Una part gens negligible de la gran massa independentista que es formà abans del 2017 provenia de les escorrialles del federalisme (més ben dit, del fracàs d’aquest projecte per estructurar l’Estat, del qual ens en fotíem escarnint la seva impossible pretensió de crear una estructura de poder “asimètrica”). Pasqual Maragall fou l’últim polític català-espanyolista que va creure seriosament en la via del federalisme; l’aprovació de l’Estatut del 2006, ara ja ho podem dir, fou un abracadabra encobert per modificar la Constitució, accelerant aquesta asimetria amb el consentiment de l’esquerra espanyola. Tot i que la dreta cavernària hi reaccionà furibundament en contra, la majoria d’autonomies del PP (començant per les dels Països Catalans) van acabar adoptant la majoria de fórmules de l’Estatut sense que el Tribunal Constitucional n’esmenés ni una punyetera coma.

Al seu torn, aquest “federalisme sotto voce” va catapultar la creació de nous regionalismes de tall nacionalista que, fins al moment, no havien existit; el cas de València és especialment memorable, però l’exemple més delirant de tot plegat ha acabat essent la Comunitat de Madrid, un òrgan polític de creació purament funcionarial-administrativa que ha esdevingut una nació artificial mercès a l’habilitat d’Isabel Díaz Ayuso (una espècie de Jordi Pujol amb pitrera). El federalisme espanyol posterior al procés, en definitiva, s’ha convertit en una espècie de regionalisme de barons polítics que basen la seva pervivència al poder en fer veure que actuen com a contrapès de l’Estat central; el somni de Maragall (que començà amb la famosa expressió de “Madrid se’n va”) ha acabat d’una forma tan literalment irònica que ni un expert en la cabriola com ell s'ho hauria imaginat mai.

Tot això que explico ve a tomb pels darrers moviments tectònics de la política espanyola. Davant del cangueli dels barons feudals per reacció a la proposta de finançament singular per a Catalunya —l’equivalent a la por derivada de l’Estatut amb Zapatero— Pedro Sánchez ja s’ha afanyat a recordar que aquesta és una prerrogativa de la qual gaudeixen la majoria de comunitats autònomes del règim comú (la hiperactiva vicepresidenta Montero porta uns dies de marató pràcticament extasiant pel territori espanyol recordant a tot Déu que, lluny de treure’ls pasta, això del finançament singular català els pot acabar engreixant la nòmina). La conya de tot plegat és que, amb la seva coneguda habilitat tàctica, Sánchez ha dit que la porta de la Moncloa és oberta a tots els presidents que vulguin renegociar el finançament, un gest que Alberto Núñez Feijóo ha segellat de cop.

Espanya potser arribarà al federalisme, imposat com una espècie de cafè per a tothom amb possibilitats d’aspirar al sucre, però tot això es farà, evidentment, al preu de regionalitzar la nostra nació i convertir-la en un païset més aviat folklòric

Escric que el moviment té la seva gràcia perquè el veto del PP al fet que els seus presidents de comunitat parlin amb Sánchez l’ha fet Isabel Díaz Ayuso, no pas l’aparent líder de la dreta espanyola. De fet, si encara fos president de comunitat autònoma (i encara més en el cas d’una nació com Galícia), Feijóo aniria a Madrid amb més alegria que si li hagués tocat la Grossa. Però Ayuso ha de mantenir el seu cau de nacionalisme regional al preu que sigui, per molt que aquesta actitud acabi beneficiant Sánchez. De fet, el president espanyol ho té molt bé per continuar fent oposició a Feijóo; podrà dir que ell ha allargat la mà als barons populars per millorar-los la quota i que ha estat el seu propi foc amic qui ha censurat el moviment. De fet, Sánchez pot esperar tranquil·lament a veure si el bloqueig de Feijóo s’aguanta, perquè, tard o d’hora, tothom voldrà tenir una part més gran del pastís monetari.

D’una forma més sibil·lina que Zapatero, Sánchez pretén minar l’oposició del PP al finançament mitjançant una revolta interna de les baronies feudals dretanes. Voldria passar, en definitiva, del nou regionalisme que va néixer de l’Estatut català a un federalisme que actués per enveges internes (allò del famós “no vamos a ser menos”, que diu sempre l’Enric Juliana). A diferència de ZP, que va acabar engolit per la crisi econòmica i la rebel·lió de la dreta en oposició a l’auge de l’independentisme, Sánchez pensa que podrà surar més anys, bàsicament perquè ha domat les ànsies catalanes amb l’amnistia, per la qual ha comptat amb el plàcet del Consell Europeu. A banda d’això, com si fos James Bond, al president espanyol li ponen totes: després d’una negociació política d’alt nivell que sabrem algun dia, li acaba de caure del cel un opositor veneçolà altament reivindicat per la dreta.

Espanya potser arribarà al federalisme, imposat com una espècie de cafè per a tothom amb possibilitats d’aspirar al sucre (allò que un convergent il·lustre, en una entrevista recent per sucar-hi pa, ha anomenat “un concierto para todo el mundo”); però tot això es farà, evidentment, al preu de regionalitzar la nostra nació i convertir-la en un païset més aviat folklòric. Mentre l’independentisme no reneixi amb uns lideratges per ara inexistents, no ens podrem oposar a aquesta nova màquina de trinxar l’alliberament de la tribu.