El dia que el senyor Miquel em va explicar que Rodalies li havia canviat la vida era dissabte i plovia de valent, per això Mishima no va poder fer el seu concert al pati dels Jesuïtes de Casp. Era el 30 de setembre de 2017 i l’escola celebrava un cap de setmana ‘lúdic’, ja que aquells dies l’eufemisme va ser una arma de guerra més dels catalans. Les portes obertes eren per tancar les portes a la policia davant l’intent de trobar urnes, i les activitats familiars eren l’excusa per ocupar un escola i permetre que esdevingués, l’endemà, un col·legi electoral. En aquella època un servidor era Coordinador de futbol sala de Casp, per això aquella tarda, després de la suspensió obligatòria de mil partits per culpa del temps, vaig quedar-me a la Sala Josep M. de Sagarra per cantar que "qui n’ha begut en tindrà set tota la vida".

Aquell dia la cançó, però, no sé si parlava de l’alcohol o de l'anhel inefable per decidir el nostre futur, ja que aquella seria la tercera vegada en set anys que em disposava a votar per afirmar el meu desig que Catalunya fos un estat independent. Demà votarem, Pep, aquest cop això va de debò, recordo que em va dir el senyor Miquel mentre David Carabén acabava d’afinar la guitarra. Dic ‘senyor’ no perquè fos un home molt més gran que jo o perquè gastés una calba esfèrica que semblava dibuixada amb compàs, sinó perquè era educadíssim i sempre m’havia generat un respecte suprem, potser pel fet que la primera vegada que se’m va presentar, sis o set anys abans, ho va fer parlant-me de vostè i dient-me que era catedràtic de Biomedicina a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Des del primer dia vaig saber que el senyor Miquel era el típic català embussat que és independentista però no ho sap, per això em va sorprendre molt trobar-me’l en aquella tarda prèvia a l’1-O, però a la vegada em va fer enormement feliç. L’havia conegut cap a l’any 2010 o 2011, quan vaig ser l’entrenador durant dues temporades de la seva filla petita i un dia, després d’un partit, vaig dir-li que estudiava a la UAB. La meva sorpresa va ser que, més enllà d’encuriosir-se per quina carrera feia, es va interessar per saber com em movia fins allà i em va preguntar si hi anava amb cotxe, autobús, ferrocarril o tren. És que el Miquel és un boig de la seva feina, però ja no sap com fer-s’ho per evitar no perdre els nervis arribant a la facultat!, em va dir la seva dona aquell dia, mig enfonent-se d’ell.

A partir d’aquell moment, cada vegada que parlàvem era per comentar brevíssimament el partit de la canalla i després, de manera gairebé obsessiva, parlar del mètode més àgil per arribar a l’Autònoma. Jo, que aleshores vivia a Hospital de Sant Pau, li deia que agafava la línia blava fins a Provença i allà empalmava amb els Ferrocarils fins a la universitat. No em va bé, això, a mi, vivim a Sant Andreu i trigaria gairebé una hora per arribar a Bellaterra, em deia ell mentre m’explicava que amb el tren, des de Sagrera, eren 19 minuts de trajecte fins a Cerdanyola-Universitat. Si és que el tren anava bé, és clar. Provi els ferrocates, Miquel, i descobrirà per què als catalans ens va millor quan fem les coses sense dependre d’Espanya, li vaig dir més d'una vegada parlant d’un mitjà de transport amb l’èmfasi de qui recomana un fàrmac miraculós a un malalt.

Com a bon senyor que passejava amb El País sota el braç i parlava de Zapatero anomenant-lo ‘el president’, davant les meves opinions més pròpies d’un militant de Terra Lliure que d’un entrenador de futbol sala en una escola concertada, però, sempre em deia que era “massa jove” i que “tenia el cap ple de pardals”. Per això aquella tarda del 2017, després de tant de temps sense saber res d’ell, vaig al·lucinar de trobar-me’l allà, al teatre del col·le, convertit en un independentista irredempt que fins i tot tenia un sac de dormir i una màrfega a punt per tal de passar la nit. Hem preparat truites per sopar, em va dir mentre jo no donava crèdit de la metamorfosi d’aquell maragallià de pedra picada que ara, sis o set anys després, s’havia desembussat de cop.

Amb el concert acabat, mentre picàvem uns ganchitos i bevíem Coca-cola calenta, el senyor Miquel em va preguntar si ja havia acabat Filologia i després, tot d’una, vaig entendre com aquell home havia acabat allà. En efecte, quan es va posar a parlar de com arribar a l’Autònoma, em va dir que ja no anava amb Rodalies i em va confessar que descobrir els Ferrocarrils havia estat com treure’s un ull de poll del peu. S’havia passat una pila d’anys acumulant hores perdudes per culpa dels retards a la Renfe, patint la incertesa de no saber si arribaria tard a classe cada matí i menjant-se, dia sí dia també, la incomoditat d’un servei més propi del Tercer Món que d’una ciutat teòricament global i europea. Però això ja s’ha acabat!, em va dir aixecant les celles, dures i denses com un raspall d’espart.

Després, amb la saviesa d’un catedràtic, em va argumentar que els Ferrocarrils són l’evidència que un servei operat des de Catalunya és molt més eficient que un servei colonial imposat per Espanya, i que al final, després d’anys creient que això de l’estat propi era un caprici, per culpa de l'enèsima avaria del tren enmig del Vallès Occidental s’havia adonat que l’única solució per viure en un estat del benestar era assolint la plena sobirania nacional. I va ser així com el senyor Miquel em va demostrar que Espanya és una màquina de fer independentistes, per això l’última frase que em va dir aquell vespre tenia lògica aleshores, té validesa avui i tindrà sentit, desgraciadament, mentre continuem empresonats a l'estat espanyol: no t’ho creuràs, em va dir, però em vaig fer indepe a Montcada-Bifurcació!