Vivim temps polaritzats. D’extrems. Això es manifesta, també, en les files independentistes. Per exemple, a l’hora de preguntar-se: què es pot esperar, realment, dels combats judicials emanats del ‘procés’ que es lliuren sense fi per mitja Europa? Tenim, per una banda, la visió optimista, segons la qual, fracassada la via política directa, serà una victòria judicial exterior sonada la que, seguint-ne l’impuls, generi un nou context més propici. Per l’altra, la visió més pessimista, dels qui viuen aitals batusses legals com un penós perllongament del desencís o, en el ‘millor’ dels casos, un miratge idoni per tapar les misèries del fracàs polític.

Com acostuma a passar, la ‘veritat’ rau al bell mig. El dret no és tan important com per poder substituir, tot solet, l’acció política. Però tampoc pot quedar denigrat a mera incidència col·lateral i anecdòtica. Ben mirat, havent-se articulat la reacció espanyola al desafiament català a través de resolucions judicials —155 i porres al marge—, no és gens agosarat sostenir que una bona via de contraatac —no l’única, però sí una de privilegiada— sigui, també, la judicial. Ja s’han viscut, de fet, algunes victòries sonades, com la persistent denegació per part de diversos tribunals estrangers de les successives euroordres que, a la desesperada i sense afinar massa, s’anaven enviant des de Madrid. Però aquestes són, a tot estirar, victòries judicials ‘parcials’. La partida encara s’està jugant i per continuar jugant-la en condicions, les exigències seran màximes. S’han d’aprofitar i esprémer al màxim els escassos recursos jurídics disponibles.

Un d’aquests recursos —el principal a hores d’ara, a parer meu— és la noció de GOIP —o GOI, no entraré en aquesta polèmica terminològica—: ‘Grup Objectivament Identificable’ de Persones. L’ha creada el mateix Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) arran d’una sentència de gener de 2023, que decidia si una ordre de detenció europea —com les que afectaven els exiliats catalans— pot ser denegada en alguns casos per un estat de la UE quan un altre li demana l’entrega d’un investigat. El TJUE va concloure que, excepcionalment, es pot denegar si es detecta que en l’estat sol·licitant —en aquest cas, l’espanyol—, el ‘Grup Objectivament Identificable de Persones’, o la ‘minoria nacional’, per entendre'ns— al qual pertany l’investigat rep de manera sistemàtica i injustificada un tracte jurídic discriminatori, injust. Després d’aquesta resolució, les euroordres van ser, de bell nou, denegades.

Va ser aquesta, sens dubte, una victòria judicial notable del bàndol independentista. El cas és, però, que no se n’està destil·lant, crec, el rèdit jurídic de què n'és potencialment portadora. S’ha assumit massa alegrement que la noció de GOIP té una repercussió limitada a les euroordres de detenció. No s’ha explorat prou la possibilitat d’estendre’n els efectes garantistes a altres àmbits en què també poden veure’s vulnerats drets de la minoria catalana. Podríem anomenar-ho efectes d’‘irradiació’ del GOIP català.

Caldria construir, ja, un corpus ben travat, ordenat i sintetitzat d’arguments sobre el GOIP català. I, sobretot, fer-lo entenedor per a un tribunal estranger

Posaré un exemple recent: la sentència del mateix TJUE d’aquest 26 de setembre. Conclou que la presidència del Parlament Europeu no va actuar incorrectament quan no va reconèixer a Puigdemont i Comín la condició d’eurodiputats. Antonio Tajani va fer via amb la llista que li va remetre la Junta Electoral Central espanyola, en la qual no figuraven ni l’un ni l’altre, tot i haver estat elegits pel poble. El seu pecat era no haver jurat la ‘Constitución que nos dimos entre todos'. Doncs bé, tinc la impressió que aquest pronunciament del TJUE —que seria una ‘derrota’ del bàndol independentista— hauria pogut ser un altre si en el tribunal hagués calat amb més vigor que la llista democràticament castrada en què es recolzava la decisió de Tajani no era sinó un més dels innumerables tractaments discriminatoris que configuren el GOIP català.

Per tot això, caldria construir, ja, un corpus ben travat, ordenat i sintetitzat d’arguments sobre el GOIP català. I, sobretot, fer-lo entenedor per a un tribunal estranger. De proves no ens en falten, per desgràcia. Només cal acudir a les hemeroteques i bases de dades judicials. Amb les publicades des de 2017 ja fem. Aquesta és una tasca, però, que no s’ha fet fins ara. O no prou bé. El cas dels eurodiputats exiliats no serà, amb tota seguretat, l’últim en què pugui al·legar-se l’existència d’un GOIP català. N’hi haurà més: les restriccions per via judicial del català a les escoles, resultats de noves eleccions europees... o, també, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans hagi de decidir, per exemple, si desisteix de dictar sentència en el cas de la sedició de l’1-O en entendre que s’han rescabalat ja —amb els indults, la derogació de la sedició o l’amnistia— els danys causats. Només construint un argumentari potent sobre l’existència del GOIP català podran abordar-se en condicions aquestes i altres noves batalles judicials. Què és la inaplicació judicial de l’amnistia, en contra del seu tenor literal, sinó la prova més nítida i incontestable de l’existència d’un implacable GOIP català?

Hi ha, en fi, molta feina jurídica pendent de fer. Segurament la millor manera d’abordar-la seria que les ments jurídiques que han intervingut fins ara en totes aquestes batalles judicials unissin talents i esforços per crear un banc de proves inapel·lable. Aquest argumentari, ja arrodonit i polit, podria ser utilitzat cada vegada, amb les degudes adaptacions, per qualsevol ciutadà pertanyent al GOIP català quan veiés vulnerat algun dels seus drets.

Relligueu ja el GOIP català!

Feu-ho!