Fa anys que ens hem habituat a infantilitzar els pares com a autèntics caganius i a premiar el moribund de l’any com si palmar-la o estar fotut de l’ossada fos un mèrit lloable. Fa lustres que celebrem com a fites nacionals les sessions maratonianes de solidaritat amb els malalts, avantposant la llagrimeta a la informació i la compassió a l’enteniment. Fa massa temps que, en definitiva, els redactors passen més hores cercant sintonies carrinclones de piano per fer-nos plorar que no pas movent el cul perquè no ens venguin gat per llebre. La desgràcia més gran de la pobra Nadia no és pas només el cretinisme dels seus pares, sinó la de viure en una societat en què els sentiments i la cursileria han substituït la informació.
En comptes de demanar perdó per haver fet passar per heroisme i amor patern una estafa, avui els periodistes de la tribu s’han dedicat a fer tertúlies de merda i editorials excrementícies donant la culpa de tot al senyor Twitter i al periodisme viral. Qualsevol cosa menys dir que l’han cagada, qualsevol cosa menys demanar perdó per no haver contrastat les coses abans d’obrir la boca, qualsevol cosa per continuar mantenint la immensa pedanteria que està enterrant la credibilitat dels mitjans de comunicació. Us heu empassat una mentida, colla de rucs, perquè fa temps que viviu en el simulacre; us heu cregut els focs d’artifici d’un estafador no pas per culpa de Facebook sinó perquè us l’han colada com a pàmfils que sou.
Els reis existeixen, Nadia. La mentida no ve pas d’Orient, la impostura són aquests pares que t’han tocat i tota la seva colla de còmplices de la cursileria. Avui, més que mai, t’has guanyat el dret absolut a reivindicar les il·lusions dels infants. Els reis existeixen, Nadia, i espero que guardin molt de carbó per als mentiders i tots els seus còmplices.