Aquestes eleccions han estat molt possiblement les eleccions dels últims deu anys que els catalans hem agafat amb menys ganes. I qui diu “amb menys ganes”, diu amb profunda desgana. Amb la capacitat de dipositar cap confiança en una política malmesa i una xifra d’abstencionistes que es preveu menor, però igualment desorbitada, els partits han fet allò que bonament —per dir alguna cosa— han pogut per situar el seu programa a l’agenda pública. Fa temps, però, que a Catalunya res del que es diu en campanya importa gaire. Hem assumit que no es compleixin les promeses electorals i que, a més a més, la mentida sigui un recurs de campanya més. Sembla l’argument de qui, sense gaire interès per la política, es justifica dient que “tots són uns lladres i uns mentiders”, però n’hi ha prou amb fer captures de pantalla dels titulars d’aquest divendres, guardar-los i recuperar-los d’aquí a un mes, per constatar que res del que s’ha compromès aquestes últimes setmanes, sobretot en matèria de pactes electorals, té cap valor. La cultura política catalana erosiona la seva cultura democràtica, per molt que tothom procuri jugar l’etiqueta de “demòcrata” a favor seu. Escrit això, i atès que servidora no ha publicat cròniques de campanya ni perfils polítics en aquest mitjà —ni enlloc, de fet—, comencem.

Per al PSC, el partit que les enquestes pronostiquen guanyador, aquesta ha estat la campanya del silenci. Amb ERC i Junts esbatussant-se per qui ha pactat millor amb el PSOE, el PSC n’ha tingut prou de fer una campanya sense gaires estridències per erigir-se en el partit de l’ordre. No hi ha ningú millor per a la Catalunya de la concòrdia que l’home gris i autoritari que Salvador Illa no lluita per deixar de ser. Arreplegant velles glòries convergents que, quan tot anava de pujada, es van veure obligades a ser rupturistes per sobre de les seves possibilitats, Illa ha espremut el fracàs dels últims deu anys de procés independentista per justificar que qualsevol proposta que s’escapi de l’autonomia porta Catalunya al desastre. En nom del realisme i del servei, el PSC se sap el que colla l’esvoranc que l’independentisme ha deixat entre Catalunya i l’estat espanyol. Illa no és un líder carismàtic i aquesta —després del període d’aventures de l’independentisme— és la seva gran virtut a ulls de l’espanyolista cansat d’experiments. En nom de la pau i l’agermanament, Illa no ha hagut de fer gaire cosa més que ser ell mateix —i defensar el Hard Rock— perquè l’elector entengués que és l’home del moment, això és, el punt final del deliri independentista.

Illa ha espremut el fracàs dels últims deu anys de procés independentista per justificar que qualsevol proposta que s’escapi de l’autonomia porta Catalunya al desastre

Junts no ha sortit de la seva zona de confort. Ho ha provat amb el fitxatge d’Anna Navarro —a qui han procurat amagar en descobrir que els restava credibilitat perquè els caricaturitzava— i sembla que se n’han desdit. Aquestes han estat les enèsimes eleccions en què el partit ha hagut de sobreexplotar el lideratge de Carles Puigdemont, el miratge del seu retorn i el capital sentimental de l’exili, per reorganitzar un espai polític que d’ençà de l’1 d’octubre ha estat una casa de barrets. Com sempre, Junts ha jugat als equilibris retòrics per ser unilateralistes, però treure pit dels pactes amb el PSOE. Ser nacionalistes i saber que el model del Hard Rock empobreix el país, però retrobar-se amb un sector empresarial que li fa bona cara. Ser els del plebiscit Puigdemont, però fer espots electorals explicant que això no va del president Puigdemont. Ser independentistes, però no explicar com faran la independència perquè no s’ha de donar informació a l’enemic. Mentre que el PSC aprofita el moment de replegament per fer servir l’ordre d’esquer, a Junts, que no poden desprendre Puigdemont del segell del referèndum del 2017, mesuren la bossa de votants que comparteixen amb els socialistes des de l'ambigüitat, que és la manera generosa d’anomenar el que és un joc d’hipocresies.

Junts ha hagut de sobreexplotar el lideratge de Puigdemont, el miratge del seu retorn i el capital sentimental de l’exili, per reorganitzar un espai polític que d’ençà de l’1 d’octubre ha estat una casa de barrets

Mentrestant, Pere Aragonès va assumint que la presidència de la Generalitat ha estat un somni bonic que està a punt de trobar el final. El govern en solitari d’ERC, el que havia de representar la Catalunya del 80% fent de cotxe escombra d’antics convergents i socialistes, i fitxant assessors propers a Ciutadans per proposar un acord de claredat que avui fa fins i tot vergonya de recordar, ha patit un final de legislatura molt entrebancat, per escriure-ho sense fer llenya. Si volguéssim fer un recompte dels col·lectius que han hagut de recórrer a la protesta perquè aquest Govern escoltés les seves demandes, potser ens convindria començar per la cua, això és, comptant els col·lectius que no ho han hagut de fer. A ERC són conscients que el seu moment d’èxit ha estat més curt del que preveien i no poden amagar la desesperació. No ho escric només arran de la proposta d’última hora de crear una conselleria de la llengua catalana, ans perquè l’últim dijous de campanya, alguns alts càrrecs del Govern van haver de signar un manifest reclamant el vot per, precisament, aquell que els ha contractat. Fa tota la pinta que el president Aragonès no ha aconseguit prou suports per elaborar un manifest de personalitats disposades a expressar-li suport i ha hagut de recórrer als seus treballadors. Si calgués escollir una fotografia explicativa del moment de partit, potser seria aquesta. Bé, aquesta i una de l’Oriol Junqueras proferint crits als mítings arreu de Catalunya, procurant aturar el cop.

A ERC saben que el seu moment ha estat més curt del que preveien. Aragonès no ha aconseguit prou suports per un manifest de personalitats disposades a expressar-li suport i ha hagut de recórrer als seus treballadors

A l’Alejandro Fernández li ha caigut a sobre la maledicció de ser el candidat que cau bé als catalans, però que no és prou radicalment espanyolista per rascar a l’extrema dreta de Vox tots els vots que voldria. Les últimes enquestes apunten en aquest sentit. Tampoc no en rasca prou al PSC, que s’eixampla amb el momentum i un discurs nacional que, de fet, signaria el mateix Fernández. L'avanç de la campanya ha anat simplificant missatges, i el cap de llista del PP —que ha resistit els embats interns del seu partit per relegar-lo—, encara desperta admiració debat rere debat per l’enteresa del seu discurs. És un polític que es pren seriosament la seva feina, i per això mateix tothom li canta lloances amb el “si no fos del PP” d’escut. Però és del PP, i ser-ho el fa massa tou i liberal pel votant d’extrema dreta espanyolista, i l’enemic pel votant socialista que, o bé encara es mou segons les busques del bipartidisme, o bé encara es pensa que vota el partit de Pasqual Maragall. És un soldat noble, però la noblesa, quan tot és joc brut, només serveix per ser el primer a morir. La Dolors Montserrat també ho sap.

A l’Alejandro Fernández li ha caigut a sobre la maledicció de ser el candidat que cau bé als catalans, però que no és prou radicalment espanyolista per rascar a Vox i al PSC tots els vots que voldria

Per sorpresa de ningú, resulta que l’extrema dreta catalana d’Aliança Catalana i l’extrema dreta espanyola de Vox es disputen els vots entre ells. Malgrat que d’entrada pugui semblar que l’element decisori per dipositar el vot a favor d’uns i d’altres sigui l’eix nacional, el fet és que ambdós partits representen la divisió ideològica dins l’extrema dreta europea actual d’una manera tan precisa que caldria estudiar-ho a les classes de teoria política. Vox encara representa per a molts —malgrat la pròpia divisió interna— una extrema dreta més tradicionalista, amb l’avortament, el feminisme o les reivindicacions del col·lectiu LGTBIQ+ com a línies vermelles, que rasca en la retòrica bel·ligerant de la reconquesta i en la descendència dels extractes franquistes per estructurar-se. Vox té una continuïtat històrica dins l’Estat espanyol, mentre que Aliança Catalana s’ha servit de l’accent d’una senyora de Ripoll per pintar de catalanitat el que en realitat és un calc europeu de l’extrema dreta actual, la de Giorgia Meloni, perquè ens entenguem. A més a més, s’aprofiten de les reivindicacions del col·lectiu LGTBIQ+ —van penjar la bandera de l’orgull a l’Ajuntament de Ripoll— o del feminisme, per apuntar contra la comunitat islàmica, que —en aquest cas— és el mateix boc expiatori que fa servir Vox. El partit espanyol i el català comparteixen pràcticament el 70% del programa electoral, i malgrat que Aliança Catalana busca reagrupar part del votant decebut amb la classe política independentista, aquest puntal ideològic ha perdut força com a element identificatiu del partit.

Vox i Aliança Catalana comparteixen el 70% del programa, i malgrat que Aliança busca reagrupar votants decebuts amb la classe política independentista, aquest puntal ideològic ha perdut força

No patiu, que ja gairebé estic, igual que els comuns. Les enquestes no pinten bé per a Jéssica Albiach. El votant d’adscripció nacional espanyola d’esquerres ha assumit que, si els comuns han de ser la crossa eterna del PSC i del PSOE, tant per tant, més val votar el PSC i el PSOE. En realitat, amb la superació de Podemos i l’adveniment de Sumar, el PSOE és pràcticament indistingible dels qui un dia van omplir les places per denunciar les dinàmiques putrefactes del règim del 78. Aquí la CUP, que s’ha trobat immersa en el Procés de Garbí per reubicar-se, se n’ha pogut aprofitar. La decisió que la cap de llista per Barcelona fos Laia Estrada va posar en pausa la disputa entre la CUP de Barcelona i voltants i la CUP de la resta del país. Això és, entre la CUP més espanyolitzada i la més centrada nacionalment. Entre Laure Vega i Lluc Salellas, perquè ens entenguem. Els cupaires viuen ancorats en l’eterna posició de comoditat de no tenir prou incidència per decidir què passa amb la independència i, alhora, poder culpar els dos grans partits independentistes de la reculada nacional. Mentrestant, Basha Changuerra compra tots i cadascun dels marcs espanyolistes sempre que pot.

El votant d’adscripció nacional espanyola d’esquerres ha assumit que, si els comuns han de ser la crossa eterna del PSC i del PSOE, tant per tant, més val votar el PSC i el PSOE

Entre l’abstenció i Alhora hi ha una passa curta que, malauradament, em sembla que ve determinada per les simpaties personals que l’elector pugui tenir amb en Jordi Graupera i la Clara Ponsatí. Dic malauradament perquè em sembla que Alhora ha fet un esforç gens menyspreable per aconseguir que irrompessin en l’agenda política qüestions que la partitocràcia independentista es nega a tractar, com l’eficàcia de la immersió lingüística. És possible que Alhora obtingui vots de l’abstenció, però precisament perquè l’abstenció no es pot patrimonialitzar —per molt que alguns ho provin—, fa de mal dir si dins de l’abstencionisme hi ha prou votants potencials, o si en seduiran prous per entrar al Parlament. Tot sembla indicar que no i que, alhora, això no aturarà Graupera i Ponsatí de bastir una alternativa als partits del procés.

Els cupaires viuen ancorats en la comoditat de no tenir prou incidència per decidir què passa amb la independència i, alhora, poder culpar els dos grans partits independentistes de la reculada

Les últimes eleccions en què servidora va anar a votar van ser les del Parlament del 2021, i ja llavors vaig triar una opció que sabia que seria extraparlamentària. El desencís amb la reculada independentista i amb una cultura política que se serveix de la desvinculació amb la ciutadania és gairebé paralitzant. Precisament per això, i com els lectors hauran pogut comprovar en aquesta anàlisi, no m’he desvinculat de la vida política del país. Perquè no podria. Tot plegat, m’ho miro amb un punt de repulsió, precisament perquè m'importa. M’ho miro, però. He procurat vehicular tanta desgana fent que el meu vot sigui més car d’aconseguir, per no sentir-me partícip d’una partitocràcia que de mica en mica s’ha doblegat als interessos espanyols i ha perdut completament de vista quines són les urgències nacionals. Jo també estic cansada de veure mítings i espots i de llegir articles que semblen argumentaris de partit, i pensar, com va dir aquella, que “Catalunya no s’ho mereix, això”. La cultura política catalana ha fet que voler formar part de la vida política del país suposi per a molta gent un esforç que ataca l’autoestima i el respecte cap a un mateix. Desvincular-se’n psicològicament o aconseguir que ens deixi d’interessar, però, és matar d’un cop les possibilitats que hi pugui haver alguna cosa millor. Fins i tot una part dels abstencionistes ho són militantment, si és que això pot existir. Que no sigui per no haver-hi pensat prou.