El president Aragonès malda per contenir-se, però volent tractar Puigdemont com un igual, n’ataca el valor simbòlic que l’exiliat encara posseeix per a molts independentistes. El fred de peus s’exposa amb traïdoria. Aragonès és al cap de carrer d’una història d’estira-i-arronses entre ERC i els convergents que ve de lluny, però que sempre segueix els mateixos patrons. D’ençà del 1980, els republicans han donat suport a la investidura de Jordi Pujol (dues vegades) d’Artur Mas, de Carles Puigdemont, de Jordi Turull i de Quim Torra. Quan no els ha tocat ser la crossa dels convergents, els ha tocat fer pinça amb les esquerres espanyoles per prendre la rellevància institucional que mai no han tingut la força electoral d’arrabassar sols. A l’ombra dels convergents o a la llum de la seva incapacitat per guanyar l’hegemonia que els convergents un dia van tenir, els republicans couen el seu ressentiment.

Els convergents abusen de la contradicció que dorm al cor de molts catalans: les ganes de dominar qui et domina, això és, de tenir un paper determinant en el fil polític espanyol, i les ganes d’alliberar-se’n

Els últims quaranta anys, el pèndol polític ha gronxat Convergència d’un lloc a l’altre. Com qui té un termòmetre polític del país, els convergents —amb tots els noms que facin falta— s’han acomodat allà on els ha semblat més fàcil d’aixecar vots. Ho han fet abusant de la contradicció que dorm al cor de molts catalans, i que és un fruit clàssic de la repressió: les ganes de dominar qui et domina, això és, de tenir un paper determinant en el fil polític espanyol, i les ganes d’alliberar-se’n. Convergència sempre ha procurat vendre les gestes en tots dos camps com a victòries, però guanyar en el primer és sempre, a curt o a llarg termini, perdre en el segon. Malgrat el cinisme que suposa bastir una estratègia política des d’aquí, i les filigranes retòriques que calen per convèncer el públic d’allò que és més convenient en cada cas, els convergents sempre se n’acaben sortint. No els defineix del tot ni el pactisme i la gestió, ni el sentimentalisme, sinó l’habilitat per a treure tant de rendiment de cadascun com sigui possible en funció d’allò que les circumstàncies demanin.

Els republicans s'han esforçat a imposar un marc que converteixi els convergents en uns eixelebrats: la taula de diàleg, l’acord de claredat, la Catalunya del 80%, el govern del mentrestant, la disfressa de bons gestors

Amb l’arribada d’Oriol Junqueras al capdamunt del partit, els republicans han centrat els seus esforços a anticipar els moviments dels convergents. Atrapats en el ressentiment d’haver estat sempre crossa, i aprofitant la desfeta del procés, ERC ha volgut prendre la vareta màgica a Convergència per a llevar-los la força d’aixecar vots quan sembla que tot els juga en contra. Els republicans han centrat els esforços a imposar un marc que converteixi els convergents en uns eixelebrats: la taula de diàleg, l’acord de claredat, la Catalunya del 80%, el govern del mentrestant, la disfressa de bons gestors. Tot se’ls ha desfet a les mans. Volent sortir de l’ombra de Pujol, van voler ser Pujol per començar a fer ombra. D’ençà de les eleccions del 1980, els últims set anys són els únics en què els republicans han pogut aspirar a fer d’alguna cosa més que de crossa d’uns i altres. La sortida forçada de Junts del govern és la materialització d’aquestes aspiracions, d’aquesta set de venjança històrica contra qui sempre els va tractar, precisament, d’eixelebrats. I de criats.

Els convergents fan servir la tirada que té el simbolisme de Puigdemont per posar els republicans al seu lloc: a la rereguarda. Mentre tot això passa, Illa es vesteix de silenci i espera el seu torn

Treure uns bons resultats el 12 de maig, això és, quedar per davant de Junts, és clau perquè els republicans afermin la seva individualitat. A Pere Aragonès li costa mantenir la compostura perquè sembla que, una vegada més, els convergents han trobat la mesura justa de pragmatisme —rendició— i sentimentalisme —abús emocional— en la figura de Puigdemont per aixecar-los-hi els vots i relegar-los al paper de personatge secundari. Les pors dels republicans es manifesten de nou quan la valoració que fan dels possibles resultats electorals es basen en si queden per davant o no dels del president a l’exili. El ressentiment, però, no és unilateral, i com ja va passar amb les eleccions espanyoles, els convergents fan servir la tirada que té el simbolisme de Puigdemont per posar els republicans al seu lloc: a la rereguarda. Cada cop que Aragonès intenti guanyar espai a Puigdemont des del ressentiment, toparà amb l’exili, i amb l’excusa de l’exili, toparà amb el ressentiment dels qui no perdonen que ERC s’atrevís a manllevar-los les claus de la contradicció que ells fa dècades que exploten. Mentre tot això passa, Illa es vesteix de silenci i espera el seu torn.