Hi ha un professor a Madrid, Joaquín Casanovas, que impulsa una iniciativa que avui vull explicar-te. Perquè em sembla tan senzilla, i tan brutal, que ens mereixem conèixer-la. I, sens dubte, plantejar-nos el repte que ens proposa. Al centre educatiu en el qual aquest professor imparteix Formació Professional, estan desenvolupant un projecte que té per objectiu principal la sensibilització per part dels joves i adolescents respecte als danys que l'ús dels smartphones comporta per a la seva salut.
El projecte té una activitat central que consisteix que els alumnes acceptin el repte de viure 7 dies sense utilitzar el mòbil. La feina completa aborda, des de la fase anterior a realitzar el repte, l'anàlisi durant la setmana sense mòbil, i l'efecte produït posteriorment. Resulta que el projecte ja s'ha posat en marxa, i pel que ens explica Casanovas, està sent apassionant. Hi ha professors que s'han apuntat al repte, i s'estan generant sinergies de comunicació, coneixement, i sorpreses. En aquests moments el projecte està al mig de la setmana sense mòbil. Personalment, estic desitjant saber-ne els detalls i conèixer què hi passa allà. Prometo abordar-ho i compartir-ho amb vostè, estimat lector.
Podria haver esperat a llavors per escriure una columna. Però he volgut fer-ho avui perquè crec que aquesta és, també a la meva manera, una petita manera de participar-hi, des d'una dimensió diferent, convidant altres persones que, en primer lloc, coneguin la iniciativa; en segon lloc, l'analitzin, els faci pensar i els remogui alguna cosa al seu interior. I per què no, que d'alguna manera ens plantegem una cosa diferent.
Allò del repte m'ha fet pensar molt, a més, òbviament de generar-me interès per mera curiositat. M'ha fet pensar com viuran aquests xavals una setmana sense això que ja s'ha convertit en una part més dels seus cossos. Per a ells serà acostar-se una miqueta al que va ser la meva adolescència, on el "trasto aquest del mòbil" encara no havia aparegut en les nostres vides.
Quan jo era adolescent, recordo passar estones mirant simplement als arbres des de la finestra. Ajeure'm al llit i veure els núvols passar. Llegir perquè no tenia res millor a fer. Agafar la guitarra, i passar l'estona. Sortir a passejar per posar-nos al dia, la meva amiga i jo, del que havia passat per allà. Fer qualsevol bestiesa que se t'acudís, i omplir el temps.
Recordo els bancs plens de closques de pipes mentre una rotllana de xavals xerraven. Recordo les rialles, les rialles al parc, al capvespre, quan tots ens trobàvem a la primavera i anàvem amb els "litres" per asseure'ns en grupets on hi havia guitarres, tambors, cançons, i saltàvem de grup en grup. Això fèiem llavors. Avui el Parc de la Constitució de Guadalajara és absolutament buit. Jo no veig colles per cap lloc, com n'hi havia llavors.
Recordo trucar a casa dels meus amics, haver de saludar els seus familiars, i deixar un encàrrec. Recordo així haver entaulat converses amb les mares, pares, germans i germanes de les meves amigues i amics, i al final fer llaços. Quedàvem en un lloc, hi anàvem, i esperàvem la resta. Més o menys fèiem les nostres rutines i ens afegíem segons anàvem arribant: a la cantonada del banc, després als recreatius o al parc. Escoltava música. M'assabentava de l'últim disc perquè escoltava la ràdio, em comprava la revista que m'interessava i passava feliçment les meves estones llegint i retallant el que m'interessava.
Vull que els meus fills s'avorreixin una mica. Per això, cada dia m'esforço més perquè no hi hagi pantalles al seu abast. En aquells moments de l'avorriment és on sorgeixen moltes coses
Fotos en fèiem poques. Calia comprar un rodet, omplir-lo, i portar-lo a imprimir. Podien passar anys fins que aconseguies veure les fotos d'aquell aniversari. I era graciosíssim repassar les cares de cadascú. Perquè la foto no se solia repetir, i allà se sortia com se sortia. Per això són tan genials. No hi havia filtres ni bestieses. Érem nosaltres, fent gairebé sempre el boig. Amb aquells cabells, amb aquelles pintes. No ens preocupava realment com sortiríem, sinó que aquesta foto era el moment especial que volíem recordar. El viatge, l'aniversari, la festa de final de curs.
Anàvem a un concert i cantàvem, saltàvem, però no recordo fer fotos. Si sortia al diari després, te la guardaves. I l'entrada, al suro de la paret. On tenies les fotos del "fotomaton", l'etiqueta d'aquella primera birra, el telèfon apuntat al tovalló d'un bar, el bitllet del metro, el primer d'avió, i una flor. Ara em sembla que ja no hi ha suros d'aquells a les parets dels nostres adolescents. Perquè ho tenen tot en un mòbil. Les fotos, els bitllets, els telèfons apuntats.
Aquest suro de vegades tenia coses que ja no et venia de gust veure. I fins que no feies el pas de guardar-les (o de llençar-les), se t'apareixien com un ressort i et feien tornar a pensar en això. Reflexionar, i revisar. En definitiva, aprendre. Això amb el mòbil no passa, o passa diferent. Molt diferent.
Els meus fills són encara petits, però procuro per tots els mitjans que s'avorreixin. Sí, ho ha llegit bé. Vull que els meus fills s'avorreixin una mica. Per això, cada dia m'esforço més perquè no hi hagi pantalles al seu abast. En aquells moments de l'avorriment és on sorgeixen moltes coses: sobre tot el repòs, el pensament, la creativitat. I no sé si som conscients de com d'importantíssim és això.
Alguns pensaran que és millor no sentir el "mama, m'avorreixo" de fons, aquesta mitja rebequeria que pertorba la nostra calma. I molts sucumbiran facilitant una pantalla perquè es posin a veure el que sigui, a jugar al que sigui, i a estar entretinguts una estona. En el pecat portarem la penitència.
Set dies sense mòbil em sembla un repte apassionant. Perquè ens obligarà a reposar, a mirar els arbres i els núvols. A tenir la nostra ment en silenci. A no estar sent bombardejats constantment per informació que no volem ni necessitem. Que de sobte tinguem espai per deixar que la nostra ment ens sorprengui, s'acordi, projecti. O senzillament, descansi.
Que bonic també haver de parlar amb gent més enllà de la gent amb qui volem parlar: i saludar la mare del teu amic, o el seu germà, encara que sigui dos minuts. A haver de parar-se a xerrar al parc, i fins i tot menjar pipes. Buscar a la botiga el que necessites comprar, i si no ho tenen, encarregar-ho i que et toqui esperar. I recuperar aquest ritual de valorar l'espera, d'anar-ho a buscar. Aparcar per un moment la facilitat de la immediatesa del clic.
I una altra cosa important: tornar a ser on ets, i a no ser quan no hi ets. És a dir, que si algú vol trobar-te, que sigui perquè estàs en un moment, en un lloc. Però que també tinguis dret a no estar per a ningú, i que això sigui part normal de la teva quotidianitat. Perquè ara la sensació d'estar constantment localitzable, i que si no ho estàs és per alguna cosa, és una altra més de les llibertats que s'han esfumat.
Dona per a molt això del repte. Acaba de començar i fixin-se la quantitat de coses que ens han convidat a pensar, i les que, si s'anima a seguir, aniran sorgint. Segurament m'està llegint en un mòbil, té broma. Serà moment de fer-s'ho mirar. S'hi atreviria?