La visita del Rei a Paiporta no ha estat precisament plàcida. Ni el multitudinari desplegament policial ha pogut contrarestar l’enrabiada dels veïns que en aquell moment feinejaven al carrer intentant desbrossar un espai públic devastat. Li han dit de tot al monarca i fins li han llençat fang, que si bé no és cap amenaça a la integritat física, deixa empremta. El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que també hi era, ha passat de puntetes parapetat rere el Monarca, constatant la ira dels veïns mentre el president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha fet mig fonedís i no ha experimentat amb la mateixa intensitat la indignació dels veïns, expressada amb tota cruesa davant el seguici de càmeres que acompanyaven la comitiva reial. Val a dir que Pedro Sánchez està bastant avesat a rebre xiulets, insults i peticions de dimissió. La hiperprotegida personalitat del monarca, molt menys. Normalment tot són festes i massatges. Per contraposar, fa quatre dies, el 12 d’octubre a Madrid, el Rei es va regalar el tradicional bany de masses que simultàniament sempre és un calvari per a Sánchez. Una protesta de signe partidista, una celebració instrumentalitzada des de fa anys que indefectiblement sempre reparteix aplaudiments i insults discrecionalment.  

L’aiguat a Paiporta va ser com un tsunami però a la inversa. De terra a mar. I va ser tan excepcional com desgraciat i imprevist per les autoritats que no el van veure a venir o no van llençar el crit d’alarma (se suposa que per desconeixement) fins que una massa d’aigua com el riu Ebre ja estava travessant Paiporta. Si fos deliberat o per negligència, estaríem davant uns fets que no serien només objecte de responsabilitat política sinó també penal.    

Paiporta no és l’única localitat afectada pels devastadors aiguats. Però sí la que s’ha endut la pitjor part. La torrentada no només ha deixat un paisatge de destrucció absolut. Sis dies després hi regna el caos. La xifra de mort no deixa d’escalar. Hi ha almenys 67 morts plenament identificats. I a hores d’ara tot fa preveure que el balanç final podria ser bastant pitjor per la gran quantitat de persones desaparegudes. Només d’aquí a uns dies es podrà saber del cert si es confirmen les pitjors previsions que apunten a una quantitat indeterminada de persones que van ser arrossegades al mar.  

Quan l'habitual són les catifes vermelles, els crits i la pluja de fang del comitè de recepció dels veïns de Paiporta han de ser difícils de gestionar i digerir

El Rei s’ha presentat diumenge a Paiporta. Sis dies després de la tragèdia. Per quin motiu no s’hi ha desplaçat abans? No hauria estat el mateix si l’endemà, sense tanta necessitat de parafernàlia, d’acompanyament s’hagués desplaçat a València. S’explica que la pitjor taca del llarg regnat de la Reina d’Anglaterra, Isabel II, és no haver visitat immediatament el modest poble gal·lès d’Aberfan, sinó vuit dies després que una esllavissada de fang sepultés 144 persones. També a finals d’un mes d’octubre, aquest de 1966. Penedida, i forçada per les circumstàncies, la Reina s’hi va presentar i una nena del poble la va obsequiar amb un ram de flors que hi deia ‘De part dels nens que encara queden a Aberfan’. 116 dels morts eren canalla del poble. La impassible Isabel II no va poder contenir les llàgrimes. 

Paiporta és un petit municipi de tot just 4 km² (Barcelona en té més d’un centenar) amb una densitat de població de 7.000 habitants per km². 28.000 veïns. Al sud de la Ciutat de València. Literalment enganxada a la capital. Amb un torrent, el de Xiva, que travessa pel bell mig el nucli urbà. Dimarts, a la conca del barranc, hi va ploure el que no està escrit. No és que el barranc no estigués canalitzat. És que no estava preparat per aquella massa d’aigua que es va escolar torrent avall i que quan va arribar a Paiporta la va arrasar.  

Al contrari que a la majoria de les ciutats del País Valencià, a Paiporta hi governa una coalició liderada pel PSOE amb Acord per Guanyar, una candidatura municipalista propera a Compromís que, de fet, en les eleccions de 2019, ostentava l’Alcaldia. Són dades a tenir presents. Però que difícilment expliquen una sonada escridassada, tan espontània com comprensible. El Rei, amb la jaqueta tacada del fang llençat per un veïnat indignat, feia mans i mànigues per calmar els ànims dels veïns, escortat per centenars de policies. La Reina Letícia, que feia el seu particular viacrucis, plorava a llàgrima viva, no se sap si per empatia amb la tragèdia o per una rebuda poc acollidora a la que de segur no hi està gens acostumada. O per tot alhora. Quan l'habitual són les catifes vermelles, els crits i la pluja de fang del comitè de recepció dels veïns de Paiporta han de ser difícils de gestionar i digerir. 

La comitiva reial i presidencial havia de desplaçar-se a Xiva. Prudentment, ho han deixat estar. Xiva és una altra localitat que ha patit de valent els estralls causats per l’aiguat. Com Paiporta, també la travessa un torrent, és una de tantes ciutats que s’han alçat desafiant una orografia de risc. L’urbanisme depredador no només s’ha permès al País Valencià. Catalunya no és una excepció. Arreu s’ha desafiat la natura, com s’han construït, les darreres dècades, urbanitzacions envaint turons de boscos al llarg i ample del país, urbanitzacions que són les primeres afectades quan el bosc crema.