Aquesta setmana, el Congrés de Diputats ha tombat una proposició de llei per reformar alguns articles de la llei d’arrendaments urbans (LAU). La proposta de reforma era l’enèsim intent de resoldre, des del meu punt de vista, el principal problema de la societat catalana i molt concretament de la societat barcelonina: l’accés a l’habitatge. El problema és que, fins ara, totes les lleis que s’han fet no només no han resolt el problema, sinó que l’han agreujat. I l’han agreujat perquè alguns partits basen la seva acció política en consignes i en dogmes, sense atendre mai l’anàlisi de les dades disponibles ni la comparació científica amb altres països. No és la meva intenció fer un repàs de les dades (altres ho han fet, i molt millor que jo ho faria ara), però en donaré una: d'ençà de l’entrada en vigor de la llei d’habitatge que pretenia fixar el preu del lloguer, el 2023, l’oferta de pisos de lloguer a l’Estat s’ha reduït més d’un 30%, mentre que a la ciutat de Barcelona aquesta reducció voreja el 40%. Puc donar moltes més dades, però aquesta és demolidora. L’accés a un habitatge de lloguer és molt més difícil ara que no pas abans de fer-se la llei per facilitar-ho. Enhorabona als seus promotors. Per cert, abans d’aprovar la llei ja s’havia avisat reiteradament que seria un fracàs; els seus impulsors no poden dir que no estaven advertits.

La nova proposta de reforma, que pretenia sobretot afrontar el problema dels lloguers de temporada (que s’han convertit en un problema gravíssim), incloïa aspectes èticament reprovables, com ara convertir a efectes pràctics les habitacions en habitatges. Quin missatge estem donant a les futures generacions? Llogar una habitació és i ha de ser una situació temporal, sobretot per a joves estudiants i persones en situacions difícils, però en cap cas ha de ser una solució permanent. Les famílies han de viure en pisos i cases, no pas en habitacions ni cubicles. Aquesta proposta era un pedaç i no una solució. De fet, la solució a la crisi habitacional ja l’he explicada altres cops i no és l’objecte d’aquest article, però implica, entre altres mesures, construir molt d'habitatge protegit, eliminar mesures absurdes, com la reserva del 30% a les noves construccions, donar garanties reals als llogaters, combatre l’ocupació amb fermesa i eliminar l’impost de transmissions patrimonials en la compra de l’habitatge habitual.

D'ençà de l’entrada en vigor de la llei d’habitatge que pretenia fixar el preu del lloguer, el 2023, l’oferta de pisos de lloguer a l’Estat s’ha reduït més d’un 30%, mentre que a la ciutat de Barcelona aquesta reducció voreja el 40%

En l’àmbit estrictament polític, a Junts li ha caigut una pluja de crítiques per haver-hi votat negativament. S’ha fet molta demagògia i fins i tot s’ha vinculat el seu vot amb l’expansió de l’anticatalanisme. Fot-li que és de Reus. Cal dir, i sobta que s’hagi de repetir, que Junts és un partit que pot votar el que vulgui amb tota llibertat, com qualsevol altre partit. És evident que Junts també vol resoldre la crisi habitacional, però segurament les seves receptes són unes altres i això és legítim. Vet aquí el que alguns no volen entendre i els interessa més explicar teories conspiratives. No entenc, tampoc, que alguns s’exclamin pel fet que un partit nacionalista català vulgui protegir les competències del Govern de Catalunya. La cosa sorprenent seria el contrari; que un partit nacionalista català votés alegrement el buidatge de competències o una invasió de l’autogovern.

El meu consell als promotors de la proposta és que, la pròxima vegada, es preparin millor les coses i portin els deures fets al Congrés, amb els suports ben lligats i ben negociats, i no pas pensant que el vot dels partits ha de ser obligatòriament favorable perquè ells estan en possessió de la veritat absoluta. Perquè la política de debò es fa als despatxos i als passadissos. La manifestació convocada davant de la seu de Junts va ser un acte d’assetjament polític lamentable. És aquesta una pràctica importada per l’esquerra que orbita al voltant dels Comuns des de l’Argentina, el país que representa com cap altre la fallida d’una societat sencera per culpa dels seus errors propis i reiterats, sense concurrència de cap factor extern. Aquest assetjament enverina la societat i és una forma de violència, i ho és quan s’assetja una seu del PP o quan s’assetja la casa de Pablo Iglesias. També era un error polític, perquè més aviat que tard Junts i el Sindicat de Llogateres s’hauran d’asseure a negociar, i parlar amb les persones a les quals assetges no és la millor estratègia de partida. Llevat, és clar, que hi hagi un objectiu partidista per damunt de la necessària reforma del mercat de lloguer. No oblidem que Ada Colau, abans de ser líder dels Comuns, va ser portaveu de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH). Casualitats? Tots en coneixem la resposta i una bona prova és que els convocants de la manifestació no en van fer cap davant de la seu del PP, que també hi va votar en contra.

En tot aquest afer, però, Junts també ha comès un error. L’error va ser canviar el sentit del vot des de l’abstenció anunciada inicialment per passar al vot contrari que finalment es va emetre. L’objectiu de Junts era impedir-ne la tramitació, perquè considerava que la proposta era un error, i amb l’abstenció n’hi havia prou quan el PNB havia anunciat que no donaria suport a la proposta. Per això, quan finalment el partit basc va canviar de parer i va votar afirmativament, els juntaires es van afanyar a canviar el sentit del seu vot, però no el criteri polític. Si Junts tenia la intenció legítima de tombar la proposta i arguments vàlids per a justificar-ho, hauria hagut d’anunciar el seu vot contrari des del primer moment i sense complexos. Aquest error, més polític que no pas comunicatiu, ha fet quallar la idea que Junts va canviar de posició, quan en realitat va canviar el sentit del vot, però va mantenir el criteri. I ja se sap; en política, com en qualsevol altre àmbit de la vida, no importa la realitat, sinó les percepcions.