Anglaterra, any 1760. La màquina de vapor de l'escocès James Watt marca un abans i un després en la història de la humanitat. Arrenca la Revolució Industrial. L'any 0 de la historiografia marxista. La ciència i la fabricació van de bracet, i el capital, entusiasmat, les abraça i els marca el camí. Sorgeix la working class (‘classe treballadora’), la versió industrial urbana de la misèria camperola rural. I apareix una nova classe directora: la burgesia industrial –els capitalistes–; una oligarquia enriquida a les colònies; la versió plebea i castissa de la rància i ridícula aristocràcia. A Catalunya, els vents del nord li transportarien aquest fenomen cap al 1830. I com va passar a Anglaterra, arribaria amb una barreja d'olors i de pudors: les aromes exòtiques del cafè, el cotó i la canya de sucre, i la sentor repugnant del tràfic d'esclaus. La cara més negra de la Revolució Industrial catalana. 

Com era la Catalunya de la Revolució Industrial?

La derrota del 1714 va provocar un colossal viratge dels corrents comercials catalans. Imposat, per descomptat. Els Borbons estaven enfrontats amb tothom, fins i tot entre ells mateixos. Després de la guerra es va prohibir el comerç amb els enemics de la cristianíssima dinastia. I els mercats tradicionals catalans –Holanda i Anglaterra– van ser reocupats per altres proveïdors.  Llavors el comerç català, que ja tenia una naturalesa preindustrial, es va reorientar cap a les colònies de l'Amèrica hispànica. Inicialment via Cadis, que tenia l'exclusivitat del comerç americà. I a partir del 1773, directament. La derogació del monopoli gadità va obrir un corrent formidable de comerç catalano-americà que seria el detonant de la Revolució Industrial a Catalunya.

La relació catalano-americana també va forjar la figura icònica del català triomfador –l’indià–, prototip del burgès industrial del segle XIX. Generalment, un personatge d'extracció socioeconòmica humil que amb molt sentit d'empresa i amb pocs escrúpols morals aconseguia crear una fortuna. L’extraordinària quantitat de mà d'obra disponible a la Catalunya coetània faria la resta. La majoria d’indústries que es van crear en aquell període tenien un pare americà –el capital– i una mare anglesa –la tecnologia–. Catalunya va iniciar un canvi radical i definitiu de la seva fesomia. També en el poder. Les noves classes burgeses americanes van suplantar les velles estructures de poder –natives, també– imposades pels Borbons. Retornava la transversalitat catalana ancestral.

Com van fer la fortuna els indians?

“Déu meu, qui fos blanc, encara que fos català”. Aquesta citació, que s'atribueix als esclaus cubans de raça negra, és molt reveladora del paper que van tenir els indians catalans. Si bé és cert que els catalans que van anar a fer les Amèriques ni tots van fer fortuna ni tots es van dedicar al tràfic d'esclaus, sí que ho és el fet que hi ha una evident relació entre els vaixells negrers, l'enriquiment ràpid i certes nissagues industrials de Catalunya. Coneixem els casos paradigmàtics de Miquel Biada –de Mataró– o el de Joan Güell –de Torredembarra–. El primer va ser el promotor del primer ferrocarril peninsular, que cobria el trajecte entre Barcelona i Mataró. I el segon va ser el creador de l'emblemàtica Maquinista Terrestre i Marítima. Dues icones de la Revolució Industrial catalana. Güell va ser, també, fundador d'una organització patronal embrionària del Foment del Treball.

Tant Biada com Güell van fer la seva fortuna –el seu capital empresarial– amb el tràfic d'esclaus. També la van fer catalans d'adopció, com el càntabre Antonio López o l'andalús Pedro Blanco, convertits en grans inversors i ciutadans prestigiats a la Barcelona del XIX. Aquells anys, el tràfic ja havia estat declarat il·legal i era perseguit internacionalment. Però –paradoxalment– es tolerava la tinença i l'explotació d'esclaus. Una perversa doble moral que justificava l'existència d'un intens tràfic il·legal i d'un potent mercat negre. Els historiadors no han aconseguit fixar una xifra concreta, perquè no hi ha documentació oficial. Però aquest fenomen –tan sols en temps de la prohibició– sembla que va afectar milions de persones. I certs indians catalans hi van tenir una participació important.

Qui hi havia darrere del tràfic d'esclaus?

El tràfic il·legal estava en mans d'una poderosa xarxa de captadors, armadors i distribuïdors formada per les oligarquies de les colònies. Amb la col·laboració necessària –i interessada– d'elements de l'administració colonial. La corrupció generalitzada s'havia convertit en un fenomen cultural. I, també, en la divisa de l'aparell colonial hispànic. Cuba i Puerto Rico –sobretot–  eren els mercats d'esclaus de referència dels Estats Units. Plataformes insulars de recepció i distribució. Mà d'obra esclava destinada a satisfer la forta demanda dels estats del sud. Els que en la guerra civil americana –la del 1861– enarborarien la creu de Sant Andreu i es farien dir confederats. Els estats que proveïen de cotó barat les fàbriques tèxtils dels estats del nord. Els de la Unió.

Aquest circuit va petar el dia que els cavallers del sud van decidir desviar la producció cap als telers anglesos. Els preus manen. I a Liverpool i a Manchester estaven disposats a rebentar els competidors ianquis. A Nova York es van encendre totes les alarmes, i Lincoln i Grant –en nom de la sagrada unió de les barres i les estrelles– van declarar la guerra al pèrfid sud. Un conflicte que va ser diabòlicament vestit d'abolicionisme en les millors sastreries de Manhattan. Els americans –en aquells dies de carbó i esclaus– ja sabien proclamar les seves particulars i perverses guerres justes. Perquè el veritable propòsit era destruir el sistema esclavista del sud, desplaçar del poder les seves oligarquies i dominar tot l'aparell productiu, del començament a l'acabament.

Què va passar amb els negrers catalans?

Espavilats com eren –i això es pot agafar en tots els sentis de l'expressió–­, mai van confiar en la naturalesa eterna del sistema. I, fins i tot abans de la guerra americana, ja havien desplaçat i invertit les seves fortunes a Catalunya. A Barcelona van passar a dominar el paisatge econòmic de la ciutat. A l'activitat de creació de fàbriques hi van  sumar l'economia especulativa, que és l'excrement del capitalisme que va impulsar la Revolució Industrial. I en les seves maniobres borsàries es van enriquir encara més, arrossegant a la ruïna milers de petits inversors desprevinguts. També van assolir cert poder polític. Van esdevenir el millor aliat de la monarquia espanyola a Catalunya. Els representants polítics del conservadorisme més reaccionari i antisocial. La crosta més rància de la ciutat i del país. I els enemics més acèrrims del liberalisme, del republicanisme, del catalanisme i de l'obrerisme. I no sempre en aquest ordre.