En molts països del nostre entorn, i a casa nostra també, el futbol és com una mena de religió. Salvant les distàncies, futbol i religió comparteixen el seu caràcter emocional, el sentiment de comunitat i el fervor que generen entre els seus seguidors. En el futbol un s’identifica en símbols (un escut, uns colors, una bandera), igual que passa en la religió, i s’arriben a “adorar” ídols per les seves habilitats amb la pilota.

En una passió tan destacable com la d’aquest esport, farcida amb l’afegit de la identificació personal amb un equip preferit, no és d’estranyar que les emocions passin fàcilment per sobre de la raó, donant lloc a comportaments poc lleials, impropis de la competició esportiva en el seu sentit més estricte. No em refereixo a faltes antiesportives contra el rival, ni als insults, que hi ha de tot, sinó a un fet molt més habitual i més sibil·lí com són les pèrdues de temps que afavoreixen a qui les practica i que perjudiquen el rival.

Qualsevol afeccionat al futbol s’adona que determinats equips fan espectacles propis del teatre quan simulen agressions que no s’han produït, lesions que la càmera de televisió demostra que són de ficció, serveis de banda que s’executen al cap de mig minut, estirades teatrals dels porters a terra, tombarelles de jugadors en topades innocents, temps en construir la barrera d’una falta, retards en picar un córner i un munt d’altres tripijocs i martingales orientades a un únic objectiu: perdre temps. Això es dona sobretot, però no exclusivament, quan equips de segona línia guanyen o empaten de manera poc previsible amb rivals de més nivell. Qualsevol resultat d’empat o de victòria inesperada resulta ser un accelerador d’interrupcions i de pèrdues de temps per tal que el rival tingui menys oportunitats de marcar.

Aquesta pràctica es pot mesurar i es mesura a la mil·lèsima de minut i té la seva expressió en el temps efectiu de joc, és a dir el temps en què la pilota està en joc entre els rivals. Quan la pilota no està en joc som davant d’un temps que compta però sense competició, per tant, és un temps mort. A Europa es donen diferents casuístiques de temps no jugat: a la Premier (Anglaterra) i a la Ligue 1 (França) el temps efectiu de joc se situa en conjunt per sobre dels 58 minuts dels 90 que dura un partit. A la Liga espanyola és de 54 minuts. De fet, entre les lligues europees que podem anomenar grans, a Espanya és on els partits duren més temps i on el temps efectiu de joc és més baix.

Mesurar el temps efectiu de joc liquidaria l’oportunisme dels jugadors i també, si és que en alguns casos pot existir, favoritismes o animositats dels àrbitres respecte als clubs

Com que les pèrdues de temps en el futbol poden constituir una mena d’estafa de competició, estan regulades per la normativa d’aquest esport. Retards en els serveis de porteria, en els serveis de banda, en l’execució de faltes, substitucions de jugadors a càmera lenta, celebracions de gols, simulació de faltes, etcètera, estan previstes en la reglamentació i és cosa de l’àrbitre corregir els abusos que se’n fan. Les interrupcions estan reglamentàriament contemplades i es corregeixen de dues maneres, amb temps afegit de joc i amb targetes grogues als jugadors que perden temps. Tot plegat es fa sobre la base de l’excés de temps respecte al que resulta raonable. Com que es donen situacions en les quals és molt difícil valorar si s’està més temps del que és raonable, són les percepcions de l’àrbitre les que ho interpreten. I en aquest punt també es poden donar diferents vares de mesurar, atès que els àrbitres no deixen de ser humans i poden tenir les seves interpretacions d’un concepte en certa manera elàstic.

M’ha fet pensar en aquesta faceta tan mal resolta del futbol el fet que hi ha equips que són autèntics “professionals” de les pèrdues de temps, amb el resultat de temps efectius de joc que s’haurien de considerar ridícules. Això més enllà del factor distorsionador que representa la interrupció constant de les dinàmiques del joc. De fet, en la majoria dels partits amb grans pèrdues de temps estem davant de conductes oportunistes per part dels jugadors, només ells coneixen si una falta ha provocat una lesió real o, senzillament, fan comèdia. Darrere seu hi acostuma a haver una estratègia deliberada per part dels tècnics.

Una solució simple als abusos de pèrdues de temps seria millorar la definició del concepte “temps raonables” (per servir faltes, de porteria, etcètera), millorar l’equanimitat dels jutges i endurir el sistema de sancions.

Però hi hauria una solució molt més fàcil, que ja s’aplica en altres esports i que no requereix més mitjans tècnics que un cronòmetre: mesurar el temps efectiu de joc, el temps en què la pilota està en moviment i és objecte de competició entre els rivals. S’aplica al bàsquet, a l'handbol i, sense anar més lluny, en una variant del futbol com és el futbol sala. Fàcil d’aplicar, no ofereix dubtes en qüestió de temps de competició, equànime, liquidaria l’oportunisme dels jugadors i també, si és que en alguns casos pot existir, favoritismes o animositats dels àrbitres respecte als clubs.

Ah, s’hauria d’establir quin és aquest temps. Els partits, per exemple, podrien durar 60 minuts, en dues parts de 30 minuts cada una, de temps efectiu, és clar.