Us imagineu que 48 hores després que Puigdemont convoqués el congrés de Junts, hagués aparegut una carta a la militància signada per molts dels exconsellers, batlles, exdirectors generals i quadres de Junts demanant renovació i exigint que Puigdemont fes un pas al costat? Us imagineu David Madí sortint a Catalunya Ràdio, al cap de poc, denunciant Puigdemont per covard, explicant que el 27 d’octubre a la nit va fugir al portaequipatges d’un cotxe sense dir res a ningú, que mai anava a cap de les reunions de l'"estat major" i que sempre va tenir por d’actuar? Us imagineu tota la vella guarda convergent, amb Mas al capdavant, sortint a declarar que dona suport a una candidatura "anti-Puigdemont" feta només per evitar que Puigdemont guanyés? Oi que és inimaginable? Per sort per a Junts i per al país, això no ha passat. Sembla que això d'ERC no és contagiós. Perquè, lluny d'hiperventilar en contra de Puigdemont, Junts ha decidit sense cap mena de fissura encarar un congrés de renovació per marcar la direcció i l’estratègia del partit per als anys vinents. Els mateixos que fa deu anys van córrer a enterrar Convergència i a immolar Pujol per una deixa, sembla que han après la lliçó i van a la cosa segura: congrés de manual i tornar a començar.

En aquest enfocament clàssic de com afrontar els canvis de paradigma dins d’un partit, hi ha una primera lliçó: els líders no es poden fulminar. Un líder, sobretot quan ha sigut carismàtic, no ha de ser eliminat. Els líders són patrimoni del partit i, com a líders, són ells qui decideixen quan s’aparten. Per bé o per mal, liderar vol dir decidir quan ho has de deixar de fer. Intentar fer-los fora a empentes i escopinades és la pitjor opció per al partit. I això porta a una segona lliçó: si cal canviar d’estratègia després d’una derrota, cal fer-ho amb serenitat. Acostuma a ser un bon consell la ignasiana premissa de “en caso de tribulación, no hacer mudanza”. Si et poses nerviós i comences a buscar culpables per tot arreu, trobaràs enemics on no calia. Acabaràs donant un cop de timó sense saber del tot per què. I no faràs la feina que toca, que és fer-te bé les preguntes, analitzar les respostes possibles i, després d’un temps de reflexió compartida i sense ganes de venjança, construir una alternativa. L’autodestrucció massiva per precipitació postderrota és sovint la causa de moltes desaparicions de partits ben estructurats.

Junts ha decidit sense cap mena de fissura encarar un congrés de renovació per marcar la direcció i l’estratègia del partit per als anys vinents

Ni a Junts, ni a Puigdemont els cal ja mantenir el pressing sobre Junqueras, perquè d’això ja se n’encarreguen els del seu partit. Allunyada, doncs, la por de perdre vots cap al centre-esquerra junquerista, si més no de moment, i amb la Sílvia Orriols apareixent amb força pel flanc de l’extrema dreta, els de Junts poden atacar el veritable repte, que és tornar a convertir-se en el referent català del centre-dreta sense complexes. Les dinàmiques electorals li demanaran que guanyi al PSC del president Illa, que té uns quants anys al davant per afrontar els reptes de país més pragmàtics, més terrenals i que els darrers anys han quedat en segon terme. Amb un perfil del tot tècnic, el govern socialista pot aspirar a fer polítiques públiques amb pressupostos atrevits i amb ganes de fer el que cada sector demana. Agafo l’exemple del problema de l’habitatge. L’arrel del problema és que falten pisos. Doncs el govern s’hi posa i en vol construir molts. Segur que li costarà complir amb els 50.000 anunciats, però almenys s’hi posa sense complexes.

Junts té ara l'oportunitat de tornar a la vella política convergent i pujolista del “fem i farem”, i tot fa pensar que amb aquest congrés encararà amb determinació la lluita amb el PSC pel lideratge del benestar dels catalans. Puigdemont tindrà temps per decidir quan torna a fer algun altre cop d’efecte o si prefereix refer el relat per preservar, gràcies al temps i la distancia, el somni de l’1 d’octubre sense cap més afegitó innecessari. I amb Junts tornant a la política, ja tenim la majoria del país pendent de ser governats amb idees clares i amb eficàcia. Tornem al país del “de mica en mica s’omple la pica” i al de “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Lemes que haguessin pogut fer servir els de Junts en aquest congrés, que ha tingut l’encert i la virtud de fer-los tocar per fi de peus a terra.