L’habilitat més gran demostrada pel nou president de la Generalitat, el Molt honorable Salvador Illa i Roca, és presentar solemnement un programa dirigit a l’establishment politicoindustrial i que l’aplaudeixin simultàniament el Cercle d’Economia, la patronal Foment del Treball, el lobby de les constructores, els sindicats, els capellans i més que ningú Esquerra Republicana i els Comuns, que semblen com condemnats a empassar-se el que calgui només a canvi de bones paraules i alguna nòmina. Bé, també un sector de Junts per Catalunya haurà rebut amb alguna satisfacció que les propostes del president responguin a una filosofia bussiness friendly com les que va defensar sempre Convergència i Unió. És el retorn al futur.

Efectivament, Salvador Illa ha llençat una autèntica OPA a l’espai sociopolític que durant dècades va ocupar CiU. I ho fa com si fos la seva prioritat. Amb polítiques i amb persones representatives d’aquell món, començant per Unió Democràtica, que en aquest cas també li serveix per picar l'ullet al món catòlic de Catalunya, aplaudit fins i tot en els cercles de l’IESE. Ramon Espadaler, que va ser secretari general d’Unió i de CiU, ja havia fet el pas cap als socialistes, i ara l’han ascendit a conseller de Justícia, el departament que tradicionalment Convergència cedia a Unió. Amb el mateix objectiu Illa ha fitxat Jaume Duch, funcionari del Parlament Europeu, que va començar de ben jove primer a Centristes de Catalunya-UCD i després a Unió Democràtica, partit del qual va arribar a exercir com a cap de premsa. El seu ascens a les institucions europees va començar com a assistent de l’eurodiputada d’Unió, Concepció Ferrer, membre de l’Opus Dei. Segurament la incorporació de Duch també té a veure el fet que se signifiqués gairebé de forma bel·ligerant contra el procés sobiranista, trencant fins i tot la neutralitat política que correspon a un funcionari.

Salvador Illa ha llençat una autèntica OPA a l’espai sociopolític que durant dècades va ocupar CiU. I ho fa com si fos la seva prioritat, amb polítiques bussiness friendly i amb persones representatives d’aquell món

Tanmateix, Illa també ha pescat en l’àmbit sobiranista gairebé en clau de declaració d’intencions. L’honorable Miquel Sàmper ha passat de ser conseller del Govern Torra a assumir ara ni més ni menys la cartera d'Empresa i Treball. I per acabar d’arrodonir l’operació ningú més significat que l’expresident del PDCat, David Bonvehí, ara nomenat per Illa director general.

Cal no confondre aquestes incorporacions com una coalició. Aquesta estratègia demostra que Illa és conscient que per perdurar com a president està ben decidit a fer el contrari del que van fer els dos tripartits de Maragall i Montilla que van acabar amb victòries folgades de CiU. D’entrada ha tingut clar des d’un bon principi que governaria en solitari, conscient que els aliats d’ERC i Comuns ni volen ni poden fer-lo caure i a més, ocupant l’espai bussiness friendly, tindrà tots els suports que necessiti de l’establishment. Els constructors ja s’han ofert a ajudar un president que ha repetit no sé quantes vegades en el Debat de Política General la seva confiança absoluta en la col·laboració publicoprivada.

Ara encara està recent la batalla sobiranista i és fins a cert punt lògic que quan visita la Catalunya interior o assisteixi a la Diada castellera hagi de suportar l’escridassada independentista, però tal dia farà un any i el president té l’avantatge que hi ha tantes coses per fer, habitatge, infraestructures, sanitat, ensenyament que ara sí que es pot preveure que el suflé baixarà. L’independentisme continuarà existint com un element del paisatge, però el debat essencialista serà substituït per assumptes més tangibles i l’eterna cançó del finançament autonòmic confiant en la bona voluntat del dèspota. I a més els temps permeten canviar fàcilment els temes de conversa a les tertúlies: Orient Mitjà, Estats Units, la intel·ligència artificial, el bla, bla, bla de la immigració i el Barça, ara que torna a competir. Això sí, ignorant l’anomalia democràtica de l’exili i la repressió continuada dels poders de l’Estat, que Salvador Illa accepta disciplinadament fent honor a la bandera, a la hispanitat i als jutges com si res no hagués passat i procurant que mai més torni a passar.

No s’albira alternativa per enlloc. La independència no està ni se l’espera i els grups que es reclamen independentistes s’han quedat sense arguments, quotidians i de futur

I això serà així mentre no sorgeixi una alternativa creïble que ara pera ara no s’albira per enlloc. La independència no està ni se l’espera i els grups que es reclamen independentistes s’han quedat sense arguments. Quotidians i de futur. En el debat d’aquesta setmana ha quedat palesa la seva impotència. La CUP ha optat per accentuar el seu discurs anticapitalista conscient que li creix la competència en aquest sector en diversos barris i pobles on s’estan organitzant com a la resta d’Europa noves organitzacions d’esquerra radical. Esquerra Republicana no està en condicions de prendre gaires iniciatives, atrapada com està entre la seva crisi interna prou profunda per ser resolta en el proper congrés i els seus compromisos inalterables amb els socialistes.

I Junts per Catalunya? El PSC els ha arrabassat el programa socioeconòmic, practicar l’autonomisme ho consideren un sacrilegi, però si no van saber com fer la independència quan bona part del país estava mobilitzat, més difícil ho tenen ara quan ja no ho està tant. El discurs de Junts al Debat era exigir als socialistes que “plantin cara a Madrid”, acusant de sucursalista el partit i el govern de Salvador Illa. Això suposa un retrocés als anys 80, amb la diferència que els nacionalistes ho feien des del Govern i els independentistes només ho poden fer des de l’oposició i sobretot des de l’exili, la seva referència existencial. El PSC li ha fet una OPA a Junts i Junts només somia en fer-li l'OPA a ERC per intentar en el futur sumar prou vots per superar els socialistes, que tot i aconseguint-lo difícilment els permetria governar. I davant d’aquest desori, si continuen badant, tant Junts com ERC i fins i tot la CUP, com ha passat a Alemanya, es trobaran amb una competència nova com és Aliança Catalana. No n’hi ha prou amb desqualificar-la. La desqualificació sistemàtica l’alimenta, i serà el factor definitiu, el que faltava, perquè la causa catalana deixi definitivament de ser considerada com una causa noble i, abans que res, democràtica.

Així doncs, tot fa pensar que Salvador Illa podrà gaudir de la presidència de la Generalitat força temps, tot i que en política no hi ha res escrit per endavant. Una guerra, una crisi, ho pot alterar tot de sobre. O un dia esclata el cas Koldo i tot se’n pot anar en orris.