“Gracias, Kevin Roldán: ¡contigo empezó todo!”, no sé per què m’ha vingut al cap aquesta cèlebre frase de Gerard Piqué mentre provo de matar el temps amb el mòbil dins d’un vagó de Rodalies de Renfe. Som a l’estació de Viladecans, i fa més de vint minuts que no ens movem. Kevin Roldán és el cantant colombià de hip hop i reggaeton que va actuar a la festa de celebració del trentè aniversari de Cristiano Ronaldo. El mateix dia, 7 de febrer de 2015, el Reial Madrid havia encaixat un colossal 4-0 davant de l’Atlético de Madrid al Vicente Calderón. A partir d’aquell moment les coses es van tòrcer per al Reial Madrid, mentre que al Barça, de cop, totes li van començar a pondre. Aquella temporada l’equip culer aconseguiria el seu segon triplet. Durant la celebració al Camp Nou, Piqué va deixar anar una burla que feia temps que duia al pap. Al defensa li encanten aquesta mena d’entremaliadures.
A Catalunya, en la nostra vida col·lectiva, tot no va començar amb el pobre Kevin Roldán, sinó amb les Rodalies de Renfe, el mateix servei de Rodalies que un cop més em té atrapat i em farà arribar tard, molt tard, a la feina. De fet, a Catalunya tot va començar quan Cristiano tenia només 22 anys: el primer de desembre de 2007. Aquell dia es va produir la manifestació que molts consideren la llavor del que el 2017 acabaria desembocant en l’1-O i a continuació en la presó, l’exili, la repressió i tot el que vostès ja saben... La llavor, vaja, d’això que n’hem dit el Procés i que avui agonitza enmig del desànim col·lectiu, la manca d’idees i l’enfrontament entre independentistes.
El lema no parlava aleshores d’independència, sinó d’infraestructures, és a dir, de Renfe i Adif: “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”
L’1 de desembre de 2007 feia, així ho recordo almenys, una tarda primaveral al centre de Barcelona. A plaça Urquinaona, la portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir, Mònica Sabata, saludava uns i altres. La manifestació era a punt de començar. El lema no parlava aleshores d’independència, sinó d’infraestructures, és a dir, de Renfe i Adif: “Som una nació i diem prou! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La gent tenia la percepció que l’Estat estava deixant que les infraestructures de Catalunya es deterioressin sense remei. A això s’hi afegia el greuge dels peatges i d’un dèficit fiscal exagerat que llastava, i continua llastant, el futur del país.
Continuo rememorant. Aquella agradable tarda de dissabte, no sols Mònica Sabata, sinó absolutament tothom, semblava il·lusionat. Hi havia la sensació que començava alguna cosa nova i important. Sabíem, pressentíem, que s’estava produint una inflexió històrica. S’hi van aplegar gent de tots colors, rere la pancarta. Per primer cop, ningú no es va parar a pensar què votava la persona del seu costat, ni què carai hi feia allà. Molts ja eren independentistes, molts s’hi acabarien tornant en els anys següents. Per primer cop es va produir un moment de comunió, de fraternitat, que, després, es reproduiria, per exemple, en les concentracions massives de l’Onze de Setembre. Sí, es pot dir que amb Renfe Rodalies va començar tot.
Avui, quan ja són trenta-cinc els minuts que portem aturats a Viladecans, arran, diuen, d’una avaria a Gavà que pot trigar setmanes a solventar-se, penso que a vegades el passat no passa i que només això pot explicar que el 2023 estiguem igual que estàvem el 2007, quan ja ens havíem afartat de les avaries, les incidències, els retards i, en general, el pèssim funcionament de Rodalies. Quan sembla que el tren comença a arrancar, després de quaranta minuts, encara tinc temps de pensar que segurament Parmènides tenia més raó que Heràclit, i que, per tant, en realitat estem condemnats a banyar-nos sempre —i a continuar ofegant-nos— en el mateix riu.