A veure, no voldria semblar una persona menyspreable, barruda i digna d’acabar en el pitjor dels inferns, però no us passa que de vegades (per no dir sempre) us agafen atacs de riure en situacions en què no són benvistos? A tall d’exemple, perquè m’entengueu una mica més: la típica escena en una classe d’institut en què la professora et diu que deixis de riure i com més t’ho diu més esperpèntic et sembla tot plegat (fins i tot tens la impressió que se li deforma la cara) i més ganes tens de riure. Escena, val a dir, que sol acabar amb una expulsió i un discurs moralista. El més trist (i còmic) de l’assumpte és que els atacs de riure més intensos que s’han registrat fins ara en el nostre planeta no han estat provocats —com s’esperaria— per un acudit elaborat per un gran erudit de la comèdia, sinó per una ximpleria, una ximpleria que en qualsevol altre moment de la nostra vida ens hauria semblat ordinària i ens hauria entrat per una orella i ens hauria sortit per l’altra, però que aquell dia —no sabem si a causa d’un desajustament hormonal o neuronal— ens sembla la cosa més graciosa del món. Ja sabeu de què us parlo: una burilla al nas d’algú, un pentinat extravagant, una expressió facial incoherent, una promesa política abans de les eleccions, una manera estranya de caminar, un cabell fora de lloc, un tall de bròquil entre les dents del cap de l’empresa mentre et diu que no fas res bé... I a partir d’aquí ja hem begut oli, un cop s’ha encès la flama de la rialla homèrica ja no hi ha marxa enrere possible. L’únic que podem fer és deixar que brolli i esperar que la nostra boca es cansi d’estar oberta i se’ns assequi el llagrimal.
Si tots riguéssim una mica més i ens agaféssim la vida una mica menys seriosament, seríem menys torracollons
No us vull espantar, però tinc una amiga que fa dos anys que riu. Ha perdut quinze quilos i li ha canviat la cara: allà on tenia el nas ara hi té les orelles. Fa un mes que la tenen tancada en una habitació sense finestres perquè cap estímul extern agreugi la situació. Esperem que se li acudeixi alguna idea trista i pugui posar fi a aquest malson. El cas d’aquesta amiga és ben curiós. Tot va començar un bonic dia de primavera de l’any 2022 durant la cerimònia de l’enterrament d’un conegut. Hi havia un silenci sepulcral (com no podia ser d’una altra manera) i, de sobte, d’un cul que mai hem pogut identificar va emergir sense complexos una ventositat que va irrompre estrepitosament a l’església en el moment en què el fèretre era col·locat amb delicadesa davant l’altar. Les galtes de la meva amiga es van inflar com dues xíndries. Va intentar contenir-se pensant en la situació política actual i en el seu ex, però res va poder frenar aquell tsunami tragicòmic. "Són coses que passen", li vaig dir quan vam aconseguir apartar-nos del ruixat de retrets. Però alguna cosa no anava bé, la meva amiga continuava rient i picant de mans per compensar el dolor de les galtes. I d’això ja fa dos anys. Han vingut metges especialistes en persones impertinents de tot el món i cap d’ells ha aconseguit tancar-li la boca. A qui se li acut fer un pet en ple enterrament? Ho haurien de prohibir.
Una altra situació en què és molt habitual riure (per no plorar) és quan parlem en públic. És sabut que a la majoria de la gent li fa por parlar en públic (m’hi incloc) i que l’única alternativa que tenim per desviar l’atenció del públic i que no noti que estem tremolant com una fulla i tartamudejant com si estiguéssim a cinquanta graus sota zero és fer una tombarella i tres saltirons. Malauradament, no tots tenim les aptituds físiques per fer acrobàcies; així doncs, l’únic que podem fer és caragolar-nos de riure com si s’hagués d’acabar el món. El mateix ens pot passar en una reunió de l’empresa on treballem en la qual el cap ens recrimina que no hem fet prou bé la feina que hauria d’haver fet ell. Fa lleig fer una tombarella davant seu (tot i que no la descartaria); en aquest cas és molt millor engegar-lo a fregir espàrrecs i riure un cop hàgim tancat la porta del despatx i hàgim assimilat que no cobrarem de l’atur perquè hem deixat la feina nosaltres.
I jo em pregunto, per què no podem riure en qualsevol situació? Per què no podem expressar el que sentim de la manera que ens vingui de gust? No se us ha acudit mai que potser hi ha gent que s’allibera més rient que plorant. En aquesta societat està ben vist trepitjar els altres per escalar fins al cim més alt d’una empresa, però riure, en canvi, està vist com una actitud infantil, pròpia d’una persona immadura i irresponsable. Em sembla que, si tots riguéssim una mica més i ens agaféssim la vida una mica menys seriosament, seríem menys torracollons. Però és només la meva humil opinió, no l’extrapoleu a la vostra manera de pensar perquè acabaríem tots desllorigant-nos algun os de tant riure.