Són moltes les creences que tenim, que assumim gairebé sense adonar-nos-en. Ens venen donades pel nostre entorn més directe, però també des de llocs que venen marcats pel moment històric, el país, la cultura que ens ha tocat viure. Moltes de les lluites socials consisteixen, precisament, a ser capaços d'adonar-nos de les incoherències, de les injustícies i els canvis necessaris.
Fa temps que algunes persones sentim una enorme desconnexió entre les causes que s'abanderen des del sector “progressista” i els principis que se suposa que s'han de defensar. M'ho plantejo com a dona, respecte al feminisme. Com a antiga esquerrana, sobre la sobirania, la salut, el medi ambient, la justícia social i els drets i llibertats més fonamentals. Fa temps que ja no em considero d'esquerra, és a dir, d'“aquesta esquerra” o del que ara mateix es vol considerar “esquerra”. De fet, si aprofundeixo una mica més, tampoc no tinc clar últimament això del “progressisme”. Fa temps que a casa, el Carlos i jo, ens referim a l'“esquerra de les tontades”, cada vegada que veiem una “ocurrència” estil “woke” que pretén ser impulsada com superimportant, quan en realitat, ens sembla una ximpleria, o bé una cosa absolutament contrària als principis d'allò que considerem ha de defensar el progressisme.
Ara que lluitem per drets que no tenen res a veure amb els nostres, és quan repensar el que ens han venut com a progrés és imperatiu
No resulta senzill trobar referents ideològics que ens permetin aprendre, gaudir de la gimnàstica del pensament. Solem trobar, la major part de les vegades, veus que, venint del que abans consideràvem “dreta”, acostumen a encertar en els seus plantejaments contra el que ja resulta ser un sistema sense ideologia, que juga a plantejar “performance” buides de contingut i amb resultats perillosos. Penso en l'actual ministra de Sanitat, per posar un exemple; o en l'anterior d'Igualtat, per posar-ne un altre. Són dos perfils que s'autodenominen d'esquerres, feministes, i que, en la meva opinió, no deixen d'avergonyir el que hauria de representar precisament el progressisme. Totes dues defensant i generant beneficis per a interessos privats. Totes dues promovent mesures que desprotegeixen els pacients, les dones. Totes dues engreixant les butxaques de la indústria farmacèutica. I se suposa que són l'esquerra més moderna i progressista que tenim. Quin desastre!
Tret de veus com la d'Ángeles Maestro, em costa molt trobar arguments intel·ligents, informats i conscients des d'una perspectiva històrica de l'esquerra, que no facin aigües ni s'estampin de morros en la incoherència. Teresa Forcades és una altra dona a qui admiro profundament, que sustenta els seus brillants plantejaments sobre idees fonamentades. Aquesta setmana vaig conèixer una més d'aquestes dones, que juntament amb Tasia Aranguez, per exemple, m'ha inspirat i motivat molt. Es tracta de Mary Hurrington, escriptora, periodista, investigadora i revolucionària. Ve a Barcelona la setmana vinent a participar en una conferència-debat sobre el progrés, una cosa que ella considera una creença, i escoltant-la es descobreix un lloc molt interessant per pensar. La postura que ens planteja Mary és realment interessant, clara i directa. I aborda el feminisme des d'una perspectiva sagaç, intel·ligent i rotundament letal: al seu llibre, “Feminisme contra el progrés”, podem adonar-nos de l'enorme engany en què hem estat submergides, entre coloraines i eslògans d'anuncis de compreses. Una falsa llibertat que ha arribat a confondre'ns de tal manera, que hem arribat a doblegar-nos per pròpia exigència davant del mercat. I sent esclaves, a sobre reivindiquem les nostres cadenes com si fossin una fita en la lluita de la conquesta de drets.
Ara que es tenen més gossos que fills. Ara que ser dona se'ns vol plantejar com un desig, una possibilitat d'elecció. Ara que ens creiem alliberades quan hem assumit encara més responsabilitat, més pes, més exigència i més feina. Ara que lluitem per drets que no tenen rea a veure amb els nostres. És ara quan repensar el que ens han venut com a progrés és imperatiu. I Mary Hurrington ens hi convida.