Després de l’inici de les qüestions prèvies del judici contra l’1 d’octubre, on la mecànica judicial espanyola ha sentenciat (abans de començar) que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya queda massa lluny, passat demà arribarà una jornada que no deixarà ningú indiferent.

El 21-D és el dia escollit pel Gobierno per anar d’excursió al “prenadal” català. Aquelles trobades faraòniques de sectes del màrqueting amb l’objectiu de col·locar tota mena d’andròmines a avis despistats seduïts per canapès de pernil dolç i que, aquest any, serà a la capital catalana.

El generalíssim Pedro Sánchez viatjarà a un dels seus dominis hiperbòlics de l’imperi espanyol. No hi anirà sol, l’acompanyaran el seguici de servents i vassalls que conformen el Consell de Ministres. La Llotja de Mar de Barcelona, un edifici on antigament es reunien els mercaders de la ciutat, ara serà l’aparador del mercadeig polític amb la pujada del salari mínim interprofessional. Pujada de sou, per un costat, i centenars de milers d’euros a la brossa, per l’altre, només per fer realitat el somni humit de celebrar la reunió a la Gàl·lia catalana.

Un govern espanyol resta mancat de cintura política i s’engreixa a base de vergonya i indecència, qualificant al sobiranisme de no posar-se d’acord ni en la vaga de fam. Molts blísters de cinisme consumits pel govern Sánchez, que busca l’enèsima provocació d’un poble que resta a les portes del judici polític dels seus líders i que busca l’excusa d’un Maidan per intervenir.

L’objectiu no pot ser altre que l’intent de justificar la intifada nacional invocant el déu del 155. L’espasa de Dàmocles per mantenir l’hegemonia dels nostàlgics patriòtics constitucionalistes, anomenats “feixistes” arreu del món menys a l’estat espanyol.

I encara que algun director de diari, amant dels fuets de Vic, no sembla estar-hi d’acord, el 21-D ha de passar a la història com la jornada de reivindicació pacífica, imatge de la resistència cívica que ha amarat la força del moviment independentista català fins ara.

Nou intent de criminalitzar els Mossos

La setmana passada, intercanvi de cartes entre el Gobierno i la Generalitat. La vicepresidenta Calvo qualificava la intervenció dels Mossos davant l’actuació dels CDR al tall de l’AP-7 i l’aixecament de barreres de presumpta inhibició i abandó de funcions. El titular d’Interior Grande-Marlaska apujava la temperatura amenaçant que si els Mossos no complien amb les funcions descrites al 104.1 de la Constitució, n’ordenaria la immediata intervenció per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. I per postres, el Partit Popular del “desequilibrat” Pablo Casado demanava al Senat la intervenció dels Mossos via la Llei de Seguretat Nacional.

I tot això no ve de nou. Els Mossos són al centre de la diana des que el becari Zoido, fa més d’un any i mig, va assenyalar la policia catalana com a l’estructura d’estat a vèncer. No van poder suportar la brillant actuació dels Mossos a ulls del món com a resposta als terribles atemptats del 17-A a Catalunya. No han pogut pair el descrèdit en què va quedar el CNI i la policia espanyola, amb conjunció als despropòsits interns de “Villarejo y sus amigos”. I el 20 de setembre davant la seu d’Economia i l’1 d’octubre ho van acabar de confirmar.

El civisme de les grans manifestacions ha estat el signe de gran fortalesa davant el feixisme d’Estat

I, evidentment, no m’oblido de les imatges de les actuacions de Girona i Terrassa i tantes d’altres que no es poden tornar a repetir. Els membres del Cos de Mossos d’Esquadra són i han de ser els servidors públics que vetllen per la defensa dels drets i les llibertats públiques de la ciutadania i el seu desenvolupament. No ens equivoquem amb qui els vol fer mal. L’enemic és aquell que vol criminalitzar l’actuació dels Mossos d’Esquadra. O és que ja no recordem la tasca del major Trapero i el conseller Forn al capdavant de la conselleria?

El govern espanyol no confia en els Mossos, sinó, per què ha mobilitzat 1.000 “piolins” per al 21-D? Prefereix la violència dels grisos testosterònics i la dels gossos de presa del Duque d’Ahumada per davant de la policia catalana.

El 21-D ha de guanyar la serenor i la fermesa

El 21-D hem de sortir al carrer per manifestar-nos i denunciar aquest Estat que no té límits quan es tracta d’aniquilar els drets i les llibertats. És el moment per reclamar que no volem els conqueridors de la rosa a casa nostra. És el moment per denunciar el malbaratament de recursos públics per blindar una reunió que només té l’esperit de provocar. És el moment de dir que l’1-O vam votar i vam guanyar. És el moment de denunciar els tribunals d’excepció de l’Estat i la manca de garanties del judici polític.

És el moment d’actuar amb serenor i fermesa. La mateixa serenor i fermesa que ens demostren, dia a dia, els presos polítics. Perquè saben que són innocents i que no renunciaran a res, amb la consciència i la convicció que posar les urnes mai pot ser un delicte i que mai renunciaran i es cansaran de lluitar per la llibertat del poble de Catalunya.

La nostra lluita continua i el divendres cal que participem en totes les mobilitzacions, actes i manifestacions organitzades per desenes d’entitats com l’ANC, Òmnium i a la vaga de la Intersindical. I és clar que sí! Mobilització contundent i sense un gram de violència.

Pacifisme i activisme social per expressar que no volem el govern dels lacais anomenats d’esquerres i que només els falta el cavall d’Abascal per unir-se a la dreta més reaccionària i feixista. El civisme de les grans manifestacions ha estat el signe de gran fortalesa davant el feixisme d’Estat.

Però, sobretot, anem amb compte perquè els jutges escriptors de novel·les de por ja gaudeixen del vídeo arbitratge VAR i que, de ben segur, anotaran qualsevol acció que surti del seu marc irreal com un nou capítol dels pamflets d’històries que ja han acabat entre les reixes sòrdides de les presons.

Fem del “no passaran” el crit equànime i l’argument per demostrar que mai podran vèncer el poble de Catalunya amb pals i violència. Que el nostre esperit és la resistència, la perseverança, la determinació i el coratge i que no pararem fins a aconseguir la llibertat!