La setmana passada vaig escoltar, amb poques hores de diferència, la conversa que Jordi Graupera i Joan Carretero van tenir al canal d’Alhora, i després l’entrevista que Marta Lasalas va fer a Artur Mas en aquest diari. Si els lectors fan el mateix exercici, ja em diran què els sembla. Jo crec que la majoria estaran d’acord amb mi que Mas sembla més fresc, més àgil i fins i tot més modern que Graupera. És com si, des de 2019, els papers s’haguessin invertit i, per art de màgia, un s’hagués fet sorprenentment vell i l’altre exageradament jove.

En part es tracta d'un efecte òptic i psicològic del poder. Quan tens la posició guanyada i saps què vols aconseguir, els llums de l’escenari t’afavoreixen, i la força que dona la confiança fa la resta. Ja va passar al final del tripartit, quan Carretero disputava l’espai a CiU i ERC, i es començaven a notar els efectes desastrosos dels governs del PSC i del PSOE. Per un instant, va semblar que Mas arribaria a la Generalitat prematurament envellit. Llavors, CiU va trobar l’excusa del PP per abraçar l’independentisme i Mas va recuperar el vernís heroic de tebeo que Salvador Sostres li havia donat uns anys enrere.

Igual que l’autodestrucció de CiU va coincidir amb el pitjor moment de l’Estat espanyol, és natural que la revifada del gen convergent coincideixi amb el pitjor moment de Catalunya. Si mirem què ha passat els darrers anys veurem que, amb l’ajut dels jutges de Madrid, Junts i ERC han abaixat el llistó del país fins a l’altura de les runes de la vella Convergència de Jordi Pujol. Mas juga amb les espatlles cobertes per un sistema d’interessos que ve, com a mínim, de la Transició: té poc marge personal de maniobra. Si torna a brillar, és perquè fins i tot alternatives més modestes han fet figa.

La guàrdia pretoriana de supervivents amb la qual Carles Puigdemont ha sortit ungit com a líder de Junts és un senyal inequívoc de quin és el full de ruta imposat pel règim de Vichy. No cal llegir l’article sobre Twitter de Jaume Clotet per entendre que l’espai de CiU està sembrat de sal i que el destí de Puigdemont és deixar de molestar: fer de Rafael Casanova, més que no pas de Josep Tarradellas. A l’entrevista amb Lasalas, hi ha un moment que Mas perd el control i parla del futur retir de Puigdemont pensant en el dia que pugui tornar a casa. Mas també té causes judicials obertes, i no seria prudent recomanar al president exiliat que faci de De Gaulle.

Els convergents no podran construir res, vindran a oferir una rendició dolça i cofoia als catalans cansats de viure a la intempèrie. I no crec que trobin resistència

Sense un pujolisme funcional, els socialistes no poden fer una segona Transició que els converteixi en el nou partit alfa de l’Estat. Com explica Mas a l’entrevista, i com recorda cada dia el pesat d’Iván Redondo, els socialistes manen a tot arreu pels pèls. El PSOE pateix per conservar el poder i creu que ha d’oferir al PP un sistema de contrapesos que no obligui la dreta espanyola a tancar files i a defensar els vells privilegis per la força. Oriol Junqueras es conformava de posar el seu partit al cor de la nova restauració, però no se n’ha sortit i ara els supervivents de CiU veuen l’ocasió de tancar tots sols el pacte amb Madrid. 

La divisió de les xarxes socials, aquesta mena de Cisma d'Occident que s’han inventat els americans, hi ajudarà, igual que hi contribuirà la fragmentació de la dissidència catalana. L’abstenció ha servit per fer caure moltes màscares, però no ha servit per generar una oposició independentista consistent, madura i articulada, que no faci riure. La polarització és un teatret americà per dividir les masses, i per reconcentrar el poder sense exercir obertament la violència. L’abstenció és, de moment, l’única defensa que els catalans han trobat davant d’aquesta febre obscurantista que travessen l'opinió i la democràcia. 

Divide et impera: n’hi ha prou d’obrir un compte a Bluesky, i escriure quatre coses en els seus cotonets, per veure-ho. Els convergents no podran construir res, vindran a oferir una rendició dolça i cofoia als catalans cansats de viure a la intempèrie. I no crec que trobin resistència, si més no d’entrada, perquè els lligams socials que donaven força espiritual i psicològica a l’independentisme estan destruïts per la por, la decepció i el cansament. Mas no diu mentides, si saps escoltar-lo, i a l’entrevista avança el relat que el ressorgiment de CiU vol escriure als llibres d’història: “Han sigut els catalans els que han deixat la independència en segon terme.” 

La independència ara mateix és impossible, però també és impossible fer política pels canals convencionals i amb les formes de sempre. Orriols ha donat aire al país perquè els partits no se l’esperaven, però caldrà una medecina més forta, i més deslligada de les jerarquies establertes, per evitar un retorn de CiU i l’holocaust zombi corresponent. A l'espai convergent que Junts vol articular, hi aniran a parar tots els catalans massa grisos, massa llepafils i massa vells per superar la por de deixar de ser catalans. El país necessitarà la força individual de la creativitat més descarnada i juvenil, per poder defensar-se i, a llarga, fer-se valdre.