És difícil tornar al lloc del crim. I tanmateix, potser no és possible no fer-ho. El proper 16 de novembre està anunciada la reobertura de la sala Bataclan de París, on el passat 13 de novembre un escamot de Daeix, l’autoanomenat cínicament, per a vergonya de tots els musulmans de bona fe, “Estat Islàmic”, va provocar una massacre indiscriminada i la mort de noranta persones. Un espai de música i, per tant, de vida i de llibertat, de ball i de joie de vivre que va ser brutalment ensangonat pels emissaris d’un terror que va més enllà d’aquell assassinat massiu i de totes aquelles morts, i que ens amenaça a tots, absolutament, arreu i tothora. Deu ser difícil tornar al lloc del crim, realment. I tanmateix, potser no és possible no fer-ho. 

Però es pot tornar al lloc del crim de moltes maneres. I també a través de la paraula, que ho pot tot. També, encara que sembli una paradoxa, per fer-ne, de la mort, vida. O per trobar els rastres de la mort en la vida: en allò en què l’ha convertit i en allò que la vida, després de tanta mort, pot continuar sent, d’una altra manera, quan s’esforça per conviure amb el record i per no sucumbir a la presència inexorable de l’oblit, que seria, al capdavall, la victòria pòstuma del crim, la mort reduplicada.

Això, al meu entendre, és el que passa amb un llibre estremidor que aquests dies arriba a les llibreries. Un llibre d’una valentia i una dignitat que esfereeixen, que té, entre d’altres, el mèrit indiscutible de tornar al lloc i el temps del crim per deixar-nos, com un missatge d’una altura ètica monumental, una lliçó de vida. Es tracta de No aconseguireu el meu odi (Edicions 62), d’Antoine Leiris. Un llibre, molt petit en extensió, només cent deu pàgines, però d’una magnitud moral gairebé inabastable. A França, és clar, ha estat un fenomen editorial, i aquí està començant a conquerir cors, intel·ligències i voluntats. Hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol que estigui realment preocupat per la seva salut ètica i moral.

Cada cop som més excitables emocionalment per certes notícies que ens arriben de tot el planeta, i això ens fa, paradoxalment, menys sensibles i menys capaços d’introduir la racionalitat

Sovint, la pressió informativa provoca en nosaltres un autèntic impacte emocional, massa sovint, tanmateix, directament proporcional a la rapidesa vertiginosa amb què oblidem esdeveniments que, en el moment de la seva emergència, ens colpeixen. Michel Lacroix ja va diagnosticar, amb molt d’encert, en el seu llibre El culte a l’emoció (La Campana), que la nostra societat està fatalment seduïda per les emocions fortes, de tal manera, però, que el fet que siguem cada cop més excitables emocionalment per certes notícies que ens arriben de tot el planeta, ens fa alhora, paradoxalment, menys sensibles i menys capaços d’introduir la racionalitat en l’anàlisi de les nostres vides i de la relació que mantenen amb certs esdeveniments que es van substituint els uns als altres al ritme vertiginós que marca l’agenda informativa. Pe això, de tant en tant, convé fer un petit pas enrere i tornar a aquells esdeveniments que la voracitat comunicativa del nostre món condemna irremissiblement a un passat, encara que sigui recent, al qual costa de tornar-hi.

El llibre de Leiris, en aquest sentit, és extraordinari. Davant d’una catàstrofe com la de Bataclan, que ens va colpir per la magnitud quantitativa i qualitativa del crim, però que, com tants altres de similars, corre el perill de quedar sepultat pel poder estadístic dels números, el llibre introdueix la història personal, el caràcter irrepetiblement singular de cada vida i de cada mort, per extreure’n, però, una lliçó moral fàcilment generalitzable més enllà d’aquesta concreció. Leiris va perdre la seva esposa en aquell assassinat. I el llibre recorre, des de l’hora zero, la seva experiència d’aquells dies tràgics. El neguit davant la notícia de l’atemptat, la incertesa sobre el destí d’Hélène Muyal-Leiris, la seva dona (“un segon que s’allarga com un any”), la certesa de la seva mort (“no n'hi ha prou amb les paraules”), el dolor davant les dificultats per dir-ho al seu fill petit (“en Melvil només diu tres paraules, però ho entén tot”), la certesa del drama (“no tornarem mai a la nostra vida anterior”), el reconeixement del cadàver, el retorn commocionat a la vida, després de la mort.

Leiris va escriure, en calent, una carta als assassins d’Hélène que va tenir una difusió descomunal a les xarxes. Amb paraules d’urgència, va dir l’essencial: “Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com a cada dia, i durant tota la seva vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc no aconseguireu el seu odi”. Ara, el llibre, és com un eco d’aquella missiva memorable, impossible d’oblidar. I és ara, amb una contundència brutal (“no perdono res, no oblido res”), que ens recorda que “l’única cosa que compta és que ella ja no hi és”. I que, per tant, “les armes, les bales, la violència, tot plegat no és més que el decorat de l’escena”. 

Les paraules des de la vida són les úniques que poden desfer i contradir la violència nihilista de la mort 

Leiris no s’acontenta amb “tenir un culpable a mà, algú a qui puguis adreçar la teva ràbia”. No és fàcil: al contrari, és més dur, perquè “els que no tenen ningú per blasmar estan sols amb la seva pena”. I és aquí on neix la seva certesa, que dóna títol al llibre: “No construirem una vida contra ells”. “No, no us obsequiaré odiant-vos. Tot i que ho heu pretès, respondre a l’odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou. Voleu que tingui por, que miri els meus conciutadans amb desconfiança, que sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat. Jugada perduda”.

El filòsof Emmanuel Lévinas va escriure, amb unes paraules que precisament Jacques Derrida li va recordar en la seva oració fúnebre, que identificar la mort amb el no-res és el que voldria el criminal. I que, justament, l’autèntica lluita contra el crim es juga en aquesta cruïlla. Leiris, des de l’experiència impossible de compartir, del seu dolor, ho fa, en aquest llibre inoblidable. En contra de l’assassinat i el crim, no oposar-hi l’odi, sinó, en un acte d’una valentia colpidora, les paraules. Les paraules des de la vida, les úniques que poden desfer i contradir la violència nihilista de la mort.