Reformar Espanya? Vet aquí el dilema actual de l’independentisme polític català. No em refereixo, és clar, a si ha de desitjar, i promoure activament, la reforma o millora d’Espanya. Això ja ho van intentar ara fa temps, i amb escàs èxit, Almiralls, Cambós i companyia. Em pregunto, simplement —perquè no ho tinc gens clar—, si l’independentisme d’avui no hauria de ser més conscient que algunes de les mesures que impulsa amb més o menys entusiasme —posem per cas, els indults, l’amnistia, les reformes penals o les millores pel català— poden contribuir, no volgudament, però sí efectiva —com una espècie d’efecte col·lateral— a blanquejar part de les anòmales pràctiques amb què l’estat ha combatut el ‘procés’.
L’escenari que així es dibuixa podria tenir, a més, dos efectes aparentment contraproduents per a l’independentisme. El primer, a curt termini: donar arguments al Tribunal Europeu de Drets Humans per no entrar en el fons del cas de la sentència per sedició del TS, per entendre que amb aitals mesures de redreçament, ja s’haurien restablert les vulneracions hipotèticament perpetrades per Espanya. El segon efecte seria a mitjà o llarg termini: com més democratitzada esdevingui Espanya, menys motius hi hauria per anhelar el que pretén tot independentisme, la independència. I, en tot cas, si aquesta s’assagés, ben segur que seria vista des de fora com a menys legítima.
Dit això, però, com els podem demanar, a aquests partits polítics, que, més enllà del seu major o menor encert pels volts del 2017, es quedin creuats de mans, sense fer res, tot i haver-hi molts ciutadans —alguns d’ells, a les seves mateixes files— que encara es veuen afectats —i de quina manera— per les destrosses jurídiques consumades per l’Estat espanyol? Com els ho podem demanar, això, tenint en compte, a més, que, per atzar de l’aritmètica parlamentària, aquests mateixos partits han esdevingut la clau de volta de la governabilitat espanyola, circumstància que els permet poder obtenir, a canvi, concessions per redreçar el dany jurídic, polític i humà causat? La resposta no és senzilla.
La resposta negativa a la pregunta del títol podria semblar d’antuvi evident, però de sobte ens assalta un argument en sentit contrari
Per a acabar-ho d’adobar, cal afegir-hi un altre factor, molt evident, però no prou atès: l’actuació repressora de l’estat s’articula en nivells diferents, de tal manera que mesures negociades, efectivament aprovades i plenament legals en un nivell, poden no generar, paradoxalment, els efectes que els són inherents, si això depèn d’un altre nivell. En podem distingir tres, de nivells. El primer és el de la claror, de la llum del dia. El protagonitzen el legislador (155), el govern (piolins) i el Constitucional (emmordassament del Parlament). Actuen, quan ho fan, de manera clara i taxativa. Fulminant, podríem dir. El que fan se sol publicar al BOE. El segon nivell és el de la foscor i la nit, les clavegueres de l’estat. Pegasus. El Deep State submergit. I, per acabar, el tercer nivell, el més subtil, el més desconcertant, seria el Deep State emergit, el que opera, com el primer, a plena llum del dia, però servint-se il·legítimament de la seva independència, de manera tendenciosa, parcial i impròpiament estratègica. Ens referim, és clar, al poder judicial, especialment a la seva cúspide, el TS. Tenir presents les peculiaritats i les diferents velocitats i agendes amb què actuen aquests tres nivells de l’engranatge del poder central és, no cal dir-ho, de vital importància per a qualsevol anàlisi mínimament seriosa.
Posem-ne un exemple molt clar, de manual: l’amnistia. S’ha aprovat pel legislador i és, ja, vinculant, però el seu nivell d’aplicació efectiva és, de moment, força irrisori. Bé, excepte per als policies que van estomacar els votants de l’1-O. Gairebé tots ja han estat amnistiats. Un petit incís, aquí: la pseudo-aplicació de l’amnistia pels tribunals ha estat aprofitada per alguns crítics del processisme per denunciar una suposada ineptitud negociadora d’alguns partits independentistes. Crec que els trets no van per aquí: si la llei d’amnistia no hagués estat esmenada amb els retocs finals, el poder judicial, que frisava per inaplicar-la, hauria gaudit de molts més arguments per fer-ho, començant pel fet de no haver-se adaptat la llei, en la seva penúltima versió, a les Recomanacions de la Comissió de Venècia. Una vegada esmenada la llei, inaplicar-la directament esdevenia molt més difícil i requeria acudir a giragonses jurídiques molt més retorçades. El poder judicial —especialment el TS— ha tirat, tot i això, pel dret, però per fer-ho ha hagut d’assumir riscos de reputació professional i inconsistència jurídica més grans. El resultat final és, certament, però, la inaplicació parcial de l’amnistia, en contra del que volia i pretenia el legislador.
Arribats a aquest punt, cal reiterar la pregunta inicial: li continua interessant a l’independentisme contribuir a fer que Espanya millori —amb mesures que desdibuixen i semblen relativitzar la regressió democràtica patida els últims temps—, tot i constatar que els efectes reals d’aquestes mesures no acaben de reeixir del tot? La resposta negativa podria semblar d’antuvi evident, però de sobte ens assalta un argument en sentit contrari: si l’estat espanyol és capaç no només de sacrificar, en nom de la integritat territorial, bona part dels drets fonamentals previstos a la Constitució, sinó també, una vegada adoptades mesures pel legislatiu per mitigar la destrossa jurídica i humana causada, d’ignorar-les olímpicament —això ho fa, ara, el poder judicial—, no ens trobem, paradoxalment, i gràcies a la contribució independentista en l’aprovació d’aquestes mesures, en la prova més incontestable de la gravetat i decadència d’un estat que ni tan sols s’escolta a si mateix quan intenta autoredreçar-se?
Aquest dilluns comença un judici contra l’advocat del by-155 expresident de la Generalitat. De nou, en unes circumstàncies jurídiques més que estranyes. Com deia, la pregunta inicial, la del títol, no té una resposta fàcil. Jo no la tinc.