De què van les eleccions del 12 de maig? Del referèndum o referèndum, o de les coses que ens passen? Si fem cas a les enquestes, que sempre tenen interessos darrere, la resposta és ràpida. Van de les coses. De fet, les enquestes situen un escenari molt semblant al de la primera dècada d’aquest segle. Dos partits grans —el PSC i Junts—, un partit mitjà —ERC— i dos partits petits —el PP i els comuns—. Cosa que demostra, de moment, diferents coses. Que el PSC recupera el seu paper de sempre. Que Junts creix gràcies a l’efecte Puigdemont, però s’ha de veure si el seu futur és l’ADN convergent de tota la vida. Que ERC no ha tret rèdit d’haver ocupat la presidència. Que el PP es beneficia de l’enfonsament de Ciutadans. I que els comuns tenen el mateix sostre i les mateixes polítiques que Iniciativa.
Tornem al mapa clàssic. Ei, si fem cas a les enquestes. Que, per cert, demostren una altra cosa. Que l’efecte Puigdemont no és prou potent ni per a alterar l’agenda ni per a alterar prou els equilibris de poder. Tret que... Tret que Puigdemont decideixi tornar abans de les eleccions, sigui detingut i generi un xoc emocional que faci alterar-ho tot. Si no, tenint en compte que ara mateix no tornaria com a president, la seva tornada serà menys èpica que la de Josep Tarradellas.
La mateixa realitat fa que el nas indiqui que aquestes eleccions aniran de les coses
Però, al marge de les enquestes, la mateixa realitat fa que el nas indiqui que aquestes eleccions aniran de les coses. La preocupació —i els efectes— de la sequera. La crisi a Justícia amb les presons. L’habitatge. L’educació. Hi ha tantes preocupacions ciutadanes abans que un referèndum, que fa una mica de vergonya aliena veure alguns polítics com a gent extemporània que no sap llegir la realitat de cada moment.
Però, a més, ja és hora que després d’una dècada d’excepcionalitat, en la qual bona part del país va fer una aposta que ha despullat les debilitats pròpies, es jutgi també els polítics per la seva gestió. Un exemple, recuperat al 30 minuts d’aquest diumenge. L’impost de successions en si mateix ja és un robatori que fa el Govern als hereus d’un difunt. Però és que resulta que Junts per Catalunya (amb Quim Torra de president) i Esquerra Republicana de Catalunya (amb Pere Aragonès de conseller d’Economia) i amb el suport dels comuns, van aprovar en plena pandèmia una pujada d’aquest impost. Sí, el 29 d’abril del 2020, mentre anaven morint els nostres pares, no van tenir manies a mantenir aquest pacte previ. Una atrocitat que va doblar els ingressos per aquest concepte, fent caixa amb la mort dels catalans. I no cal entrar ara en la gestió de les residències. O sigui que sí. O referèndum o les coses.