Esquerra Republicana ha estat el partit més hermètic i jeràrquic del ventall polític català potser fins a les últimes eleccions municipals. La repressió política —i la consegüent unció sentimental— va donar a la cúpula republicana tot quant argument d’autoritat ha necessitat per justificar qualsevol decisió. Per entendre com s’hi va arribar, s’han d’explicar els efectes que va tenir la presó sobre els seus líders. Oriol Junqueras ha estat un home ambiciós i, sobretot, un polític obsedit amb derrotar l’amo que sempre ha fet servir els republicans de criada: Convergència. Junqueras va ser el primer a entendre que la reculada del 2017 era, efectivament, una reculada. Volent-se avançar al moment polític, amb el convenciment que el país li devia alguna cosa per haver-se menjat dos anys de presó —i deu anys de convergents—, el líder republicà va salpar a la recerca d’una hegemonia que l’ha acabat enverinant.

En estovar-se, en comptes de prendre els vots discutits a les fronteres, ERC els ha regalat a les formacions frontereres que han pogut oferir alguna cosa sòlida als seus potencials electors

Junqueras va veure en els fets del 2017 i en la sentència del 2019 l’oportunitat de derrotar d’una vegada tots els seus rivals històrics. Sonant alguna tecla que recordava a la casa gran del catalanisme, ell i la cúpula d’ERC, conscients i aconsellats per uns analistes polítics negligents, van decidir estovar el seu ideari clàssic com qui posa el cervell al bany maria, amb intenció de seduir màgicament els vots fronterers amb altres formacions polítiques. D’això n’és producte l’actual govern en funcions, que aspirava a ser, bo i en minoria, el “govern del 80%”, la “Catalunya sencera” —la dèria d’omplir el país d’etiquetes sempre que se’n diu el nom per deixar clar a qui ha d’arribar el missatge—. Catalunya és la Catalunya republicana, ecologista i feminista perquè són gomets genèrics i àmpliament acceptats, que cadascú pot omplir una mica d’allò que vulgui i moderar-ne la intensitat com li convingui. Però la política és alguna cosa més que xifres, i la flaccidesa no sedueix. Analitzar dades desconnectant-les del país, de les seves dinàmiques i, sobretot, d’un conflicte que existeix i existirà malgrat que els republicans hagin volgut governar ignorant-lo, és abraonar-se a l’abisme. En estovar-se, en comptes de prendre els vots discutits a les fronteres, ERC els ha regalat a les formacions frontereres que han pogut oferir alguna cosa sòlida als seus potencials electors.

Junqueras semblava fora de to i fora d’ell mateix a la roda de premsa d’aquest dijous perquè el moment polític ha canviat, però el seu ressentiment és el mateix

La repressió política i els resultats electorals ja no revesteixen Oriol Junqueras d’autoritat. Encara no vol plegar, però. Encara no té el que ha desitjat durant tants anys amb tanta ànsia. L’objectiu de l’hegemonia no era l’hegemonia, era desprendre’s de l’ombra dels convergents d’un cop i satisfer una set de venjança històrica. Fer-ho en nom dels qui eren independentistes “quan no tocava” i van haver de suportar ser vistos com uns radicals eixelebrats pels convergents i, quan van moderar-se, com uns traïdors. Junqueras semblava fora de to i fora d’ell mateix a la roda de premsa d’aquest dijous, perquè el moment polític ha canviat, però el seu ressentiment és el mateix. Ara, després d’anys d’hermetisme, transcendeix que —com a mínim— part de l’executiva del partit no li fa costat. Fins i tot Marta Rovira, a la carta que va publicar aquest dimecres, demanava fugir dels lideratges messiànics, com si ella no se n’hagués aprofitat per dirigir el partit. 

Junqueras explica que no vol “renunciar a res” per ajudar el seu partit i el seu país, però el plantejament funciona a l’inrevés: si vol ajudar el seu partit i el seu país, ha de fer renúncies

Oriol Junqueras està en fase de negació: no vol assumir que tot allò que hauria pogut fer arribar els republicans a l’èxit ja està gastat, però ni han estat mai la primera força política del país, ni ell té gaires opcions de ser mai president. L’amargor esclavitza tant, que no es pot dissimular obrint un gran somriure i bramant “estic segur que els republicans farem coses fantàstiques” o “m’he sentit molt acompanyat”. El rancor personal de Junqueras contra els convergents i el rancor col·lectiu dels republicans els relliga més als seus contrincants històrics que no pas els n’allibera. No es pot construir res atractiu i profund en constant contraposició amb qui et mira per sobre l’espatlla. Una part del partit se’n comença a adonar, per això demanen fer net i desvincular-se’n. Oriol Junqueras explicava aquest dijous que no vol “renunciar a res” a l’hora d’ajudar el seu partit i el seu país, però el plantejament funciona a l’inrevés: si el que vol és ajudar el seu partit i el seu país, Junqueras ha de fer renúncies. Sobretot, ha de renunciar a ell mateix d’una vegada.