Han passat ja més de set anys des dels esdeveniments de l'1 d'octubre de 2017, una jornada que va marcar un punt de no retorn en la relació entre l'Estat espanyol i una part molt significativa de la ciutadania catalana. Lluny d'haver estat —com pretenen alguns— un conflicte passatger, superat amb el temps i la voluntat política, la veritat és que la repressió contra l'independentisme català s'ha mostrat com una cosa que s'ha prolongat en el temps, transformant-se, mutant i adaptant-se als diferents contextos polítics, amb una constant: la voluntat de castigar, disciplinar i dissuadir els qui han gosat defensar, per vies democràtiques i pacífiques, el dret a l'autodeterminació de Catalunya.

La repressió va començar abans del referèndum de l'1 d'octubre, però es va mostrar amb tota la seva cruesa durant el govern de Mariano Rajoy. Aquella etapa va deixar imatges inesborrables: urnes requisades, escoles tancades, votants colpejats i un sistema judicial mobilitzat amb una rapidesa i contundència inaudites per perseguir líders polítics, càrrecs públics, activistes i ciutadans anònims. El 2017 es van obrir 134 procediments penals relacionats amb l'independentisme, la gran majoria per desordres públics, resistència i atemptat contra l'autoritat, fruit directe de la brutalitat policial de l'1 d'octubre. Va ser també l'any dels grans procediments polítics: el judici al Tribunal Suprem, les causes a l'Audiència Nacional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. L'Estat va desplegar tota la seva artilleria jurídica i mediàtica per convertir una mobilització democràtica en una qüestió d'ordre públic, fins i tot de seguretat nacional.

Tanmateix, el més preocupant és que aquest impuls repressiu no es va aturar amb la sortida del Partit Popular del govern espanyol. El canvi de cicle polític, amb l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa el 2018, no va implicar una ruptura amb l'estratègia de judicialització del conflicte. Ans al contrari, durant els governs del PSOE s'han obert més de 220 procediments penals relacionats amb l'independentisme, davant els 134 que es van gestar durant el 2017, al final del mandat del PP. La diferència, no només numèrica, rau en la forma: si la repressió sota el govern de Rajoy va ser massiva i visible, amb detencions, presons preventives i processos mediàtics, l'etapa socialista s'ha caracteritzat per una repressió més selectiva, més subtil i, en molts casos, més greu.

Si la repressió sota el govern de Rajoy va ser massiva i visible, amb detencions, presons preventives i processos mediàtics, l'etapa socialista s'ha caracteritzat per una repressió més selectiva, més subtil i, en molts casos, més greu

I és aquí on hem d'exigir una responsabilitat política més gran al PSOE. No es tracta únicament de comptabilitzar quantes causes es van obrir durant un govern o l'altre, sinó d'analitzar el tipus de persecució exercida. En l'etapa de Sánchez, la repressió no només no va disminuir, sinó que va augmentar i es va tornar més perversa. No hi va haver càrregues policials massives ni titulars estridents, però sí una maquinària repressiva que va afinar la seva punteria. En lloc de perseguir centenars de persones per manifestar-se, es van activar causes molt concretes, altament polititzades, amb acusacions desproporcionades, com la de terrorisme en la causa de Tsunami Democràtic, que afecta els exiliats i altres figures clau del moviment, o la demencial de la presumpta "trama russa", l'existència de la qual avui nega el mateix govern socialista.

La selectivitat en la repressió socialista ha implicat una forma de sofisticació del càstig. No només es van criminalitzar els líders polítics, sinó també als qui van intentar mantenir viva la mobilització popular o estructurar respostes cíviques i democràtiques des de la base, fins i tot els qui els hem defensat. Es va obrir la porta a noves formes de repressió que no només passaven per la via penal, sinó també per mecanismes administratius, laborals, fiscals i mediàtics. Així, es va construir un entorn de pressió i desgast sostingut en el temps, en el qual el càstig no sempre s'expressa en anys de presó, sinó en anys de paràlisi, por i incertesa... s'ha intentat la mort civil de molts.

Entre 2018 i 2023, els procediments s'han succeït sense pausa: 43 el 2018, 70 el 2019, 40 el 2020, 36 el 2021, 16 el 2022 i 15 el 2023. I no parlem únicament de casos menors o locals: s'han obert noves causes a l'Audiència Nacional, en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i fins i tot en el Tribunal Suprem. L'esmentada causa sobre Tsunami Democràtic, amb derivacions internacionals, és un dels escàndols judicials més grans de l'última dècada. Intentar vincular amb terrorisme l'organització de protestes, sense una sola víctima ni ús d'armes, reflecteix fins a quin punt la lògica de l'excepció s'ha institucionalitzat a Espanya amb el beneplàcit —quan no la iniciativa— del govern més progressista de la història.

Un altre exemple clamorós és el del tractament que ha rebut la DPA 111/2016 —un autèntic sudoku processal, més coneguda com el "calaix de sastre" de l'exministre Fernández Díaz i l'excomissari Villarejo—, de la qual després, ja en l'etapa socialista, se n'ha fet un ús més greu en contra de l'independentisme. Malgrat l'amplitud d'aquesta macrocausa, les seves múltiples peces separades i l'evident motivació política de moltes d'elles, cap no ha estat considerada amnistiable per la Fiscalia, ni tampoc s'ha estimat que el jutge Aguirre hagi comès cap mena d'excés. S'ha exclòs del procés d'amnistia una de les operacions més flagrants de les clavegueres de l'Estat, aquella en la qual es van dissenyar campanyes de persecució, espionatge i fabricació de proves contra líders independentistes, amb la participació de membres del govern espanyol i de les forces de seguretat. I aquesta exclusió s'ha produït sota el govern de Pedro Sánchez.

La convivència real exigeix justícia, i la justícia requereix assumir responsabilitats. Insisteixo que, durant els anys de Pedro Sánchez, la repressió no només no va desaparèixer: es va sofisticar, es va institucionalitzar i es va dirigir amb precisió contra objectius selectes

La repressió, en suma, no es va aturar. Es va tornar més opaca, més estratègica i difícil de desmuntar. No hi va haver escàndol, perquè tot sembla "legal". Però la legalitat s'ha deformat al servei d'una voluntat de control polític. Qui defensa el dret a decidir, qui promou l'autodeterminació, qui denuncia la repressió o qui els defensa, va ser i continua sent objecte de vigilància, persecució o marginació. I no es tracta només de grans noms: centenars de persones arrosseguen encara causes obertes, antecedents penals o procediments administratius que els impedeixen de refer les seves vides.

En aquest context, la Llei d'Amnistia no pot ser llegida com un regal del govern espanyol, ni com una concessió del PSOE als seus socis parlamentaris. És una exigència democràtica i jurídica. Però si s'aplica amb criteris restrictius, deixant fora molts dels represaliats o mantenint vives causes artificialment prolongades, llavors no serà una veritable amnistia, sinó una nova forma de control. I serà, també, un nou acte d'irresponsabilitat política.

El PSOE ha d'assumir la seva responsabilitat. No n'hi ha prou amb proclamar voluntat de diàleg mentre se sosté una Fiscalia que continua impulsant causes contra l'independentisme o el seu entorn. No n'hi ha prou amb apel·lar a la convivència mentre s'insta que els tribunals mantinguin obertes investigacions arbitràries. La convivència real exigeix justícia, i la justícia requereix assumir responsabilitats. Insisteixo que, durant els anys de Pedro Sánchez, la repressió no només no va desaparèixer: es va sofisticar, es va institucionalitzar i es va dirigir amb precisió contra objectius selectes, als quals se'ns ha provat d'aniquilar professionalment, socialment i humanament. Aquest fet no pot quedar ocult sota la capa del pragmatisme polític.

Catalunya necessita girar full, sí. Però, per fer-ho, és imprescindible que totes les pàgines del llibre de la repressió siguin llegides, enteses i tancades. No amb l'oblit, sinó amb la veritat. No amb la por, sinó amb la llibertat. I això implica un compromís ferm i valent, no només de les institucions catalanes, sinó també de l'Estat espanyol. Un compromís que, ara per ara, continua sense complir-se. I mentre el PSOE no assumeixi la seva responsabilitat en aquesta deriva, serà còmplice —i no solució— del problema.