"No hi ha cap missatge a les meves novel·les. Quan vull enviar-ne un, vaig a l'oficina de Correus"
Hemingway
Que el jutge Llarena no s'assembla a Papá s'infereix de la mera lectura de les seves resolucions i escrits. Papá —nom que Ernest Miller Hemingway preferia per a si mateix— tenia l'art de la ploma i a més el de conèixer l'essència mateixa de l'escriptura. Cada cosa és cada cosa. Papá Hemingway no feia servir les seves novel·les per enviar missatges al món; per a això, deia amb habitual franquesa, faré un telegrama. Llarena tampoc no comparteix aquest nivell de puresa en l'escriptura i deu ser per això que quan vol enviar missatges no va a Correus, sinó que redacta interlocutòries. El d'ahir, en la qual resol el recurs de reforma sobre la seva decisió de no aplicar l'amnistia per malversació, és gairebé una saca sencera de correspondència, perquè n'hi ha per als diputats, per als negociadors de la llei i fins i tot per al fiscal general de l'Estat. I en aquest afer, el jutge, tot i que gairebé amb certesa no se li ha ocorregut pensar-ho així, exerceix d'Hermes i esdevé missatger de tot un sentir de la sala a la qual pertany.
El pobre Llarena té claríssim que això de no aplicar l'amnistia no és cosa seva, no és "una disquisició" que ell realitzi, i volem entendre que es refereix a la segona accepció d'aquest terme, el sinònim de divagació, perquè en el seu primer significat 'disquisició' vol dir examen rigorós d'alguna cosa, i no creurem pas que està negant haver analitzat rigorosament la qüestió. Deia que el jutge explica que la inaplicació no és cosa seva, que no se li tiri ningú al damunt, que és quelcom que li ve imposat, i assenyala amb el dit: "ha estat el legislador". Ah, legislador matusser! Per què has obligat aquest home a fer el que estava desitjant fer i no el que el Parlament va voler aprovar? La norma està mal feta, quina culpa hi té ell? Ho vau fer potser per donar-li aquest plaer? Aquest argument, que desgrana amb profusió a la interlocutòria, és el mateix que altres fonts de la Sala defensen, que l'avantprojecte de llei d'amnistia era millor en la seva primera redacció, aquella que li atribueixen en murmuris a un gran ós togat ocult a les ombres, i que en cas de ser una insinuació certa, constituiria un escàndol si no un delicte.
La qüestió és que Llarena assenyala amb el ditet la part socialista i la part juntaire de la negociació del projecte de llei. "Si la norma hagués proclamat —sense restricció— la concessió de la mesura de gràcia a tots els delictes de malversació" ens diu, serien figues d'un altre paner. Òbviament fa trampa. Ens diu que no matisar hauria obligat a amnistiar, però calla que sense les matisacions se n'hagués anat ipso facto a Europa a demanar si la corrupció era amnistiable segons els tractats. Per aquest motiu, i no per un altre, es van introduir les premisses i les condicions. Però, tant hi fa, la culpa és dels que van pactar i van matisar i van projectar una llei de manera perversa, perquè ho van fer per obtenir-ne uns resultats concrets —una amnistia i una investidura— que evidentment no li agraden.
Llarena explica que la inaplicació no és cosa seva, que no se li tiri ningú al damunt, que és quelcom que li ve imposat
"El concepte legal i ampliat d'enriquiment com a circumstància enervadora de l'amnistia no només exigeix que el benefici obtingut sigui de contingut patrimonial, sinó que l'avantatge reverteixi en interès del mateix subjecte actiu. I contràriament al que els recurrents defensen, aquest benefici personal no desapareix perquè la despesa pública estigui aparentment relacionada amb l'activitat pública del subjecte actiu o perquè l'actuació sigui també ambicionada per d'altres", escriu. Ni un pas enrere, encara que no hagin parat de sortir veus que han criticat tant tal doctrina de la malversació com l'enèsim canvi del Tribunal Suprem sobre el tema en poc temps. Ja veuen que amb aquesta definició de malversació, l'afer de la querella de Pedro Sánchez contra el jutge Peinado utilitzant els mitjans públics de l'Advocacia de l'Estat té mala pinta. Però aquest és un altre tema i serà tractat en el seu moment.
El carter sempre truca dues vegades i Llarena no podia ser menys. El següent missatge ja va acompanyat de nom i cognoms del destinatari, que no és cap altre que el fràgil fiscal general de l'Estat. Aquí l'instructor del TS va amb tota l'artilleria i contesta directament a les paraules del discurs d'obertura de tribunals, en el qual Álvaro García es va referir diverses vegades a "la predictibilitat de la Justícia, que és una pressuposició de l'exercici dels drets i del desitjable funcionament i discórrer del trànsit jurídic". Que quan va insistir que un espai de Justícia predictible és una garantia no va parlar de l'aplicació de l'amnistia però va trobar orelles parades, ho assevera la resposta que s'inclou a la interlocutòria: "la predictibilitat de la llei no suposa que la norma hagi de ser aplicada conforme a l'aspiració d'un processat que assegura haver redactat i proposat la norma amb l'aprovació de la qual busca assolir la impunitat". Veuen d'on plora la criatura? Ai, Puigdemont, quant has neguitejat aquest cor togat!
La invectiva al fiscal general de l'Estat mereix un repàs superficial, que podria virar a caires sarcàstics. És més cruel encara el recordatori sobre com actua la llei previsible que li fa a un fiscal general, la imputació del qual depèn ara mateix de la Sala II a què pertany? Perquè el fiscal general es troba en les seves hores més baixes, que encara poden descendir uns esglaons cap a l'infern. El seu discurs a l'obertura de l'any judicial només va poder agradar al triministre que hi era present i a altres mentors seus. La defensa pública de qüestions tan sensibles com la reforma de l'acusació popular, precisament ara que aquesta assetja la dona del president del govern espanyol, no va ser ben rebuda per la resta de l'auditori togat. En els grupets es comentava com de compassades que havien estat les seves paraules al que el poder vol, just en el moment en què la nova presidenta va insistir a ordenar que aquest poder deixés de tocar-li els nassos al judicial.
En tot cas, Llarena ja ha resolt les reformes i ara la Sala II veurà els recursos d'apel·lació que s'interposaran. He redactat la frase amb summa cura. Ho he fet perquè li vaig retreure al ministre de Justícia que afirmés que els recursos de Puigdemont els veuria la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem, ja que aquesta sala no existeix. No li va agradar gaire. Siguem escrupolosos amb el llenguatge. És la mateixa Sala II la que es constitueix en sales, unes veuen recursos i d'altres jutgen. No s'amoïni si és embolicat, aquesta és una discussió privada entre Bolaños i servidora. Un cop resolguin, i no preveig que la dilatin expressament, la qüestió, podrà arribar al Constitucional amb petició de cautelars. Que això succeeixi abans Europa no es pronunciï respecte a l'últim dels recursos pendents és important. Per mi que Llarena, a l'aguait, espera precisament això.