Es veu que el procés de l’acord de claredat s’engegarà amb un qüestionari sobre els mecanismes democràtics que poden resoldre el conflicte. Conèixer el procediment que seguirà la proposta de Pere Aragonès m’ha rejovenit i ara tinc, concretament, quinze anys, els que tenia en fa deu. Quan jo feia primer de batxillerat, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van anar a Madrid a demanar la competència per a celebrar un referèndum segons l’article 150.2 de la Constitució. Ara, aquest qüestionari l’haurà de respondre un consell acadèmic independent —Carles Viver i Pi-Sunyer, Consell Assessor per a la Transició Nacional, flaixos del Vietnam…— compost d’experts en diversos camps, com volent dir politòlegs i juristes, coordinats per Marc Sanjaume, un professor de la UPF amb una trajectòria acadèmica brillant, igual que ho era la dels membres del CATN. És important no deixar-nos impressionar gaire per segons què a l’hora d’estalviar-nos disgustos, això és, quan presentin el regurgitat del Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya. A segon de batxillerat el duia en un pendrive a l'estoig per a fer-me la interessant, com si fossin les instruccions per sortir de Guantánamo.
És el fantasma del reformisme rere la màscara independentista de qui es pensa que n’hi ha prou amb mostrar a l’Estat que anem de bona fe, les ganes de salvar-los passant per sobre les ganes d’alliberar-nos
Catalunya viu cicles polítics de deu anys. L’única diferència és que abans marcaven el pas els convergents —al paràgraf anterior s’hi veu la petjada d’Artur Mas— i ara el marquen els republicans, que només tenen força per dissimular la vora dels pantalons del president Aragonès. “Volem que la proposta que sorgeixi de Catalunya pugui definir les regles del joc. En aquest moment no hi ha regles i, si n’hi ha, són el Codi Penal”. En la meva adolescència, en temps del procés, la classe política es posava medalles d’exquisidesa democràtica emmirallant-se en el cas escocès i apel·lant a Espanya a ser una mica més com el Regne Unit. És el fantasma del reformisme rere la màscara independentista de qui es pensa que n’hi ha prou amb mostrar a l’Estat que anem de bona fe. Són les ganes de salvar-los passant per sobre les ganes d’alliberar-nos. “Carregar-nos de raons”, en deia la Marta Pascal imitant la cantarella del president Mas. Com si tenir raó valgués més que el poder de redactar la llei.
Ara només hi ha apatia i la sensació que el Govern es fabrica un espai de negociació imaginari amb un Estat que ens controla de reüll per poder vendre alguna victòria política
“Quin independentista pot anar en contra d’un referèndum a Catalunya? Perquè l’acord de claredat és això” —i qui dia passa, any empeny. Em recorda Artur Mas defensant les dues preguntes a la consulta del 9-N o la llista unitària a les eleccions plebiscitàries. El salt de fe que vam fer llavors els qui ens pensàvem que, de veritat, totes i cadascuna de les jugades mestres ens acostaven a la independència, només podia explicar-se per la capacitat que la proposta tenia d’il·lusionar. Ara només hi ha apatia i la sensació que el Govern de Catalunya es fabrica un espai de negociació imaginari amb un Estat que ens controla de reüll per poder vendre alguna victòria política. Com que les victòries són inexistents, la victòria és la proposta. No és explicar que has aconseguit res de l’Estat, és explicar que tens un suggeriment per fer-los. Ningú treballa tant per l’aparença democràtica d’Espanya com el Govern de la Generalitat de Catalunya.
Aquest és el llegat del Govern que avui diu ser al costat de la gent però que només és una mala còpia dels governs que la van deixar entre les potes dels cavalls
Fa pocs dies van sortir les últimes dades del CEO amb la notícia que els joves són cada cop més de dreta. A RAC1 en va parlar la professora i investigadora Carol Galais, recordant que els joves que tenen avui entre 18 i 25 anys eren adolescents el 2017. Galais el descriu com un moment d’alts i baixos polítics, l’instant en què tot va caure pel seu propi pes. La frustració genera desconnexió i el pressentiment que algú vol reconstruir el lligam entre política i país seguint els mateixos passos que qui va generar la frustració, alimenta una nova tongada de desenganys. Que el jovent es dretanitzi és una cosa. Que hagi quallat la idea que qualsevol entusiasme que entreguem a la classe política se’ns pagarà amb un retorn humiliant, n’és una altra. És obrir les portes al populisme com a esquelet de la politització, com a única manera de relacionar-se amb la política nacional sense sortir-ne mal parat. Aquest és el llegat del Govern que avui diu ser al costat de la gent però que només és una mala còpia dels governs que la van deixar entre les potes dels cavalls.