Havia de ser el dia de Salvador Illa, i va ser el dia de Carles Puigdemont. Havia de ser el dia en què es pactava el final del conflicte català, segellat per un acord de silenci i rendició, i va ser el dia en què el conflicte va petar a la cara de l’Estat. Havia de ser un dia de servitud, i va ser un dia de revolta. Havia de ser el dia en què la repressió culminava un acte vergonyós, i va ser el dia en què la repressió va ser burlada. Havia de ser un dia d’Espanya i va ser un dia de Catalunya. I tot va passar perquè un home resilient i amb una gran determinació política va tornar a plantar cara a tot el sistema policial, judicial i polític d’un estat que fa set anys que vol destruir-lo.
Es poden analitzar moltes arestes arran de l’acció de desobediència que ha protagonitzat el president Puigdemont, però cap d’elles pot posar en qüestió l’enorme càrrega política que representa. D’entrada, una prèvia que no és menor: Carles Puigdemont no es deixarà detenir. Una detenció que, fins dijous, era un futurible molt probable que, lògicament, desencadenava una important reacció en cadena: detenció, presó, Fiscalia en evidència, batalla campal entre el Constitucional i el Suprem, pressió sobre el govern català i espanyol i, no cal dir, un fort soroll internacional. Seria lògic pensar, doncs, que la seva detenció era una càrrega de profunditat que, tot i els riscos, valia la pena jugar. Però Puigdemont ha enviat el missatge contrari: no es deixarà detenir i aquesta decisió és políticament encara més poderosa. Primer, perquè posa en evidència l’anomalia democràtica que representa tenir una llei d’amnistia aprovada des de fa dos mesos i, tanmateix, mantenir vigent l’ordre de detenció per part d’un jutge que decideix retorçar el dret per no complir la llei. S’havia normalitzat tant la possibilitat de la detenció del president, que s’havia oblidat l’anomalia democràtica que representava, i en no deixar-se detenir, Puigdemont fa esclatar aquesta naturalització d’una barbaritat. No es deixarà detenir perquè no accepta aquesta justícia patriòtica que fa servir les togues com a element repressiu ideològic, i perquè no pot admetre com a “normal” que això es produeixi amb una llei aprovada. Puigdemont està amnistiat i punt, i el seu gest recorda a Llarena i a Marchena que intentar detenir-lo és una il·legalitat. Per molt que la premsa espanyola —i la seva subsidiària catalana— capgirin la realitat i converteixin Puigdemont en l’home que no compleix la llei, en realitat són els jutges els que no l’estan complint.
La vinguda de Puigdemont i la seva marxa posterior han sacsejat la política catalana i l’espanyola i han impedit que qualli la idea que tot s’ha acabat
Més enllà d’aquesta intenció, hi ha una altra qüestió fonamental que es resumeix en la frase que li va dir Jordi Cuixart quan ja estava empresonat: “Evita la presó. A la presó no s’hi pot fer res!”. No s’hi pot fer res i, com recorden els bascos, converteix el presoner en ostatge de l’Estat, cosa la qual sempre erosiona la lluita. Certament, un Puigdemont empresonat no hauria pogut fer un pols a l’Estat durant anys, no hauria mantingut la causa catalana en l’àmbit internacional, no hauria guanyat en els tribunals europeus i, sobretot, no hauria fet evident la foscor d’un estat que reprimeix causes democràtiques i destrueix drets fonamentals. I justament perquè la repressió continua, cal que estigui lliure per poder continuar la seva acció de denúncia i la seva lluita política.
A banda de la qüestió de la presó, la vinguda de Puigdemont i la seva marxa posterior han sacsejat la política catalana i l’espanyola i han impedit que qualli la idea que tot s’ha acabat. El govern d’Illa —amb la inevitable i tràgica complicitat d’ERC— és un artefacte d’estat que té com a missió acabar amb l’independentisme, o, si més no, neutralitzar-lo durant generacions. La bassa d’aigua calma, el final del procés, la pacificació, bla, bla, bla, amb tots els aparells mediàtics bavejant pel triomf d’una Catalunya espanyolitzada i ordenada per damunt d’una Catalunya catalana i alçada. Al capdavall, el triomf de posar com a president de la Generalitat un defensor abrandat de la repressió, és tot un mèrit. Però la resiliència de Puigdemont i el coratge de venir, parlar davant de milers de persones i escapar-se dels centenars de policies que anaven a caçar-lo, tornen a posar en primera línia la causa que ens va mobilitzar el 2017 i que, tot i estar ferida, continua viva. És una apel·lació directa a la resistència davant l’obediència; a la determinació davant la resignació; a la memòria davant el silenci.
No cal dir que també hi ha altres conseqüències de la vinguda de Puigdemont, entre altres, posar en evidència uns cossos policials totalment sotmesos als jutges espanyols i tan desesperats per obeir l’amo, que varen arribar a tirar gas pebre a la gent concentrada, i a muntar un operatiu de persecució de tal nivell, que només s’havia muntat arran de l’atemptat gihadista de la Rambla. El passeig cap al Parlament, amb una llarga filera de mossos armats com si anessin a assaltar una cèl·lula de l’Estat Islàmic, va ser un espectacle tan vergonyós, com ho és tot el que representa. Respecte al paper de submissió del conseller Joan Ignasi Elena, i a les seves patètiques declaracions posteriors, només recordar el que ja sabem des de sempre: que hi ha catalans que, davant del poder de l’Estat, sempre han tingut vocació de catifa.
Com a conclusió final, una altra evidència: tot aquest sacseig polític i les possibilitats que obre d’una recuperació del moviment independentista, s’ha produït pel gest d’un home sol determinat a no deixar-se agafar, ni a deixar-se sotmetre. Aquesta determinació i la intel·ligència estratègica que demostra, el converteixen en un polític únic, i en un líder imprescindible. Només cal que el moviment independentista guareixi les seves ferides i es recuperi. Hi ha causa, hi ha múscul ciutadà, hi ha lideratge i, com va demostrar Puigdemont, hi ha partida.