Molt sovint, a la vida i en política, per veure que no passa res i que no n‘hi ha per tant, només cal esperar una mica de temps. Després de l’aparició sorpresa (sic) de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf barceloní, els fidels del Molt Honorable vaticinaren que la política catalana i espanyola patiria un sotrac comparable als terratrèmols nipons: segons la predicció, Salvador Illa seria totalment incapaç de governar, Pedro Sánchez veuria perillar La Moncloa i la majoria de jutges espanyols abandonarien la toga degut a la pressió dels seus col·legues europeus. Doncs bé, el simple pas del temps ha bastat per comprovar que Illa i Sánchez continuen a les respectives trones i que els jutges es prenen l’amnistia estivalment (a saber, amb una calma quasi budista), aplicant-la a correcuita només quan l’afectat pertany a la bòfia. L’Apocalipsi i les futures plagues d’Egipte, en definitiva, han donat pas a la parsimònia del mes d’agost i l’art d’allargar la sesta.

Aquesta calma posterior a la cabriola del president 130 resulta especialment significativa en el cas de la Generalitat. Després d’anys de performance i jugada mestra, hom hauria cregut que Salvador Illa irrompria a Palau amb un sac de decrets llei i un cabàs de noves mesures estrella per començar a relluir el seu flamant grup de consellers de la socioesquerravergència. Contràriament, i seguint el perfil baix de Pere Aragonès, el Molt Honorable ha fet honor a la seva condició ignasiana amb una presència pràcticament invisible; amb tal de no aparèixer enlloc, Illa no ha volgut ni fer-se la fotografia de rigor en l’homenatge a les víctimes del 17-A al bell mig de la Rambla (aplaudeixo la decisió, car ja fa temps que aital commemoració sembla un meeting de conspiranoics). Per molt que fiquis el nas als noticiaris de la tribu, no s’ha vist cap imatge del president; si la cosa continua igual, haurem de trucar a la família o als Mossos perquè ens l’acabin pescant.

Junts ha tret tot el suc que podia a Puigdemont i cal assegurar-li una retirada honorable: però la seva figura ja no podrà renéixer més

Sigui com sigui, el cas és que l’adveniment de Puigdemont no ha sacsejat res ni ha canviat cap dinàmica política del país (a banda de servir perquè la seva tropa d’opinaires continuï tractant-lo com Jesucrist, que és el pitjor favor que li poden fer). A servidor sempre li ha plagut fer de llebre en les tasques més desagradables i diria que —palesat que Puigdemont esperarà que li apliquin l’amnistia per tornar a Catalunya, com de fet ja estava previst— Junts per Catalunya hauria de rumiar quin serà el seu relleu polític. Com ha quedat ben demostrat a la política nord-americana, els canvis de lideratge sempre impliquen reticència, dolor i un pèl de risc. Tot i això, una vegada has convençut el lame duck de torn que no té cap mena de possibilitat de mantenir el poder, el canvi llisca com una seda... i al final no passa res. Junts ha tret tot el suc que podia a Puigdemont i cal assegurar-li una retirada honorable: però la seva figura ja no podrà renéixer més.

Això que conto ho saben perfectament la majoria de diputats de Junts, que, amb una barreja d’adoració malaltissa al líder i de molta ganduleria, han permès destruir el seu espai polític a base de convertir-lo en una secta bolivariana. La successió de Puigdemont ja es comenta en massa dinars i trobades mig secretes (en cocteleries d’hotel altament espantoses) com perquè ara ens fem els sorpresos. Tothom sap que el marge de la jugada mestra i de la cabriola als Mossos ja no dona per a més. Tot déu entén que un polític derrotat per Salvador Illa i aquest PSC amb tanta poca cafeïna no té cap mena de possibilitat d’engrescar de nou l’independentisme. Doncs bé, senyors de Junts; ara només cal ser valent i dir en veu alta totes les tabarres que dispareu en privat. La tasca de Puigdemont s’ha acabat (diria que la història serà benigna amb el president) i ara toca remoure la trona i deixar pas a un nou líder, a poder ser encara més independentista.

La ciutadania ha demanat a Esquerra un procés de renovació de cares molt oportú (així serà, ai las, si no acaba comandat pel mateix capatàs dels últims anys) i no veig per què no ha de passar exactament el mateix en l’àmbit d’un partit com Junts, formació que, ara per ara, només és el partit de Puigdemont. Pensar que amb aquest actiu n’hi ha prou per fer quelcom de nou pot convèncer els acòlits de la xarxa i les padrines de l’ANC. Però s’allunya del principi de realitat més fonamental començant —insisteixo— pels darrers resultats electorals al Parlament. Canviar o continuar entossudint-se. Quedar-se amb el Joe Biden de torn o intentar alguna cosa nova. Espero errar-me, però diria que la secta voldrà seguir el camí de l’adoració perpètua...