Ara que Junts i ERC van de congrés, potser cal insistir-hi. De seguida que es va veure que Salvador Illa seria president, van aparèixer, de sota les pedres, tota mena de sicaris coratjosos de l'independentisme de Vichy, demanant el cap de Carles Puigdemont i d'Oriol Junqueras. El PSC necessita fer net amb el passat, més que no pas cap altre partit català. El partit per excel·lència dels nostres jesuïtes més il·lustres, sempre ha seguit la premissa maquiavèl·lica dels primers Borbons: "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".
El PSC mai no fa directament la feina, sempre deixa que siguin les misèries dels vençuts, les que resolguin els problemes. Als anys 80, la carn de canó del PSC van ser els immigrants espanyols de les barriades. Als anys 90 i 2000 van ser els comunistes descol·locats per la caiguda del mur de Berlín. Quan l'autodeterminació va irrompre a l'agenda, el PSC promocionava la primera generació de joves sense pàtria creada a les mateixes universitats que CiU havia regalat a les esquerres després del cop d'estat del 23-F. Jaume Collboni era un d'ells, i encara fa flaire de formol i d'Inés Arrimadas.
Mentre els catalans recordin el ridícul que van fer els líders del procés, no deixaran córrer la idea de la independència i, sobretot, la idea que Catalunya és espanyola per la força. No voldran que la identitat del seu país quedi reduïda a una imatge tan patètica. Per explicar-ho amb un exemple bèstia, però pertinent, si els cossos de Lasa i Zabala no haguessin estat dissolts en calç viva després de ser torturats, tindríem una imatge massa descarnada de la violència amb què es va fer la Transició. En aquest sentit, la desaparició política de Junqueras i Puigdemont és igual d'urgent per girar full.
Els socialistes necessiten liquidar Junqueras i Puigdemont per donar a entendre que el procés va ser una frivolitat de quatre líders autonòmics
Al PSC no li convé que els dos titelles del procés mantinguin el lideratge, un cop han passat per tots els estadis de l'escarni públic, i Madrid ha donat la comèdia oficialment per acabada. Josep Tarradellas deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul, però després de 40 anys de representar la legalitat republicana, va acceptar un marquesat del rei Joan Carles. Si Junqueras i Puigdemont decideixen que l'única manera de restablir el seu prestigi personal és insistir en l'1 d'octubre i en la independència, pot ser que el ridícul que han fet, i els escarnis que han patit, prenguin un significat incontrolable.
Vagi per davant, que a mi no m'hauria fet res veure com rodolaven els seus caps quan es va aclarir l'abast de l'enredada. Però si el país hagués tingut prou força per apartar-los i substituir-los en el seu moment, les coses ja haurien anat, d'entrada, d'una altra manera. Les veus que ara demanen que es retirin formen part de la mateixa patuleia que es va adaptar al 155 sense piular, o que no ha estat capaç d'omplir el forat de l'abstenció. Jo mateix he de reconèixer que, set anys després de l'1 d'octubre, no conec ningú que pugui alliçonar Junqueras o Puigdemont. Com a molt, Sílvia Orriols, que tot just comença.
El poder es crea o bé contra el sistema o bé des de la continuïtat dels seus elements més genuïns. Els socialistes necessiten liquidar Junqueras i Puigdemont per donar a entendre que el procés va ser una frivolitat de quatre líders autonòmics, i no pas el resultat de l'evolució natural del país, després de 30 anys de democràcia. El PSC sempre ha defensat una Catalunya espanyola amb el màxim de pes possible a l'Estat. El somni humit de Jordi Pujol era la independència; el de Salvador Illa és arribar a ser el primer president espanyol d'origen català no assassinat o destituït per un cop militar.
El PSC sempre farà veure que continua la tradició de CiU, mentre la pugui anar buidant de contingut i utilitzar-la per espanyolitzar Catalunya. En canvi, Junqueras i Puigdemont ja no tenen capacitat per banalitzar el país. Com a molt, poden contribuir a donar continuïtat al somni independentista dels votants de la vella CiU amb la seva lluita personal per recuperar l'honor i la credibilitat. Jo no crec que torni a votar mai els partits del procés. Però espero que Puigdemont i Junqueras esdevinguin amos i senyors de l'espai que en teoria han liderat fins ara, i que se'l puguin fer a mida, sense excuses.
L'aire de comte de Montecristo que han agafat darrerament, em sembla molt interessant. Trobo que convé al país que els dos màrtirs oficials de la propaganda de Vichy puguin passar comptes amb aquells que els havien de cobrir l'esquena. Els seus suposats deixebles ja hem vist què han fet, amb molta menys pressió.