Hi ha una revolta menys aparatosa que cremar contenidors a Urquinaona, menys mediàtica que acampar a la plaça Catalunya i més silenciosa que cridar que “els carrers seran sempre nostres”. Però és una revolta més duradora, més contundent i, sobretot, de conseqüències més estructurals: la revolta d’una generació que ha pres la decisió conscient de no tenir fills. Ho poso en col·lectiu perquè tot i que en última instància és una decisió individual o en parella, hi ha un patró generacional. Consideren que no poden, que no volen, que no estan en condicions, que no els podran mantenir, que no els desitgen, que tenen altres prioritats, que no gosen, el que sigui, però arribada la fase de capacitat biològica renuncien voluntàriament a la descendència.

Els factors són múltiples, no únics (moltes vegades és la suma d’uns quants) però el resultat demogràfic és evident i demolidor: segons l’Idescat, a Catalunya la taxa de fecunditat és d’1,11 fills per dona, molt lluny dels dos que es requereixen per garantir la següent generació vegetativa i a més la gràfica està en descens constant des de fa 17 anys, és a dir, una generació en termes històrics. L’any 2023 (l’últim del qual es tenen dades), a Catalunya van néixer 54.217 fills de mares residents a Catalunya. Aquesta xifra representa un descens del 3,8% respecte al 2022 i està a anys (de donar) llum dels 89.024 que hi va haver el 2008.

No hi ha res més antisistema que evitar que el sistema es perpetuï en la següent generació

Aquesta revolta dels sense fills és la revolta més antisistema de la història recent de Catalunya. Molt més impactant que les altres que s’han autodenominat així. Perquè no hi ha res més contrari al sistema que impedir que aquest sistema es perpetuï en la següent generació i que, per tant, deixi d’existir tal com l’hem conegut. Un altre ingredient necessari per ser considerat revolta és que —com a mínim— incomodi les generacions més grans i generi en elles la temptació de jutjar-los, sentenciar-los i condemnar-los. M’allunyo d’això i opto per fer el que millor es pot fer en les revoltes: escoltar el malestar que les genera. També és veritat que aquesta és la pitjor revolta per ser escoltada perquè és silenciosa, es manifesta per acció passiva i s’allarga amb els anys. És a dir, no hi ha un símbol sorollós, vistós i puntual, sinó que és la suma de moltes renúncies a la que s’hi arriba després d’una profunda reflexió i que, per cert, no s’expressa amb pintades a les parets. I, per bé que no hi ha consciència de revolta col·lectiva els seus efectes sí que ho són. Si per revolució s’entén alguna cosa que canviï la Història, aquesta ho és.

Per si no ha quedat clar, no estic jutjant (més enllà del lament col·lectiu, nacional i lingüístic, però individualment cadascú és propietari de la seva vida). Més aviat constato i, sobretot, intento entendre aquesta decisió tan íntima però tan racional. Tan racional que fins i tot venç l’instint biològic de la procreació, un dels més poderosos de la natura juntament amb el de la pròpia supervivència. Exemple d’aquesta comprensió adquirida: és la primera generació que a l’hora de pensar si té fills o no ja inclou un element inèdit fins ara: el de considerar que la destrucció del planeta ja no és un escenari descartable i que precisament, l’horitzó se situaria quan els seus hipotètics fills fossin grans. Aquest és un extrem quasi filosòfic, el de trobar-li un sentit a una nova vida. En el terreny més pràctic i immediat hi ha els sous baixos, els preus alts, els lloguers impossibles i, sobretot, la sensació d’inestabilitat permanent, és a dir, els pilars bàsics de qualsevol comunitat que es vol arrelar en un lloc concret.  

La generació anterior no els hem deixat el camp adobat perquè repeteixin el cicle de la vida

Però si el preu de la vida és igual d’alt per a tothom, com és que (tal com reflecteixen les dades de l’Idescat) les persones vingudes de l’estranger sí que es llancen a tenir fills? Molt senzill i dramàtic d’explicar: en aquest cas els pares sí que hi veuen un motiu i repte de progrés i pensen que, per poc bé que els vagi, els seus fills viuran millor que ells, que fins i tot han hagut d’emigrar del lloc d’on van néixer. En canvi, els autòctons veuen el vector en sentit contrari: no consideren que la pròxima generació visqui millor que ells quan amb prou feines ells han pogut arribar a la qualitat de vida dels seus pares. Això és viscut com un fracàs vital que acaba esdevenint incompatible amb la reproducció.

És una revolta dolorosa, tant, que fins i tot fa mal als propis potencials pares que, en alguns casos, viuen amb malestar vital aquesta decisió conscient de decidir no tenir fills. I és que tot plegat també és un crit silenciós de denúncia contra la societat en què naixerà; un món que no agrada ni tan sols per deixar-hi rastre genètic. I això també interpel·la (paraula que detesto) la generació anterior perquè no els hem deixat el camp adobat perquè repeteixin el cicle de la vida. Lluny d’això els hem retret —i a més fent-ne una caricatura— que preferissin tenir un gos a un fill o que optessin per viatjar i anar de festivals en lloc de formar una família quan, en realitat, el drama és el simple fet d’haver d’escollir entre una cosa o una altra.