No hi ha res que visualitzi millor la podridura existencial de la partitocràcia independentista que el desembarcament de Marta Rovira al país després d’anys d’exili. N’hi ha prou amb veure repetides les imatges per acabar galtavermell de tanta manca de pudor, estètica de camí ral i formació política escoltista. La foto més rellevant de tot plegat; la secretària general d’Esquerra alçant el puny al bell mig de la Plaça Major de Vic, cofoia i absolutament aïllada de qualsevol contacte amb la resta de veïns i de la humanitat en general. Abans irrompé al país fent-se acompanyar d’un d’aquells periodistes que mai et faran una pregunta fora de to en sa vida, per travessar després la Porta dels Països Catalans a Salses, on només l’esperaven uns quants fidels del partit i alguns rivals d’altres sectes tan contents de veure-la com frisosos per acusar-la de botiflera quan pacti amb els socialistes.

Resulta notori comprovar com l’independentisme no sap aprofitar ni les seves raquítiques victòries simbòliques i com Esquerra mai no perd l’ocasió perquè la gent de Junts, igualment mentidera i fraudulenta, sempre prengui nota de com no s’ha de preparar un retorn a Catalunya. Això és encara més palès si hom para esment a la primera arenga pública de Rovira al país, un discurs plenament octubrista d’algú que, d’ençà de l’aplicació del 155, només ha fet que intentar esborrar la memòria del referèndum. Jo me n’alegro moltíssim que Marta Rovira pugui abraçar la seva família i caminar tranquil·lament pel territori, car soc de l’opinió que no va cometre cap ni un dels delictes dels quals l’acusaren; però, si això és així, és igualment cert que va incomplir totes les promeses –i els compromisos parlamentaris– que va adquirir amb els soferts electors catalans.

El més preocupant és que algú com Rovira es vanti d’ésser heroica i resistent quan només ha treballat per la seva pròpia supervivència, supeditant la llibertat col·lectiva als seus interessos.

Ja té conya que, al mateix dia del retorn de Rovira al país, Esquerra publiqués una nota de premsa nocturna i traïdorenca per despatxar l’assumpte dels cartells de l’Alzheimer, tot plegat amb uns quants expedients protocol·laris d’aquells que no depuren cap mena de responsabilitat. Ni un mot de capteniment dels autors materials d’aquesta galindaina (els actius i aquells qui obraren per omissió) ni cap explicació de qui va pagar-los el silenci administratiu. Mentre Rovira exhibia superioritat moral i un ímpetu digne de la Victòria de Samotràcia, les mafietes republicanes celebraven la seva impunitat. Mans netes, que deia aquell. Però tot això tant li fot, perquè són misèries de consum intern; el més preocupant és que algú com Rovira es vanti d’ésser heroica i resistent quan només ha treballat per la seva pròpia supervivència, supeditant la llibertat col·lectiva als seus interessos.

Però no tot són males notícies. Si més no, la secretària general d’Esquerra ha declarat la seva intenció d’abandonar els seus càrrecs i passar a la segona línia política. És una decisió que arriba només sis anys tard, puix que la retirada hauria d’haver estat efectiva quan ella –i tots els diputats independentistes del 2017– incomplirem fraudulentament les lleis del Referèndum i de la Transitorietat. Diuen que més val tard que mai, però –com passa sempre– el tòpic és fals, perquè en aquest “tard” hem perdut energies, il·lusions i capacitat de rearmar el moviment independentista. Diu Rovira que torna a casa per “acabar la feina”. Jo et pregaria, benvolguda secretària general, que tinguis la delicadesa de retirar-te definitivament, de deixar-nos en pau d’una vegada i cedir el pas a polítics que tinguin la delicadesa de complir les seves promeses. No acabis res; queda’t a casa.

Al meu immodest entendre, Carles Puigdemont comparteix la mateixa responsabilitat moral en l’estat actual de l’independentisme. Però, si més no, confio que al president 130 l’assessorin per ordir un retorn al país amb un poc més de decència, etiqueta de vestimenta, i àdhuc una certa pompa. Sigui com sigui, espero que el Molt Honorable tampoc tingui la gosadia de voler acabar la feina, perquè ja n’hi ha prou d’aprofitar-se de la bona fe ciutadana amb tantes galtes. Torneu a casa, abraceu tanta gent com calgui i gaudiu de la terra, que és de tots. Però, us ho prego, deixeu que el poble retorni una mica de dignitat a la política. Deixeu-nos recuperar tot allò que ens heu robat. I benvinguts, només faltaria, que ara tot això us ho podrem dir a la cara.