Riure és l'única manera socialment acceptada de catarsi. René Girard, el filòsof i antropòleg que va brindar-nos sucoses reflexions sobre el desig, el sagrat i la violència, va fer una descripció sincera del fet de riure: “Totes les formes de riure que no tenen res a veure amb el fet de riure s’hi confonen: riure per educació, riure sofisticat, riure mundà”. Són riures falsos que fan que la tensió pugi mentre suposadament la calmen. Hi ha rialles nervioses que relaxen l’ambient, desarmen. I hi ha riures lesius, somriures ganivets.

El professor Agustín Moreno Fernández, de la Universitat de Granada, ha estudiat els aspectes filosòfics del fenomen del riure i el plorar i situa el riure “prop de la burla, on hi ha una víctima i un boc expiatori. Riure’s o mofar-se d’algú és un acte d’expulsió, de situar algú al marge”. Com quan plorem, que expulsem la pols o quan ens movem perquè ens fan pessigolles. Plorar i riure, comèdia i tragèdia, són sempre veïns. L’emoticona de riure que ens enviem per missatgeria instantània és una cara somrient amb unes llàgrimes que salten. El boc expiatori, el Barrabàs col·lectiu, és un element necessari per a la catarsi. L’escarni públic, l’ostracisme, l’exili… són aquelles distàncies funcionals que pretenen servir per restaurar allò que els polítics en diuen “la pau social”, com si per la pau calgués sempre un càstig, una expulsió, un allunyament. 

Henry Bergson i el seu clàssic volum sobre el riure retraten el fet de riure com un gest social, però també com una sanció: pertany a un grup i va en contra d’un altre. En els somnis i en els acudits, la realitat es distorsiona. Filòsofs i erudits, polítics i artífexs del poder sempre han desconfiat dels somriures. Sant Pau és taxatiu i no era home de vel·leïtats humorístiques. Plató escriu a La República que “no convé que els nostres joves siguin propensos al riure”, ja que si el riure és violent pot haver-hi una “violenta alteració de l’ànima”. Umberto Eco ens ho va immortalitzar al Nom de la Rosa. Riure és perillós, sospitós. 

De vegades, els polítics tenen atacs de riure. Ploren poc, en públic. Sovint intenten arrencar somriures amb anècdotes, per posar-se l’electorat a la butxaca, per ser afables. 

Ella Wheeler Wilcox, poeta de les passions i periodista nord-americana, ho broda: “Rieu, i el món riurà amb vosaltres. Ploreu, i plorareu sols”.