Quasi amb tota seguretat, avui acabarà el judici sobre el comportament de Laura Borràs al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. No és encara, però, el moment prudent de donar una opinió jurídica al respecte. Però hem llegit més que vist —misteris de la programació o de les autoritzacions— com s’ha anat desenvolupant la vista oral. I ens podem fer una idea del que ha passat al ple.
Tot deixant les disquisicions jurídiques per a més endavant, no resulta ara impropi fer una crònica des de darrere de la vitrina, com si el judici hagués estat una peixera. Temps fa, l’ABC duia una crònica de misses, en les quals, òbviament, no es discutien ni els dogmes ni els sagraments: només aspectes litúrgics i de ritus. No sembla inconvenient donar unes pinzellades sobre com s’ha vist —o llegit!— el judici contra Laura Borràs i els dos companys més de banqueta, ara més digna i de vellut, a la sala del TSJCat.
Cada participant en el judici tindrà una sensació, personal i intransferible, de com creu que li ha anat; cadascun dels protagonistes, acusats i llurs defensors, així com l’única acusació, la del ministeri fiscal, faran les seves càbales d'acord amb les seves vivències.
Des de fora estant, des de darrere del vidre, el primer que es veu és la falta d'entusiasme de Junts per Catalunya, respecte a un procés en què la principal encartada, la que dona el nom al cas, és la mateixa presidenta del partit. Malgrat la defensa per defecte proclamant la innocència de Borràs, el silenci de Junts és més aviat ensordidor, com també els escarransits seguicis fins a l’entrada noble del Palau de Justícia. No cal expressar ni valoracions ni judicis d’intencions —als partits no sempre fraternals—. Deixo simplement una constatació del fet: la fredor com a companyia.
Va ser molt destacat el fet que Borràs descarregués la responsabilitat de la contractació en els seus subordinats, subordinats dels quals semblava fidel seguidora en les seves instruccions
Un segon aspecte que crida l'atenció va ser la declaració de Borràs dilluns passat, quan va ser interrogada exclusivament —en legítim dret de respondre si volia i a qui volia— per la seva defensa. Va donar una sèrie d'explicacions que cadascú, com farà el tribunal, contrastarà amb la prova practicada en estrades. No és aquest ara el tema. Va ser molt destacat el fet que Borràs descarregués la responsabilitat de la contractació en els seus subordinats, subordinats dels quals semblava fidel seguidora en les seves instruccions.
Un líder, especialment quan venen mal dades —i fins ara venen mal dades—, mai defuig la seva responsabilitat. Ans al contrari: l’assumeix plenament. Certament, som en un judici penal, on es ventila la pròpia llibertat personal i l'exercici professional de l'encausada —a la vista de les penes que provisionalment es demanen—. En clau de defensa, i més si es pretén que el que es declara és la veritat, les manifestacions poden esquitxar els subordinats. Però un líder ha de saber distingir entre la defensa penal i el discurs polític. Per afirmar la pròpia innocència, sembla, no cal atribuir les responsabilitats a qui no té cap poder per dirigir una institució, sigui pública o privada. El refugi rere els subordinats és processalment legítim. Políticament, és una altra cosa.
Per acabar, es va parlar fins a l'avorriment, en la sessió matinal de dilluns, d’un terme abstrús com és el hash, és a dir, una marca electrònica indeleble que ha d'acompanyar sempre determinats processos informàtics, forenses o no. Si de l'examen d'un aparell —un disc dur, per exemple— s'obté un hash, cosa que assegura la seva integritat i, posteriorment, se n'obté un altre del mateix objecte, sembla que hi ha tingut lloc una alteració. Però no sabem quina.
Hi ha altres sistemes, com la també al·ludida taula de particions, que permeten veure la integritat dels fitxers que el dispositiu conté. Dit d'una altra manera, el hash ve a ser com el faixí que envolta els feixos de bitllets. En efecte, si ve signat com a 50 bitllets, no cal comptar: hi ha 50 bitllets. Però ni el hash ni el faixí diuen res de la qualitat del contingut. Així, per molt faixí que duguin els bitllets, no sabem si dins del feix hi ha un bitllet o dos o tres de falsos. Aquesta serà la qüestió que haurà de discernir el tribunal: si els discs durs no serveixen com a autèntics o els documents que s'hi contenen, a la vista que cap ha estat objectat, són bons.
És un dubte capital que com a espectadors rere el vidre de la peixera ens resta a tots. A fe meva que, vist que cap pèrit estava adornat amb do de la paraula, la comprensió d'aquest tema és encara més complexa, rere estant.
Avui, amb els al·legats finals, no sortirem de dubtes, atès que cada part, lògicament, s'enrocarà en les seves posicions, les que consideri més beneficioses als seus interessos. Un cop més, cal esperar.