L’eslògan de la campanya del Brexit era molt simple: “Recupera el control!”. En tres paraules quedava sintetitzada l’angoixa ciutadana per la incapacitat dels polítics de posar fre a moltes coses, però especialment a la immigració de gent de cultura musulmana. L’odi al desconegut, la por a l’alteritat, és, ens agradi o no, una reacció molt humana. Des que el món és món, pobles i comunitats s’han enfrontat pel control del territori, dels recursos naturals o bé per acumular poder. Hi ha odis bestials i hi ha odis subtils, com ara una campanya contra els anomenats “expats” al barri barceloní de Gràcia. O sigui contra els estrangers, generalment acomodats, europeus o nord-americans, que, segons els instigadors de la campanya, són els responsables de la proliferació de la cultura del brunch que amenaça de destruir l’esmorzar de forquilla tan arrelat en un altre temps a casa nostra. Els que acusen els estrangers rics de gentrificar Barcelona són els mateixos que defensen aferrissadament que l’ús del vel a les escoles és una tradició cultural que cal respectar o bé que reclamen papers per a tothom que vingui del sud global. La contradicció és flagrant, però les coses són així. La discriminació per origen de classe està generalitzada i colonitza la ment de tothom. Suposo que és així perquè els humans som, independentment de la ideologia que defensem, parcials i tenim prejudicis. Encara que ho neguin, o potser és que simplement no ho volen reconèixer, el refús als “expats” és simètric a la por, més general, contra l’immigrant que es passeja pels barris marginals de Barcelona, Manresa, Ripoll o Terrassa amb babutxes i gel·laba moresques o hindús. Les formes de racisme són múltiples.
Per a la cultura woke, avui dominadora del relat, el nord global és, per definició, el bressol del capitalisme i, en conseqüència, l’accelerador del mal arreu del planeta. No hi ha cap mena de dubte que el colonialisme ha provocat un desordre mundial que ha empobrit els anteriorment anomenats països del Tercer Món. Potser caldria tenir en compte que també ha contribuït a aquest desastre una classe dirigent africana o llatinoamericana que s’ha format en les millors universitats europees i nord-americanes. Teòricament, aquests dirigents que quan acaben els estudis d’elit retornen al seu país s’han format seguint les doctrines del pensament liberal democràtic que predomina a Cambridge o a Stanford, posem per cas, però que obliden així que aterren de nou a casa seva i agafen les regnes de l’Estat. Haver estudiat a Europa o als Estats Units no garanteix de cap manera la difusió dels valors democràtics nascuts a la Grècia clàssica i que, almenys fins fa ben poc, inspiraven la política europea. L’Europa democràtica tampoc ha estat tan fàcil de preservar. Només fa cinquanta anys que van desaparèixer les dictadures a Espanya i Portugal (totes dues amb una durada molt llarga) i Grècia (més curta però igualment sanguinària). A Espanya, a més, la transició de la dictadura a la democràcia va ser tan imperfecta i injusta, que va congelar momentàniament el virus antidemocràtic que va encomanar el franquisme i que ara ha despertat de forma virulenta en les institucions de l’Estat, començant per la monarquia.
Espanya acaba d’investir president un senyor que, com s’ha pogut constatar de nou en la visita oficial a Israel com a president de torn de la UE, ha dinamitat les relacions diplomàtiques amb l’únic Estat democràtic de la zona
Europa ha estat escenari de dues grans guerres mundials, si ens centrem tan sols en el segle XX, però també ha estat en territori europeu on ha arrelat el totalitarisme, negre o roig, que va posar en risc la democràcia. Recuperar la llibertat va costar milions de morts, però la meitat dels europeus van quedar atrapats sota uns règims totalitaris que ignoraven la democràcia. Els dirigents revolucionaris africans anaven a estudiar a Moscou, a la Universitat Patricio Lumumba, on van aprendre a menystenir els valors democràtics tant o més que la “casta” contra la qual combatien. La guerra freda va ajudar a consolidar unes dictadures que, un cop caigut el Mur de Berlín, serien enderrocades per l’islamisme més dogmàtic i intransigent amb l’alegria de sectors esquerrans, que donaven suport a revoltes com la dels aiatol·làs a l’Iran perquè eren antiianquis. Aquest islamisme fa temps que va arribar a Europa, aprofitant la fascinació pel continent que molta gent del sud global té pel “paradís” europeu, però sense cap intenció de capil·laritzar-se amb la població originària. Entenguem-ho bé, perquè aquesta no és una història que es pugui explicar des dels apriorismes racistes o des del bonisme que diferencia entre els “invasors” rics i els “refugiats” pobres que arriben amb pasteres a les costes de Grècia o d’Itàlia o bé creuant l’estret de Gibraltar per accedir a Europa a través de la península Ibèrica. Cal oposar-hi una mirada assossegada que elimini els prejudicis. Només així podrem entendre per què Geert Wilders, el líder de l’extrema dreta als Països Baixos, acaba de guanyar les eleccions amb un discurs xenòfob en un país que fa gala de ser superliberal, per bé que els besavis de molts dels votants neerlandesos fossin els responsables de l’apartheid a Sud-àfrica. Un intent de genocidi infructuós.
El conflicte israelianopalestí no és una història de bons i dolents en la qual els bons són sempre els mateixos
És impossible intentar entendre la història amb dues piulades. Fa uns dies Timothy Garton Ash observava des de les pàgines del diari The Guardian que l’eslògan de la campanya del Brexit era tan bo perquè va saber tocar la fibra de la por dels votants: la migració estava fora de control i calia replegar-se a casa. Potser sí, però també va triomfar perquè molta gent estava —i està— farta d’una classe política que és incapaç de donar solucions a pràcticament res, mentre que un dia i un altre es coneixen nous casos de corrupció. Una classe política que també és incapaç de donar una sortida democràtica als conflictes polítics que alteren la “normalitat” social amb un acte tan normal com és votar, per exemple, l’autodeterminació. Els temps a venir no seran plàcids, si els polítics de tradició democràtica no lideren un canvi estructural. Espanya acaba d’investir president un senyor que, com s’ha pogut constatar de nou en la visita oficial a Israel com a president de torn de la UE, ha dinamitat les relacions diplomàtiques amb l’únic Estat democràtic de la zona, que ho és tant com Itàlia, Hongria, Suècia o Eslovàquia, membres de la UE, on encara avui governa l’extrema dreta. Abordar els grans problemes del món des de la frivolitat té aquesta conseqüència. El conflicte israelianopalestí no és una història de bons i dolents en la qual els bons són sempre els mateixos. Per altra banda, un dia Pedro Sánchez ens explicarà per què pot defensar el reconeixement de l’estat palestí (una solució raonable) i, en canvi, es nega a reconèixer Kosovo o la República del Sàhara Occidental.
Cal recuperar el control, efectivament, però ha de ser el control de la democràcia, del pluralisme i de la laïcitat de les institucions i de l’espai públic com a base de la convivència. L’independentisme català té molt de camp per córrer en aquesta pista, si no es llança als braços de qui, com Wilders o Orbán, però també com Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, ofereixen solucions simplistes a qüestions complexes. Només els polítics valents seran capaços de generar confiança i redreçar el món. També a Catalunya, on tres de cada quatre catalans, segons explicava ahir en aquest diari Pedro Ruiz, no estan satisfets amb el funcionament de la democràcia. El populisme s’alimenta amb aquesta insatisfacció.