Hom sent a parlar molt d’equitat. De fet, en quasi tots els discursos o proclames de tipus polític que es poden sentir en hemicicles, mitjans de comunicació, places i carrers sempre hi ha algú que l’empra. És com un ungüent que fa quedar bé i que es pot usar per a netejar ferides o per a prevenir infeccions.

Però què és l’equitat, aquesta paraula màgica que s’utilitza a tort i a dret? Doncs bé, segons el diccionari de bioètica del Termcat (Centre de Terminologia), l’equitat és el principi segons el qual totes les persones han de tenir les mateixes oportunitats i ningú no s'ha de trobar amb desavantatges que es puguin evitar. I hi afegeix una nota de tres punts, per si no ha quedat prou clar:

1. L'equitat és un dels principis que justifiquen l'accés universal al sistema de salut públic, amb l'objectiu que totes les persones puguin assolir el nivell de salut més alt possible.

2. En l'àmbit de la gestió de la recerca, l'equitat implica una distribució global dels recursos de recerca d'acord amb les necessitats d'atenció de les diferents poblacions o grups.

3. L'equitat, a diferència de la igualtat, estableix diferències a partir de la individualització, ja que té en compte les necessitats personals per així compensar les desigualtats socials. Per tant, l'equitat és considerada una forma de justícia social.

És obvi i conegut que els desequilibris entre territori i població dificulten que l’enunciat d’equitat s’acabi verificant com a cert

O sigui, equitat implica accés universal per a assolir el mateix nivell de benestar (sanitat, ensenyament, serveis socials i culturals, comunicacions, tecnologies, etc.); una distribució de recursos d’acord amb les necessitats de les diferents poblacions, i tenir presents les necessitats personals per a compensar les desigualtats socials.

Ara contrastem aquests magnes principis amb la realitat de casa nostra i, en concret, dels municipis menys poblats del nostre país.

Segons dades de l’Associació de Micropobles de Catalunya (AMC), a Catalunya hi ha 484 municipis que tenen menys de 1.000 habitants. Aquests municipis agrupen el 2,5% de la població total, tot i que els seus termes representen el 51% de l’espai físic del nostre país. Però és obvi i conegut que aquests desequilibris entre territori i població dificulten que l’enunciat d’equitat i els exemples plantejats s’acabin verificant com a certs.

I quines són les principals demandes que plantegen aquests municipis agrupats a l’AMC? Bàsicament en destaquen quatre: el tema de l’habitatge, el de la vigorització de l’activitat econòmica, els relacionats amb la mobilitat i els emparentats amb l’accés als serveis bàsics, que abans he esmentat.

De vegades tenim, o volem tenir, una imatge idíl·lica de la qualitat de vida que podem trobar als micropobles, perquè força urbanites hi van, descansen, emmerden una mica i se’n van... Però els problemes dels qui hi viuen continuen vius.

L’habitatge és un problema a tot el país, però també en aquests municipis on hi ha moltes cases tancades de propietaris a vegades difícils de localitzar i que, sovint, no volen llogar, encara que la propietat es vagi deteriorant. Potser es podria solucionar construint pocs habitatges, o, sobretot, rehabilitant els que fa anys i panys que estan en desús, però no hi ha cap normativa ni cap decisió política que ho afavoreixi.

Hi ha el tema de l’activitat econòmica. En alguns estats europeus hi ha incentius per a obrir establiments multitasques en aquests nuclis rurals per a donar vida als pobles, reforçar els llaços comunitaris i fer més fàcil la vida als veïns. Suggereixo que es prenguin com a model i s’implantin, i que no es treballi amb criteris d’uniformització normativa.

Un altre tema que no funciona prou bé en diferents indrets del país és el de la mobilitat. Tones de discursos a favor del transport públic, però poca acció. Només a la circumscripció de Lleida hi ha cinc comarques senceres on no és que els trens arribin tard, és que no n’arriba cap. Estic parlant del Pallars Sobirà, de l’Alt Urgell, de l’Alta Ribagorça, de l’Aran i del Solsonès. Per no parlar de l’odissea de les línies Lleida-Barcelona per Manresa o Lleida-Tarragona, que ofereixen pitjors serveis que un segle enrere.

Si algú es posa malalt a Rialp, haurà d’anar a Tremp com a hospital més proper i, habitualment, haurà de baixar a Lleida per a ser tractat, per exemple, d’un determinat tipus de càncer. Però no hi ha servei de tren, i haurà d’agafar un vehicle particular o adaptar-se al servei d’autobús... I no comptarà les hores.

I, per acabar, els serveis. L’accés als serveis continua sent difícil, i de cap manera no està garantida l’equitat entre els ciutadans. L’accés continua depenent d’on es visqui i de quines eines de transport hom disposa. I això no és just ni equitatiu, i vulnera el principi democràtic que tothom sigui tractat igual i tingui accés als mateixos serveis.

El Parlament haurà d’estudiar aviat l’Estatut del municipi rural. Només demano als diputats que ho facin amb celeritat, que vetllin per l’equitat entre tots els ciutadans i que parteixin del principi que són els serveis els que s’han de desplaçar on hi ha la població, i no a la inversa. Si ho fan, molta gent els estaran agraïts, encara que siguin pocs electors.