Acabava el meu article de dilluns passat, el comentari d'urgència a la interlocutòria del Tribunal Suprem sobre la revisió de les penes als condemnats pel Procés en aplicació de la LO 14/2002, tot afirmant que érem davant un exemple de lawfare.

En efecte, el retorçament de la llei per a obtenir un càstig sense, en parer de molts, base fàctica ni legal ha perdurat també en aquesta fase d'actualització de la condemna.

Dos eren els feixos de delictes en joc: passar de la sedició als desordres públics i passar de la malversació agreujada a la malversació atenuada. El TS va triar, davant la impossibilitat de convertir els fets de la sedició, mantenir la malversació. Les raons?

En primer lloc, les penes privatives de presó de tothom estan indultades, i no es pot superar en la revisió el marc punitiu ja establert en sentència ferma. D'entrada, el TS va fer dos grups de condemnats: els governamentals (sic.) i la resta. Dels governamentals, uns van ser sentenciats per sedició i per malversació; altres i dos comuns (els Jordis), només tenien sedició.

En paraules ara sorprenents, els governamentals no havien exercit cap violència ("no existe, en suma, sostén fáctico para afirmar que la autoría por parte de D. Oriol Junqueras, Dña. Carme Forcadell, Dña. Dolores Bassa, D. Josep Rull, D. Jordi Turull y D. Raül Romeva consistió en ejecutar los actos concretos de violencia o intimidación descritos en el factum y que podrían dar vida a la existencia de un delito de desórdenes públicos"). Deixant de banda que, sense apreciar violència, com els van poder condemnar per sedició, els que només tenien sedició van veure la seva pena extinta. Així, a més de les penes de presó indultades, les inhabilitacions també quedaven esborrades davant la impossibilitat de passar a desordres.

Calia allunyar-los, com a empestats, del servei públic, polític i funcionarial.

Tanmateix, els Jordis, que, ara, segons el TS, sí que van exercir violència ("los Sres. Cuixart y Sánchez ejecutaron actos de violencia sobre las cosas y actos intimidatorios que (...) son subsumibles en el delito de desórdenes públicos"), havien de seguir, al cap i a la fi, el mateix camí, ja que, en el supòsit més greu, els desordres agreujats, la inhabilitació era especial i no absoluta, i només fins a quatre anys. Per tant, inferior a la que van rebre. Conseqüència: penes també extingides.

Aquesta manera de procedir ja ens pot anar donant pistes de lawfare. Si, per tots els esforços que es facin, la sedició mai no podrà ser traspassada a desordres públics en atenció als fets o a les penes i vist l'indult de la privació de llibertat, què ens queda del càstig de la sentència de 14-10-2019? Només les penes d'inhabilitació per malversació agreujada per la qual, contradient el ministre d'Hisenda i guardià de la caixa de la Generalitat, Montoro, que no va notar cap perjudici, se'ls va condemnar.

Ara bé, per mantenir la malversació agreujada, la que té una pena d'inhabilitació de fins a dotze anys (tretze en la sentència, ara també se li suma la ressuscitada desobediència), cal mantenir que Junqueras, Romeva, Turull i Bassa havien comès malversació amb ànim de lucre, tal com estableix ara la legislació aplicable des del gener passat. En efecte, si no hi hagués ànim de lucre (art. 433 CP), caldria apreciar delictes de malversació més lleus que comportarien una inhabilitació especial de fins a quatre anys. O, cosa que és el mateix: una pena inferior a la que van rebre a la condemna i que, per tant, hauria de ser revisada i declarada extinta.

Recuperar expressament la tradicional regulació de la malversació no serveix de res.

Això, pel que sembla, era —és— quelcom intolerable per als guardians de les essències més espanyoles que constitucionals (dilema secular de l'espanyolisme). Dit d'una altra manera: això no podia quedar així. De cap de les maneres. En conseqüència, calia preservar la pena privativa absoluta de drets i, per tant, resultava imperatiu mantenir la malversació agreujada amb les penes que va imposar la sentència del Procés. Calia allunyar-los, com a empestats, del servei públic, polític i funcionarial, inclòs l'ensenyament.

No va ser obstacle que, per aconseguir aquesta finalitat —el paper ho aguanta tot—, hom hagués de prescindir de l'ànim de lucre, tot dient que la malversació per la qual van ser condemnats els quatre membres del grup governamental era tributària d'una deslleialtat administrativa, tal com preveia la versió anterior de l'article 432 CP. Recuperar expressament la tradicional regulació de la malversació no serveix de res. O, dit d'una altra manera: com que el delicte era deslleial, malgrat l'absència de l'ànim de lucre, continua sent deslleial i, per tant, punible. L'ànim de lucre a pastar fang! I la reforma de 2022, també. L'important és el menyscabament a la hisenda pública, al marge que, per cert, el seu titular no el va veure i afirmava que no es va produir. Oli en un llum.

És el TS, arrogant-se la potestat política última, qui determina què és delicte o què no ho és, digui el que digui la llei, obra de legislador, que té tota la legitimitat democràtica de la qual tots els tribunals, el TS inclòs, freturen. Així, la divisió de poders salta pels aires. Bona entesa del que és la Constitució per part dels autodenominats constitucionalistes.

Si això no és lawfare, se li assembla prou.