joan Ferrandis d'Heredia o Pau Puig. Potser va ser per culpa d’aquest llorer que en el passeig matinal pel poble del Rector, tot d'una, em va agafar mal de panxa. Vallfogona de Riucorb és un municipi preciós ple de poemes esculpits a les parets i fins i tot de balnearis amb aigües termals, però clarament mancat d'una cosa tan poèticament vallfogonesca com els polyklyns.

Hi ha, això sí, la tomba de Francesc Vicent Garcia, que es troba dins l’església perquè va ser enterrat al cementiri de preveres de la localitat. Aquell adorable rector va morir l’any 1623, és a dir, fa exactament quatre-cents anys, per això aquest 2023 que acabem d’encetar és també L’any Rector de Vallfogona, i per això, aprofitant l’efemèride, observant la placa on diu “Vallfogona de Riucorb al seu rector-poeta”, vaig pensar que enguany tots els catalans tenim una gran oportunitat: desenterrar d’una vegada per totes la mentida de la Decadència. Mentre ho pensava, però, vaig veure un gos blanc dormint damunt un banc de pedra i vaig comentar-li a la meva dona que o bé el quisso era de bronze o bé la pedra era de llana. Per desgràcia, però, ella no em va entendre i per resposta no vaig rebre cap vers rimat, sinó un simple lladruc d’aquell gos petaner, que va saltar del banc per caminar quatre passes i fer una tifarada enmig del carrer, “deixant un regalet”, com diria ma mare.

Diuen que les llegendes serveixen per veure la vida amb un filtre de fantasia, potser per això vaig entendre aquella defecació com una mena de senyal, no només perquè jo també tingués els budells remoguts, sinó perquè aquell gos estava fent el mateix que nosaltres, com a país, hem fet amb la literatura catalana del Renaixement, el Barroc i la Il·lustració: reduir-la a una literatura absurda i de poca qualitat, creient que és una poesia merdosa amb l’estil d’un lladruc —a vegades d’una bordada, d’altres d’un udol— i que només parla de coses frívoles. Per això, a Vallfogona de Riucorb, vaig entendre que la millor manera d’homenatjar enguany a Francesc Vicent Garcia és cagar-nos en la Decadència tal com estic fent jo en aquest article, ja que aquell mal de panxa inoportú me l’havia provocat la historiografia del meu propi país i mai no és tard per recordar que “la merda, sia verda,/ blanca, negra, parda o groga,/ encara que és pudenta,/ és antiquíssima droga”, com va escriure ell. Mai no és tard per entendre, ni que sigui gràcies a un gos fent de cos, que la Decadència no va ser una pila de fems, sinó l'adob necessari per nodrir el terreny durant aquells centenars d'anys, malgrat que el país deixés de ser país, el català literari no va desaparèixer. O dit a la manera del Rector, durant aquells segles en què la nostra literatura, per sort, no se'n va anar a la merda per sempre més.