“De la presó que hem de sortir és d’Espanya”. Amb aquesta frase aparentment tan simple, Carles Puigdemont ha recordat allò que semblaria evident i que, tanmateix, ha quedat ennuvolat des de fa temps: que l’objectiu del moviment independentista és la independència.
Per bé que és una obvietat, també és un fet que aquest objectiu ha quedat atrapat en una teranyina de maniobres polítiques que lentament han anat desdibuixant el seu sentit fins a deixar-lo en una mena de quimera pròpia de la hiperventilació nacional. Des que les negociacions per als indults varen blanquejar el paper repressor del PSOE, varen reduir la independència a una simple qüestió de negociacions estatutàries i es va iniciar el procés de reconversió estratègica d’Esquerra, lentament han anat desapareixent els motius, les causes, el sentit de la lluita que ens va portar al Primer d’Octubre. És tal el nivell de desmemòria o, diguem-ho amb el seu mot precís, el nivell de renúncia, que ara estem a les portes de viure el moment més trist des del 2017: l’entronització com a president de la Generalitat de qui va avalar la repressió, va aliar-se amb les forces més fosques de l’espanyolisme i sempre ha treballat en contra dels interessos catalans. I per reblar la ignomínia del moment, aquesta entronització la farà un partit del bloc independentista i, probablement, amb la detenció en paral·lel del president legítim que ens varen impedir tenir, via repressió. Difícilment és imaginable que el mateix país que va fer la gesta del Primer d’Octubre arribi a tal nivell de genuflexió.
El retorn del president Puigdemont, com a gest polític, té la voluntat de retornar el tren descarrilat de l’independentisme al seu eix natural
Inimaginable, però tan probable que pot passar en els propers dies, i per això la maquinària retòrica per justificar el pacte ja s’ha posat en marxa en tots els mitjans del star system català, delerosos de fer efectiva la frase que diuen que va dir un prohom de les finances, feliçment instal·lat a la torre de vori del seu poder: “Catalunya necessita deu anys de governs socialistes a banda i banda de la plaça Sant Jaume perquè s’acabi la ximpleria”. Profètic o poderós, el fet és que ja ha aconseguit el primer esglaó, i està a les portes del segon. És cert que encara no està el blat dins del sac, però ja està segat i està tan venut que només ho pot impedir o una marxa enrere de la dirigència republicana —que no dona símptomes en aquest sentit—, o el vot en contra de la militància. Emperò, és difícil d’imaginar que els militants d’ERC votin en contra d’un pacte, quan no hi ha ni un sol líder republicà que se surti del guió a favor d’investir Illa. Tot és possible, però francament improbable. I així, incomprensiblement, verbigràcia de la necessitat de mantenir el poder del partit —és a dir, de situar el partit per damunt de la nació—, estem a les portes del somni humit de la Catalunya d’ordre i viva España: deu anys de governs socialistes a tots els poders catalans, com a antídot per a la lluita nacional catalana.
En aquesta tessitura, el retorn del president Puigdemont pot semblar una temeritat, no endebades tots els integrants de la gossera nacional patriòtica espanyola estan comptant els dies en què podran passejar el seu trofeu major per la Castellana. No importen les barbaritats legals que es facin, ni quant s’allunyin de la lògica democràtica, ni com vulnerin els preceptes europeus, o la pròpia legalitat espanyola, res no importa si poden mostrar Puigdemont emmanillat. I no ens enganyem: si la detenció es produeix, hi ha pena del “Telediario” per terra, mar i aire. En aquest punt, també és especialment ignominiós conèixer les càbales que fan ERC i PSC per intentar quadrar el calendari i així minimitzar l’impacte polític que la detenció tindrà. I és cert que el calendari és endimoniat, perquè mobilitzar la gent a principis d’agost sembla un impossible. Tot, doncs, fa pensar que Puigdemont no hauria de tornar, perquè, com li va dir el president Mas, “a la presó no hi faràs res”. Cal confessar que segurament som molts els que li hem dit que no torni. Però, com ell mateix recorda, l’exili no va ser mai una qüestió personal, sinó política, i el seu retorn tampoc no és una qüestió personal. Per això vol tornar per a la investidura d’un president de la Generalitat, per dotar el retorn del caràcter institucional que mereix i per provocar les conseqüències legals i polítiques que la seva detenció provocarà. L’advocat Boye té molt clar que si això passa, estarem davant d’una flagrant il·legalitat.
El seu retorn és, doncs, un gest polític, com va ser-ho l’exili, i així s’ha demostrat amb la internacionalització de la causa catalana que ha aconseguit en aquests set anys. I com a gest polític, té la voluntat de retornar el tren descarrilat de l’independentisme al seu eix natural. És el retorn a les essències, a les qüestions bàsiques que varen motivar la mobilització més gran de la història recent catalana, el retorn a l’objectiu polític que ho va fer esclatar tot: la independència. Deslliurada de retòrica, d’excuses, de renúncies, nua de mentides.