Dilluns ens llevàvem amb el plugim i escoltàvem les paraules de l’Oriol Junqueras que travessaven els murs de la presó de Lledoners i arribaven en paper el dia del 78è aniversari de l’afusellament del president Companys. El record del president que l’albada del 15 d’octubre de 1940 caminava amb pas ferm i peus nus sobre l’herba fresca del fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. “Entre els murs contemplava la ciutat de Barcelona, la capital del seu país, per última vegada. Sense abans, però, haver perdonat a tot aquell que l’havia agreujat i demanat perdó a aquells que ell havia perjudicat al llarg de la seva vida”. De cara als seus assassins, mirant-los de fit a fit. Els trets van travessar la dignitat de tot un país. L’ànima viva de tot un poble. La venjança ferotge el condemnava exemplarment. L'únic president escollit democràticament a tot Europa que ha estat afusellat pel feixisme.

Al president Companys el van condemnar a 30 anys de presó per rebel·lió pels fets del 6 d’octubre de 1934, quan va proclamar l’Estat Català. Ara, a l’Oriol Junqueras el volen condemnar pels delictes de rebel·lió i malversació, acusat de ser el líder del moviment independentista a Catalunya i qui va idear, planificar i executar el referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

I 78 anys després, què? Doncs mirin. Passades aquestes gairebé vuit dècades podríem pensar que l’Estat espanyol és un estat democràtic i de dret. Són molts els que, a tort i a dret, es dediquen a defensar-ho. Que la tan preuada Transició va ser exemplar, blablabla... Doncs que em perdonin, o potser no, perquè a tots ells els he de dir que és fals! Que res o ben poc ha canviat en aquest país.

Doncs sí, és així. I ho hem de dir alt i clar. Ja n’hi ha prou home (o dona)! La sentència de mort del president Lluís Companys i Jover continua vigent a l’Estat espanyol. Tal qual! Però no només la seva, també la de milers i milers que, com ell, van ser condemnats per la justícia franquista. Perquè han de saber que, tots ells, encara són culpables. Que van ser perdonats per una Llei d’amnistia que pel cap baix només els puc dir que és indecent. La llei de “punt final”, li van dir alguns.

I sí, torna a sortir la paraula “justícia”. Doncs també en aquest context sembla que ben poc o res ha canviat quan es tracta de jutjar el poble de Catalunya. Em vaig quedar atònit  diumenge passat, al matí, quan les meves orelles escoltaven a Catalunya Ràdio la portaveu de Jutges per la Democràcia, la magistrada Montserrat Comas, explicant que ella tampoc veu el delicte de rebel·lió per enlloc. O les paraules del fiscal César Estrada, qui explicava com veu amb decepció l’actuació de la Fiscalia General de l’Estat, que no hi ha fonament legal, que és profundament injusta i que és una flagrant vulneració dels drets. Déu n’hi do! El mateix que denuncien fa mesos i mesos els lletrats i lletrades de les defenses. La vulneració d’un dret tan bàsic com és el dret de defensa i el coneixement de la causa per la qual se’ls acusa, que ni tan sols les defenses han tingut prou temps per poder accedir a tot el sumari. Un veritable judici polític, com el del president Companys.

Els trets van travessar la dignitat de tot un país. L’ànima viva de tot un poble

I ara què fem? Ho acceptem? Hem d’acceptar, com ens diuen, que vivim en un estat amb mancances democràtiques? Un estat amb mancances democràtiques... no serà que és un estat amb forts tics del franquisme? A què juguen? Estan jugant amb la vida i amb els sentiments de persones bones. Persones innocents. Dones i homes que no han comès cap delicte. Quin és el motiu que justifica la presó preventiva d’aquelles i aquells que només han posat les urnes? I quin és el motiu pel qual els Jordis fa un any que estan tancats a la presó? Per dialogar i calmar una manifestació pacífica? Aquests “suposats demòcrates” que avalen el cop d’estat a Catalunya i que ens tracten de colpistes, m’agradaria que tinguessin el valor de mirar als ulls, fixament, a les mullers, als marits o als fills, filles i familiars dels presos i exiliats. I ser valents i dir-los: “Vivim en un estat amb mancances democràtiques, per això els seus familiars estan a la presó o a l’exili”. Valga’m Déu!

I jo em pregunto... no serà que un estat amb mancances democràtiques després de 40 anys de suposada “democràcia”, un estat que no ha estat capaç d’eliminar el mausoleu feixista del genocida i dictador Franco, un estat que no ha estat capaç de recuperar als més de 130.000 desapareguts, un estat que no ha estat capaç de demanar perdó... és un estat en què la “transició modèlica” va ser un fracàs i que alguns continuen induïts pels principis fonamentals del “Movimiento”? Doncs sí, ja ho dic jo. Alt i clar. Vivim en un estat on el franquisme continua tenint impunitat i es manifesta com una fera ferotge amagada dins del substrat polític, judicial i institucional creat expressament per mantenir-lo.

I no només ho dic jo. També aquest dilluns passat, 15 d’octubre, un grup d’eurodiputats del Parlament Europeu van participar en l’homenatge al president Companys al Fossar de la Pedrera, on també van denunciar la impunitat del franquisme a l’Estat espanyol. Eurodiputats de casa nostra que han hagut de crear al Parlament Europeu el que no han pogut crear a l’Estat espanyol, un grup de memòria. Un grup de memòria per treballar i recuperar aquesta tan necessària memòria que alguns s’han esforçat a esborrar i reinterpretar al seu gust. Un grup de memòria format pels eurodiputats Jordi Solé, Josep Maria Terricabras, Ramón Tremosa, Ernest Urtasun, Izaskun Bilbao i Miguel Urbán (entre d’altres).

Amb el que hem viscut fins ara amb la violència extrema de l’1 d’octubre, amb la resposta de la Corona i l’abnegació de la política nacional espanyola, com no podem fer un paral·lelisme amb el passat? Com no podem comparar l’empresonament del president Companys amb els presos polítics actuals? No recorden com reien i es burlaven de l’Oriol Junqueras els agents policials que el van traslladar a la presó? No recorden com reien, maltractaven o torturaven al president Companys els policies franquistes a la Direcció General de Seguretat de Madrid?

Només amb serenitat i amb fermesa serem capaços de convertir aquest país de pàtina grisa en aquell amb el qual el president Companys va somiar

I què més volen que digui? Indignació, injustícia, manca de drets i valors, però també serenitat. Perquè només amb serenitat i amb fermesa serem capaços de convertir aquest país de pàtina grisa en aquell amb el qual el president Companys va somiar. La Catalunya lliure, plena, republicana amb nom d’Estat Català.

I ho farem amb els valors que ell ens va ensenyar, però també amb els valors dels que l’han precedit i ens han continuat ensenyant. Els que l’Estat espanyol ha estat incapaç d’ensenyar (i així continuarà), un estat símil a la bestiesa d’aquells que pensen que “la Hispanitat, junt amb la Romanització, han estat les majors victòries de la humanitat”.

Cada dia més a prop de la llibertat. Cada dia més lluny del feixisme. Ara només cal que siguem capaços d’entendre que ho tenim tot per ser lliures. Que el següent embat arribarà, segurament ben aviat. Que ben aviat veurem que voldran jutjar i condemnar a tot el poble de Catalunya. Ja ho van voler fer una vegada. Ara tampoc ho aconseguiran. Però, mentrestant, armem-nos dels valors que aquells ens han ensenyat. Preparem-nos, abracem-nos, parlem, entenguem-nos i creixem. Observem on som i on volem anar. Perquè mai podran “afusellar judicialment” tot un poble.

Un any sense els Jordis. Un any sense la vostra veu. Un any de silencis. Però no ens faran callar. Us volem a casa i us perjurem que ho aconseguirem!

I permeteu-me que acabi tal com he començat, amb les paraules que ens arriben en paper des de la presó de Lledoners de la mà de la revista Sàpiens, en boca del vicepresident Junqueras en nom del president Companys.

Venim per servir ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment. Res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a guanyar”. Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya, 1 de març de 1936.

El desenllaç d’aquesta història és a les nostres mans. No fallarem president, “per Catalunya”!