L’expremier britànic Boris Johnson subscriu una biografia de Winston Churchill, El factor Churchill, en què manté que "un sol home pot marcar la diferència i canviar el rumb de la història". Potser sí. Sense Churchill és possible que els tories haguessin arribat a un acord amb Adolf Hitler el 1940 quan aquest ja havia desencadenat la seva ofensiva a Europa. La pregunta és obligada: i si fos així en el cas del retorn nostrat que ens ocupa? És a dir, que el retorn per se de l’anomenat Legítim ho capgirés tot tant que Catalunya culminés la independència, per efecte, precisament, d’aquest mateix retorn; talment com si fos el punt d’inflexió per "canviar el rumb de la història", com ara la irrupció de Churchill, segons Johnson, en aquella Europa amenaçada pels totalitarismes.
Aparentment, així ho veu l’entorn més proper al president legítim, com ara el president de l’ANC Lluís Llach, un dels incondicionals de pes i flagell dels republicans. "És tant que ho és tot", ha dit en alguna ocasió el també exministre del Consell de la República. Bona part de la direcció del seu partit també projecta —una altra cosa és que tots s’ho creguin— aquesta mateixa visió que inevitablement pren un aire messiànic. Afirmen que és el líder o referent "moral", un valor intangible, un líder espiritual, invencible, a qui pràcticament s’ha de retre culte. Amb Ell, "la força ens acompanya", sembla que es diuen. I potser és veritat que l’imperi tremola com si tinguessin davant el millor Roger de Flor i els seus almogàvers. No és menys cert que més enllà d’aquestes consideracions més que interessades, tots admeten que el president legítim és el líder absolut, en el sentit més materialista i polític. Almenys en privat. Res de gruix es mou al partit sense la seva aquiescència.
Anem a pams, doncs. Resolguem algunes incògnites terrenals més enllà de l’aura imperial, gairebé mística, que s’ha edificat damunt el personatge, com si fos dotat d’una mena de poders sobrenaturals —espasa làser en mà— que poden obrar miracles, que potser sí.
Aquest cop sí?
Ho ha promès infinitat de vegades des del 2017. Molts dels seus íntims l'hi havien suggerit. Alguns fins i tot implorat, patriòticament conscients o pensant que devers el 2018 i 2019 el retorn sobtat podria haver fet saltar pels aires l’escaquer polític. Semblaria que ara —després de set anys— va sincerament de debò. El retorn ja no és només un esquer electoral. Travessar la frontera té l’efecte immediat de condicionar la investidura, de redoblar la pressió a ERC per doblegar-se a la voluntat de Junts i empassar-se la repetició electoral. Aquest és el legítim propòsit partidista després d’un resultat discret —només l’ensulsiada republicana ho maquillava— que va deixar l’independentisme orfe de majoria i Salvador Illa clarament per davant.
Illa o Puigdemont?
No fotem! La disjuntiva sempre ha estat Illa o eleccions. Aritmètica elemental. Des de maig del 2024, l’independentisme no suma ni comptant-hi els vots d’Aliança Catalana. Inicialment, es va pretendre que el Legítim —ell mateix va alimentar aquesta possibilitat— podria ser escollit —ell, sí— amb els vots del PSC. Una argúcia que no tenia ni cap ni peus.
Els juntaires, el puigdemontisme en general, exhibeix desacomplexadament un messianisme integral, compatible amb una fixació obsessiva amb els republicans, ases dels cops de totes les frustracions i impotència
Una segona qüestió és si la repetició electoral faria recular el PSC. Res no ho fa preveure, almenys demoscòpicament. Junts necessitaria amb la repetició fer una mossegada colossal a ERC per empatar a vots amb el PSC. Però això tampoc no garanteix una majoria independentista al Parlament. La paradoxa —una de tantes— és que ara resulta que Puigdemont necessita ampliar la base, perquè per molt que escombrés ERC —un desig inconfessable—, seguiria davant un Parlament de Catalunya clarament hostil si no amplia —en lloc de fagocitar— la base de votants independentistes.
Hi ha qui considera que per digerir un pacte amb Illa és necessària una segona volta. És una qüestió d’estómac. Comprensible, però visceral. Si a Illa (PSC) li va millor i a ERC pitjor, és obvi que ERC pactaria més debilitada. Si no és que la força dibuixa un Parlament de signe oposat a l’actual. Que potser sí.
El què o el qui
Mentre els republicans tenen la necessitat de posar el focus en el què, els juntaires només el posen en el qui. Els republicans opten a recompondre’s a l’oposició. Aposten per acords programàtics, de país, conscients o no que, arribin a l’acord que arribin, serà blasmat del dret i del revés, si no considerat un acte de lesa traïció a la Pàtria. Ja se sap que de passar del costat bo de la força al dolent només hi ha un pas. Mala peça al teler. La pedregada que els espera si desafien el legitimisme serà bíblica.
Els juntaires, el puigdemontisme en general, exhibeix desacomplexadament un messianisme integral, compatible amb una fixació obsessiva amb els republicans, ases dels cops de totes les frustracions i impotència. Waterloo ha deixat al bagul dels records tota vel·leïtat insurreccional i tota quanta proclama retòrica dels darrers anys. Ara, tot es fonamenta en la restitució, com un acte formal de reparació. El Legítim és principi i fi. La prioritat absoluta ha esdevingut recuperar la mateixa presidència de la Generalitat. D’aquí també la jugadamestra inversemblant —una més del gènere de ficció— de pactar la restitució amb el PSOE del 155.
La decisió de la militància republicana
Tot apunta que la direcció republicana ha tancat un acord substancial amb el PSC a canvi dels vots d’investidura, que té en el finançament —la mare dels ous de totes les cabòries— la pedra angular. Què pot passar és tota una incògnita amb una militància desconcertada i un partit que no passa precisament pel seu millor moment. Amb un problema afegit: la credibilitat en el compliment dels acords, llastat també per les ínfimes execucions pressupostàries. Hi ha mecanismes per garantir el compliment?
Públicament, des de l’independentisme, ningú s’ha significat fins ara a favor de l’acord, més enllà de comptats pronunciaments personals. El veterà Joan Tardà, amb més o menys encert, brilla en solitari en aquest apartat. En contra, sí, fins i tot des de les mateixes files. Ara ja amb un in crescendo extern. Lidera Junts i tota l’artilleria mediàtica habitual. També el mateix Puigdemont —més asserenat darrerament ni que sigui per no mossegar prematurament la mà que l’ha d’auxiliar—, que aspira ara a arrossegar les bases republicanes per triturar-les a continuació. O el mateix president de l’ANC, en sintonia absoluta amb Junts/Puigdemont. De moment, tots dos amb pocs decibels per no provocar una reacció contraproduent d’entrada. L’artilleria pesant sol ser reactiva.
L’ase de tots els cops
Salvador Illa no és José Montilla. És cert. Tot i això, el món convergent va dir de tot aleshores a Montilla. Aquest PSC no és aquell de Montilla de "te queremos mucho, Zapatero, pero queremos más a Catalunya" ni el de Pasqual Maragall, com recordava el Legítim. El que no recordava, però, el Legítim és que ell mateix, aquell 2003, havia blasmat aquell Tripartit de Maragall amb els mateixos arguments que empra ara per anatematitzar tota entesa que no passi per ell. Trampes, les justes, que la memòria no és tan fràgil.
Una paradoxa d’ungir Salvador Illa al capdavant de la Generalitat és que aquest incorporés finalment els Comuns al Govern. Ara per ara, sembla molt obvi que els republicans passaran a l’oposició de totes maneres. Si no és que la militància rebutja l’acord, que aleshores voldria dir que el Govern Aragonès podria seguir en funcions fins al Carnaval del 2025, pel cap baix. Però que el resultat d’una investidura fos que els Comuns entressin al Govern després que aquests mateixos tombessin els pressupostos i fossin l’espoleta de l’avançament electoral, seria difícil de digerir i d’explicar. Sense obviar, el record encara és viu, el que s’ha esdevingut els darrers anys a l’Ajuntament de Barcelona.
No és menys cert que el Legítim és l’artífex d’un escac al Govern Aragonès —que va voler ser mat— des del primer dia i sense treva. No només va torpedinar l’acord de govern, va castigar amb l’ostracisme el seu autor juntaire: Jordi Sànchez. A més que la presidenta del Parlament, que ho era gràcies als vots d’ERC, va afanyar-se a exercir d’implacable cap de l’oposició. Tant que al principi va silenciar Illa. I la rematada: és Puigdemont qui impulsa i ordena una moció de censura contra Aragonès que va prendre la forma de qüestió de confiança davant la impossibilitat de presentar un candidat alternatiu a Aragonès. Tampoc no hauria de ser fàcil per als republicans oblidar-ho. O potser sí.