Les reivindicacions d’aquest primer de maig per exigir la igualtat de drets entre dones i homes i recuperar els drets laborals retallats comparteixen protagonisme amb el tema troncal d’aquesta setmana: els resultats de les eleccions generals del passat 28 d’abril.

El 28-A ha estat el primer round d’un total de tres, que ens portaran a triar alcaldesses i batlles, així com els representants a les institucions europees. El resultat del 28-A deixa un resultat històric a Catalunya i la victòria a l’Estat del “no passaran”. Aquests comicis electorals confirmen la patacada del PP ―amb 66 escons― i l’augment de Ciutadans ―arribar als 57― que significa l’avenç dels taronja per culminar l'OPA sobre l’espai popular. L’entrada al Congrés de Vox s’ha confirmat ―amb 24 escons― i aviat hi veurem entrar al del cavall i pistola per donar veu a l’extrema dreta feixista. La victòria del PSOE ha estat ampla i la caiguda d’Unidas Podemos inferior a l'esperada ―salva els mobles amb 42 escons―, víctimes de les lluites internes i d’un discurs molt fort en campanya però que incompleixen després.

El 28-A deixa el Partit Popular tocat i gairebé enfonsat ―passa de 137 a 66 escons―, deixant a la punta del precipici Pablo Casado ―l’alumne avantatjat de la FAES― i el seu mentor, José María Aznar. Ells són els clars derrotats i víctimes de l’error que ha suposat el gir a la dreta del seu discurs, un discurs extremat, radicalitzat, ple d’amenaces i desqualificacions contra Catalunya i l’independentisme. El desnonament al carrer Génova s’apropa, hi haurà ball de bastons, la trencadissa dels populars al País Basc, al País Valencià i a Catalunya provocarà una sagnia inevitable.

Ciutadans ―que queda a menys d’un punt amb intenció de vot dels populars― tampoc ha aconseguit els objectius marcats per Albert Rivera: substituir totalment l’espai polític que ocupa el partit més corrupte d’Europa i fer fora de la Moncloa a Pedro Sánchez.

Sense oblidar que caldrà estar atents al paper de Santiago Abascal, el capitost de Vox que entra amb força ―per sort, amb menys del que algunes enquestes donaven―  i que no podem menystenir, ja que representen el feixisme extrem en un context d’important crescuda de l’autoritarisme a Europa i al món.

La suma de Ciutadans, Partit Popular i Vox equival al que acostumava a treure el Partit Popular en èpoques de bonança, l'evidència de la fragmentació del vot de la dreta espanyola.

Queda de manifest que el model basat en la diversitat de les llistes independentistes ha obtingut els millors resultats de la història al Congrés i al Senat

El 77,75% de participació és l’indici evident que aquestes eleccions han suposat la mobilització a les urnes per frenar l’amenaça d’un hipotètic govern amb la ultradreta reaccionaria de portaveu i la presidència en mans dels tres cavallers de l’apocalipsi feixista. El 28-A confirma la derrota del programa electoral de la bronca permanent, l’insult, el victimisme, la sobreactuació, la manipulació, la confrontació i la mala educació. Una campanya electoral polaritzada pel tot o res i que mostrava una Catalunya heretge i colpista.

Així doncs, el PSOE és el clar guanyador d’aquestes eleccions i qui amb una campanya centrada a no equivocar-se i de perfil baix ha aconseguit que Pedro Sánchez ―cal recordar la defenestració que va patir pels seus no fa tant― continuï sent president del govern espanyol, la primera victòria socialista després d’11 anys.

Ara, Sánchez ha de triar, si fa cas als crits que s’escoltaven davant la seu de Ferraz “con Rivera, no” o sucumbeix a les pressions de l’Ibex i al poder i influència dels mitjans de comunicació espanyols.

I a Catalunya què? Els resultats del 28-A a casa nostra signifiquen la victòria de l’independentisme en un context molt desfavorable i complicat, amb candidats tancats a la presó i enmig del judici polític. Tot i aquesta barbaritat antidemocràtica, l’independentisme suma més vots i més escons que mai, 413.168 vots més, si ho comparem amb els resultats de les últimes eleccions el 2016.

En primer lloc, destacar la consolidació d’ERC com a primera força del país, amb vots i escons -amb més d’un milió de vots-, per davant del PSC i amb el colofó de la victòria a la ciutat de Barcelona. I amb un En Comú Podem que passa de ser la primera força a ser la tercera, just per davant de l’espai postconvergent, nervat pel creixement del vot metropolità cap al partit socialista. I amb el Front Republicà que, malauradament, s’ha quedat sense representació.

A Catalunya, amb una participació del 77,58%, l’independentisme en suma 5 més i un total de 29 escons dels partidaris d’un referèndum d’autodeterminació com a solució per a Catalunya. I amb un valor extra, el creixement de l’independentisme arriba en un marc i un context d’unes eleccions convocades i que només beneficiaven al PSOE. I amb la bona notícia dels només 7 escons de Ciutadans, PP i Vox.

Així doncs, queda de manifest que el model basat en la diversitat de les llistes independentistes ha obtingut els millors resultats de la història al Congrés i al Senat. Un model basat en el treball a les fronteres sociològiques de l’independentisme i posant èmfasi al diàleg, al multilateralisme i a les polítiques socials com a eix vertebrador.

El resultat del 28-A deixa 4 diputats electes al Congrés i 1 al Senat tancats a la presó, a l’espera de saber si podran recollir l’acta i si permetran la seva excarceració per complir amb les funcions que tenen com a electes; amb al líder del partit més votat a Catalunya processat i amb una proposta de condemna de més de 25 anys de presó.

Fins passades les eleccions municipals del 26 de maig, no sabrem quin govern vol Pedro Sánchez, si el del 155 o el del diàleg per resoldre un problema polític amb política i no amb jutges i fiscals. Un nou govern a l’estat espanyol que ha de posar fil a l’agulla i donar una solució per a Catalunya, on el diàleg, la negociació i la política han de donar llum al camí per aconseguir i implementar el que vol més del 80% de la població de Catalunya, un referèndum d’autodeterminació.