Els rellotges desapareixen parcialment a l’estiu. Suposen un excés de calor al canell i han estat substituïts per dispositius mòbils que ens situen temporalment. També en alguns casos recobren vida i certament llueixen i es veuen més. Menys roba, més pell, més espai per exhibir els rellotges joia als braços de la gent.

És l’estiu moment de relectures i és en els llibres on els rellotges persisteixen com a eines de control i també de gaudi. L’estricte i convencional (i no per això menys arbitrari) inexorable pas del temps queda encapsulat en l’objecte rellotge. Un rellotge, però, és una benedicció quan el mires i et retorna hores i minuts amb els quals no comptaves. És un aliat quan juga a favor nostre. I és una catastròfica persecució per a un estudiant a la selectivitat que no ha acabat l’exercici i l’ha de lliurar a mig fer. Un rellotge ens fa passar de la vida a la mort en nanosegons. Un rellotge és el primer determinant de la vida (vostè va néixer a les 19:24 pm d’un divendres, per exemple). I marcarà el nostre darrer moment per aquest meravellós jardí (cada cop més desforestat) que és la Terra.

Els autors viuen condicionats pel mecanisme de les hores: a Dostoievski els personatges sovint fan referència a rellotges, d’or, de plata, que sonen abans d’hora; McCullers recull el temps com a aliat de la soledat, que sembla infinita, atemporal, però que també s’acaba

Carson McCullers (1917-1967) és una de les escriptores que va passar la vida entre amor, literatura i dolor, com tants lletraferits. I la seva literatura és plena de rellotges. Havia obert els ulls per primer cop a Geòrgia, al sud dels Estats Units, i té una manera d’escriure que va directa a la intimitat de l’aïllament espiritual i la dificultat de trobar l’amor de veritat que la connecten amb Dostoievski, el mestre de les misèries humanes i les desigualtats. Els dos escriptors veuen l’amor com quelcom de difícil correspondència, asimètric, parcial, desequilibrat i ferit. 

Dostoievski era, segons els seus traductors García Gabaldán i Otero Macías, “compulsivament optimista”. Sembla irònic, quan hom evoca en l’autor rus un jugador desesperat o un jove amb una destral que mata una dona gran. L’optimisme hi és i s’ha de saber trobar. Al sud dels Estats Units, recordava McCullers, igualment com a l’antiga Rússia, la vida humana té un valor escàs, mentre que un simple detall material (un rellotge, un alfil, una destral) adquireixen un valor considerable. Una mula o una bala de cotó poden suposar tota l’existència i tot el patiment de l’ésser humà. Aquests autors, un provinent de la gèlida Rússia i McCullers de la tòrrida Geòrgia, estan units en aquesta constatació del dolor que cobreix la terra, sense saber d’on ve i per què s’ha instal·lat aquí.

Els autors viuen condicionats pel mecanisme de les hores. A Dostoievski els personatges sovint fan referència a rellotges, d’or, de plata, que sonen abans d’hora. McCullers recull el temps com a aliat de la soledat, que és el seu tema, i que sembla infinita, atemporal, però que també s’acaba. La seva literatura ens ve a dir que també el dolor té un punt final. Potser per això els crítics hi veuen un optimisme latent que supera tants profetes de mals auguris. Llegir-los ens reclama oblidar-nos del rellotge, descansar mentalment de la campanya electoral i situar la vida a un altre nivell. Per això són grans i per això són immortals.