Què diria Francisco Rubio Llorente? Qui va intentar buscar solucions constitucionals al tema territorial ja no pot plantejar-se una sortida imaginativa per a la situació inèdita en què es troba la formació de Govern després de les eleccions generals de desembre. Sens dubte, no hauria trobat estrany que s'utilitzi el terme de “segona transició” per qualificar el moment.

Cal recordar que ja va generar polèmica en l'acadèmia constitucionalista el contingut concret de l'article 155 de la Constitució en cas de la seva eventual aplicació a Catalunya, perquè mai no s'havia desenvolupat legislativament en què podia consistir i, per tant, fins a quin punt quedava suspesa l'autonomia en cas d'utilitzar-lo. I de la mateixa manera es van generar opinions contraposades entorn del jurament del president Puigdemont sense acatament a la Constitució, per si quedava o no subjecte a norma reglamentària sent l'assumpte tangencialment subsumible sota el dret fonamental d'accés a càrrec públic.

Ara, emulant la situació de bloqueig que al seu dia va viure Bèlgica, Espanya no sembla entreveure un candidat a la presidència del Govern, perquè el ball patètic de tots els possibles no emet un veredicte i, per tant, el Rei no pot donar un nom que, en el seu cas, servís, almenys, al senzill objectiu d'iniciar el còmput dels dos mesos perquè de nou es convoquessin eleccions. En aquest panorama en què tothom llança pedres i amaga les mans, l'acadèmia de nou es formula preguntes abans no pensades i, per això, el mosaic de fórmules aportades és variat i en alguns casos xocant, però en molt casos fa pivotar sobre el Rei eventuals desbloquejos del que podria ser un govern en funcions amb tendència a etern.

Sabem que la Constitució parla del Rei com a àrbitre i moderador del funcionament regular de les institucions de l'Estat. Deixant de banda que la situació actual comença a ser tot menys regular, el cert és que l'article de la Constitució que així ho estableix s'ha de llegir en relació amb el que diu que els seus actes requereixen sempre ratificació, en general, del president del Govern, o del ministre de torn, però, en el cas que ens ocupa, del president del Congrés. Pot no ratificar Patxi López la proposta que li fes el Rei? Pot tant com el Rei proposar sense tenir segur tal ratificació. La qüestió no és, per tant, què vulgui fer el Rei com què li diguin des del poder polític que ha de fer. I alguna cosa li diran si es pretén desbloquejar entre bambolines una situació en la qual, de cara a la passarel·la, ningú no vol quedar com el que va abandonar la contesa.

El Rei, com en aquell altre cas “gloriós” en què PP i PSOE no es posaven d'acord per canviar-se els cromos en el Tribunal Constitucional i algun col·lega va dir que intervingués el monarca, no pot decidir res per si mateix en una monarquia parlamentària. Afortunadament. Desbloquejar les tenses relacions entre els membres de la classe política, exercir de mandatari en solucions que se li proposin de forma consensuada, de fins i tot aparèixer com “el gran mitjancer”, això sí pot fer-ho. Ell, i no Rivera, que, com a colofó als despropòsits, s'oferia fa poc a fer el que de cap manera li correspon com a part del curiós i lamentable conflicte. Una cosa és regnar i una altra governar.

Montserrat Nebrera és doctora en Dret i professora de Dret Constitucional a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).