Fa dies s’ha incorporat al debat sobiranista el concepte “hem reculat una pantalla”. Traducció: “ara que teníem la independència a tocar en 18 mesos, resulta que alguns estan acceptant negociar un referèndum”. I això és cert? Teníem la independència a tocar i estem reculant?

Després de tibar la corda tot el que va ser possible, va ser possible el 9N. La convocatòria va ser un èxit. Per la mobilització, per la participació i, sobretot, perquè va significar un canvi d’actitud en l’habitual seny català tan poruc. Potser aquell va ser el primer cop en alguns segles que la societat civil real del país, la que tota la vida havia dit “nen, no et fiquis en problemes”, va fer un acte de desobediència pacífica tan bèstia.

Les eleccions del 27S van ser com un 9N, però adjudicant el sí i el no a sigles polítiques i amb la validació de l’Estat. I, gràcies a l’alta participació, va ser una fotografia força exacta de la realitat del país. I la realitat del país és que l’independentisme, amb les seves diverses variants i sensibilitats, frega el 50%. I amb poc més del 50% tu no pots proclamar la independència d’una forma unilateral. Ni aquí ni a la Xina Popular. Bé, sí que pots fer-ho, però ¿sense una majoria social forta, on vas?

Sí, sí, ja sé que és injust haver de “viure” la situació que imposa l’altre 50% i que, en una societat que pensa mig i mig, tant dret té un mig com l’altre mig a decidir com vol viure, però les coses funcionen així.

Per tant, ara que més o menys sabem els que som, ¿assumir la realitat és anar una pantalla enrere? Sí? Segur? O potser el que mostra la realitat és que alguns estaven en una pantalla virtual i pretenen seguir-hi?

No sé si el millor és negociar o no un referèndum. En tot cas això és feina dels polítics. Nosaltres, la tropa, ara que sabem els que som i on som exactament, tenim clar que hem de seguir empenyent, però amb realisme. I tenim clar que falta gent per empènyer. I que la mare dels ous és convèncer el màxim de gent possible perquè empenyi. I fer-ho amb un projecte sòlid i seriós, no de somiatruites i fum. Un 3 de 10 no es fa amb una pinya de 200 persones. Cal explicar, seduir i persuadir. Amb arguments, no amb jocs de mans i terminis impossibles. A l’estratègia de la por se la derrota (ui, quina paraula més bèl·lica, oi?) explicant la veritat i oferint un futur possible. I el màxim de transversal possible.

Tenim a favor, a part de poder oferir un projecte, que la resposta de l’altra part ha estat, fins ara, insultant, maleducada, de menyspreu, amenaçant i mai de propostes alternatives. Això fa que el pas que ha fet molta gent sigui irreversible.

I mentrestant, què? Doncs això, anar fent créixer la base. Li sembla poc? I això no vol dir re-convèncer els re-convençuts sinó anar a treure aigua de la sorra del desert. Difícil? Sí, esclar, què ens pensàvem? Però més difícil és la promesa d’alguns que d’aquí quatre dies començarà a ploure al desert i que hi caurà tanta aigua que anirem a construir-hi un spa amb aigües termals.

Si fins ara no hi ha cap spa en cap desert, per alguna cosa deu ser, oi?