Res de res

Si la credibilitat de Carles Puigdemont quan demana el vot a les eleccions catalanes del 12 maig per acabar la feina que no es va completar l’octubre del 2017 és nul·la, i més d'un cop ha confessat que si no té la majoria per ser reelegit president de la Generalitat, plegarà i deixarà la política activa; la de Pere Aragonès quan reclama un finançament singular per a Catalunya o presenta una proposta de referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol, ho és tant o més. Tots dos saben que el que plantegen és inviable, però, tot i això, no es cansen de dir-ho i repetir-ho. I més ara que fa temps que estan en mode campanya electoral.

Catalunya fa anys i panys que pateix un espoli fiscal sense parió enlloc del món. Des que Ramon Trias Fargas ho va denunciar per escrit el 1985 a Narració d’una asfíxia premeditada, els milers i milers de milions que Espanya ha robat durant tot aquest temps a Catalunya —encara que a alguns no els agradi l’expressió Espanya ens roba— assoleixen, a una mitjana d’uns 20.000 milions d’euros l’any, una xifra astronòmica i escandalosa. I Espanya no deixarà mai que això canviï, perquè sense Catalunya és un estat fallit, abocat a la bancarrota. És per aquest motiu que el govern espanyol, en aquest cas del PSOE, es va afanyar a desautoritzar la proposta de finançament singular de Pere Aragonès, de la mateixa manera que el govern espanyol del PP en el seu dia ho havia fet amb la proposta de pacte fiscal d’Artur Mas.

El que ara planteja ERC, recaptar i gestionar tots els impostos que es paguen a Catalunya i establir després la quantitat a transferir a l’Estat pels serveis que presta directament i una quota de solidaritat, és exactament el mateix que hi havia a la proposta de reforma de l’Estatut que el Parlament va aprovar el setembre del 2005. La idea, però, va desaparèixer durant la tramitació a les corts espanyoles, que hi van acabar donant el vistiplau definitiu el maig del 2006 —a l’època de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa—, un cop retallat i escapçat a base de bé, perquè eren perfectament conscients que en cap concepte Espanya no es podia permetre quedar-se sense la gallina dels ous d’or que li dona uns ingressos com ningú més no és capaç de fer-ho. Després va ser l’aleshores líder de CiU que, un cop arribat a la presidència de la Generalitat el 2010, es va treure de la màniga un anomenat pacte fiscal que volia dir exactament el mateix i que, en aquella ocasió, Mariano Rajoy també va menystenir sense contemplacions.

Malgrat les negatives reiterades que reben, els dirigents polítics catalans continuen insistint una vegada i una altra en assumptes que saben que no tenen cap recorregut 

En tots els casos venen a ser sistemes de finançament semblants al d’Euskadi, però no iguals, perquè els bascos, que de rucs no en tenen ni un pèl, són ells que recapten tots els impostos i després fan la repartidora i que no han contribuït mai a la solidaritat en la proporció que ho fa Catalunya. Dit d’una altra manera, són ells que tenen la clau de la caixa, mentre que a Catalunya la clau la continua tenint Espanya. Aquesta és la gran diferència i, alhora, el quid de la qüestió. Per tot plegat no és estrany que el govern espanyol de torn reaccioni sempre rebutjant, com aquell qui diu abans de començar, qualsevol plantejament que alteri a la baixa el flux d’ingressos que provenen de Catalunya, com ho ha fet ara amb Pere Aragonès i ho va fer abans amb Artur Mas, sense donar-los ni tan sols l’opció d’establir la més mínima negociació.

El PSC, per la seva banda, que rebutja finançaments singulars, pactes fiscals i tot el que es desmarxi de la línia oficial que li marca el PSOE, es despenja ara amb el projecte de crear un consorci entre la Generalitat i l’estat espanyol per recaptar i gestionar els impostos que es paguen a Catalunya com si fos qui sap què. Quan això és el que diu l’Estatut que el 2006 va sortir ostensiblement esquilat de les Corts espanyoles i que, pel que es veu, en divuit anys encara no ha tingut l’oportunitat de complir malgrat haver governat durant aquest temps, en fases diferents, tant a Catalunya com a Espanya a través del PSOE. I sort que la fórmula del consorci havia estat iniciativa seva durant les feines de tramitació del nou Estatut i que el conseller d’Economia de l’època, Antoni Castells, del PSC, n’era un ferm defensor i partidari.

En termes semblants es pot analitzar la proposta de referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol que ha plantejat ERC, però que JxCat també comparteix. És una altra d’aquelles qüestions que l’inquilí de la Moncloa de torn, sigui del color que sigui, tampoc no permetrà mai, malgrat que Pere Aragonès sostingui que acabarà caient com fruita madura com ha passat amb la llei d’amnistia. De cap de les maneres. Perquè si algun dia s’autoritzés, seria o bé perquè el que se sotmetria a votació no tindria res a veure amb la independència de Catalunya o bé perquè l’estat espanyol sabria que el guanyaria còmodament. La raó de fons és la mateixa que en el cas del finançament: Espanya no deixarà mai que la seva principal font d’ingressos se’n vagi. L’escanyarà tant com pugui, però no la deixarà marxar.

Arribats en aquest punt, però, el que més crida l’atenció és que, malgrat les negatives reiterades que reben, els dirigents polítics catalans —siguin presidents de la Generalitat o candidats a la presidència— continuïn insistint una vegada i una altra en assumptes que saben que no tenen cap recorregut i que ho facin davant qui any rere any incompleix l’execució de les inversions a Catalunya previstes al pressupost de l’Estat, com si l’únic objectiu fos anar donant voltes sobre el mateix sense moure’s de lloc. És l’actuació típica de les forces autonomistes de tota la vida, també dites processistes, però mai independentistes, que l’únic que els interessa és no perdre les cadires i les menjadores legislatura rere legislatura. És el que fan ERC i JxCat, que, un cop assumida sencera tota l’herència de CiU, són qui més bé tenen apresa la lliçó en això de fer bullir l’olla.

Tant que, a sobre, tenen la virtut de trobar malament, quan ho fan els altres, el que els semblava bé quan ho feien ells. Deu ser per això que ara critica el finançament singular de Pere Aragonès quan abans aplaudia el pacte fiscal d’Artur Mas. O que censura que ERC parli de referèndum acordat quan resulta que és exactament el mateix que ells volen i que a la pràctica significa enterrar de manera definitiva el Primer d’Octubre. En tots els casos —i també en la proposta del 132è president de la Generalitat de canviar la configuració de les pistes de l’aeroport de Barcelona perquè puguin suportar més trànsit sense necessitat d’allargar la tercera— la resposta de qui té la paella pel mànec és sempre la mateixa: ni singular, ni especial, ni específic, ni extraordinari, ni res de res que representi un mínim benefici per a Catalunya.