L’acord d’alto el foc a Gaza assolit entre Israel i Hamàs, l’abast i l’oportunitat del qual hi haurà temps per analitzar, no servirà, malgrat la incauta esperança d’alguns, per dur la pau a la regió. L’organització terrorista palestina no la vol, la pau —de fet, els palestins no l’han volguda mai—, sinó que el seu objectiu és continuar fustigant Israel per llançar-lo al mar. La pregunta és quant trigarà Hamàs a tornar a atacar Israel. I és que perquè la pau al Pròxim Orient sigui possible i factible calen moviments d’abast més ampli que vagin a l’arrel del problema i que passen necessàriament per erradicar tots els grups terroristes propalestins.

Un dels moviments que podria ser determinant per al desenllaç del conflicte araboisraelià, i que en aquesta part d’Occident que és Catalunya ha passat fins ara completament desapercebut, és el que protagonitza Reza Ciro Pahlavi. L’hereu del tron de Pèrsia, fill del Xa de Pèrsia derrocat el 1979 pel règim islamista dels aiatol·làs encapçalat per l’aiatol·là Ruhollah Khomeini —que vivia exiliat sota la protecció de França—, fa temps que busca complicitats interiors i exteriors per abanderar una revolta que permeti l’alliberament de l’Iran —Iran és el nom actual de l’antiga Pèrsia— dels integristes islàmics i el retorn del país als iranians, amb el compromís personal de treballar per la democràcia a la seva pàtria i per la pau a la regió.

Pèrsia era, abans que el fonamentalisme islàmic el fes malbé, un país relativament avançat, plenament occidentalitzat, en què les dones, més enllà del masclisme que imperava en aquells anys arreu, no patien ni de lluny ni les prohibicions ni les privacions que pateixen ara. No deixava de ser una dictadura, sota la forma d’una monarquia imperial, però en tant que Mohammad Reza Pahlavi, l’últim Xa de Pèrsia, casat amb Farah Diba, era un musulmà laic, havia aplicat una política de modernització i secularització i mantenia relacions diplomàtiques amb Israel, després d’haver estat un dels primers països del món a reconèixer-lo un cop proclamada la independència. Tot plegat, afegit als problemes de corrupció propis d’aquesta mena de règims, va facilitar la revolució islàmica que va acabar triomfant. El cop va tenir, si no el suport, sí com a mínim l’anuència de bona part del món occidental, que no va calcular l’abast de l’error que cometia en deixar entrar el radicalisme islàmic a l’escena internacional i de què ara paga amargament les conseqüències. Les imatges que arriben de Londres, Amsterdam, París, Brussel·les, Berlín, Estocolm o Montreal en són exemples ben eloqüents.

Agafar les regnes de l’Iran en lloc dels aiatol·làs seria la manera de tallar el cap de la serp que alimenta les faccions propalestines i començar a posar fi al secular conflicte armat entre àrabs i jueus

El posicionament de l’hereu del tron de Pèrsia és rellevant perquè significa que hi ha algú disposat a agafar les regnes de l’Iran en lloc dels aiatol·làs, que és justament el que li agradaria que succeís a Israel —també als Estats Units—, que no ha dubtat a fer crides a la insurrecció interna com a mitjà per enderrocar aquest règim pervers que ha dut la inestabilitat a tota la regió. Seria la manera de tallar el cap de la serp que alimenta les faccions propalestines —Hamàs, Hezbol·là i moltes d’altres— que combaten precisament per encàrrec de l’Iran contra Israel. I seria la manera de poder començar a posar fi al secular conflicte armat entre àrabs i jueus que ve d’abans i tot de la proclamació de l’estat d’Israel el 1948 i que l’abominable atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 ha intensificat i enrarit encara més.

Reza Ciro Pahlavi, de 64 anys d’edat, viu exiliat amb tota la família precisament als Estats Units, des d’on redobla l’ofensiva mediàtica i, en la mesura de les seves possibilitats, també diplomàtica en contra del règim teocràtic dels aiatol·làs, a la caiguda del qual ha consagrat tota la vida. “És important que el món s’adoni que l’únic obstacle per la pau, l’estabilitat i un futur millor a la regió és aquest règim islamista”, i per això “és hora que el món decideixi donar suport al poble iranià per derrocar-lo i posar fi a tota aquesta bogeria”, reclama sense descans el príncep persa en tots els fòrums que li donen veu. En aquest sentit, no combrega amb les demandes de contenció que certs governs europeus dirigeixen a Israel i l’insta, al contrari, a respondre amb tota la força per fer caure el govern d’Ali Khamenei.

Manté, justament, relacions molt estretes amb els governants d’Israel, potenciades durant la visita històrica que va fer al país l’abril del 2023. Va ser rebut amb els màxims honors per part de les autoritats israelianes, es va reunir, entre d’altres, amb el primer ministre Benjamin Netanyahu i la seva estada va ser considerada com una mostra de com de bones podrien tornar a ser les relacions entre l’Iran i Israel si es restaurés la mil·lenària monarquia persa. L’hereu del tron de Pèrsia va voler pregar expressament davant del Mur de les Lamentacions per recordar com 2.500 anys abans el rei persa Cir el Gran havia alliberat el poble jueu del seu captiveri a Babilònia i l’havia ajudat a reconstruir el seu temple més sagrat (el Mur de les Lamentacions és la resta de la muralla occidental que actualment en queda).

A més d’Israel, va visitar també alguns països europeus, com Itàlia, on a Roma va ser rebut per diputats conservadors i reformistes, o França, on a Estrasburg es va dirigir al Parlament Europeu, convidat per la mateixa família política, per reclamar a la Unió Europea que designés la Guàrdia Revolucionària de l’Iran com una organització terrorista. “És de summa importància que la Unió Europea s’enfronti a aquest règim i li exigeixi responsabilitats pel seu comportament criminal”, va dir, però no sembla que ara com ara Europa li hagi fet gaire cas, si més no a la vista de la posició que mantenen alguns dels països del Vell Continent en l’actual fase del conflicte araboisraelià. Fa mesos, en canvi, que circulen cada cop més missatges de suport, per part de ciutadans iranians i també d’àrabs en general, al retorn del fill del Xa de Pèrsia.

La pau a la regió no serà possible fins que els palestins no reconeguin el dret d’Israel a existir i a viure en pau a la terra promesa a la Bíblia i renunciïn a aniquilar-lo

Això és així probablement perquè el gros del món àrab —de Jordània i Egipte a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, passant per Qatar o Bahrain— comença a adonar-se de l’absurditat de perllongar el conflicte i de la necessitat de trobar-hi una sortida satisfactòria per a tothom. I, en aquest sentit, la desactivació de l’Iran com a potència agressora d’Israel, i al voltant de la qual pul·lulen, a més dels grups terroristes, l’Iraq, el Líban i fins no fa gaire Síria —caldrà veure quin rumb prenen els rebels del grup islamista Hayat Tahrir al-Sham liderat per Abu Mohammad al-Julani que han derrocat el règim de Bashar al-Assad—, seria clau per caminar cap a un acord de pau que fins ara les autoritats palestines, de Iàsser Arafat a Mahmud Abbas, han refusat de manera sistemàtica cada vegada que se’ls ha plantejat.

La més clamorosa és la que va deixar passar l’any 2000 Iàsser Arafat en dir que no a l’acord negociat a Camp David amb el primer ministre d’Israel Ehud Barak, amb Bill Clinton de mitjancer, que li donava un estat palestí amb capital a Jerusalem est, el 100% de Gaza i el 97% de Cisjordània més el 3% d’Israel a canvi dels territoris ocupats pels colons jueus, la sobirania sobre la muntanya del temple i el retorn sense restriccions de refugiats al nou estat palestí. Mai els palestins no havien tingut un acord tan favorable com aquest ni el tornaran a tenir, un acord que si els israelians haguessin conegut al detall, haurien fulminat els seus propis negociadors per la quantitat de concessions que arribaven a fer. L’ajudant del líder palestí va reconèixer al ministre d’Afers Exteriors israelià i exambaixador a Espanya, Shlomo Ben-Ami, que el seu cap en realitat mai no havia estat interessat en l’acord, sinó tan sols a perpetuar el conflicte.

I aquest continua sent el problema principal. La pau a la regió no serà possible fins que els palestins no reconeguin el dret d’Israel a existir i a viure en pau a la terra promesa a la Bíblia i renunciïn a aniquilar-lo. Però l’acord d’alto el foc, a la vista de la primera reacció dels mateixos palestins, no sembla que vagi en aquesta direcció. Hamàs —com Hezbollah— està tocada, però no enfonsada, i per això ho pot celebrar de moment com una victòria, perquè Israel, efectivament, no l’ha eliminat com així s’ho va proposar en resposta a la matança del 7 d’octubre del 2023, però això només vol dir que el conflicte a la mínima revifarà.