Aquesta setmana s’apagaran dos dels flancs que han ocupat el centre de l’espectre polític durant els últims mesos i que, sens dubte, les seves conseqüències marcaran un abans i un després. La primera és inqüestionable, el “vist per a sentència” que escoltarem, avui, al Tribunal Suprem, amb el “carpetazo” a la “Causa General” contra l’independentisme. El segon, el desenllaç dels pactes municipalistes arreu del país i, sobretot, si s’acaba confirmant el que pot passar a la ciutat de Barcelona, Ada Colau entronitzada com a baronessa gràcies al “pacte dels carcellers”.

Després de quatre mesos maratonians de judici del procés, avui, la sacrosanta seu de l’alt tribunal es vestirà de llarg per acomiadar la Causa Especial número 20907/2017, en boca del tàcit Manuel Marchena i on la supèrbia, l’estupor, la mentida, la gomina i fins i tot l’olor de ranci quedaran aparcats fins a la lectura de la sentència a principis d’octubre.

Ahir, les defenses punyents de Van den Eynde, Melero i Pina van evidenciar la paròdia que ha significat aquest procés judicial. Els informes finals demostren que no existeixen els delictes de rebel·lió, sedició, malversació pública, organització criminal... i deixen entreveure la desobediència com la més plausible, amb l’única violència l’exercida per les porres dels cadells de l’Estat. Al·legats que demostren que la rebel·lió que sol·licita la fiscalia, amb penes de presó d’entre 16 i 25 anys ―en contradicció amb l’Advocacia de l’Estat, que no hi veu violència però sí delicte de sedició―, simplement és una fal·làcia, un engany, una farsa, un altre judici sumaríssim tal com el que va precedir l’afusellament del president Lluís Companys. Una sentència que no servirà per trobar una solució per a Catalunya.

I, impregnada en aquest context, Ada Colau ha d’escollir el camí; la decisió que marcarà el seu futur polític i el dels comuns: pactar amb els carcellers amb “l’abraçada de l’os” ―útil només per mantenir-la a la cadira― o, per contra, abraçar el moviment d’esquerres i progressista amb una Barcelona amb Ernest Maragall. Escollir entre ser valenta i poder mirar amb dignitat als ulls als seus fills o, per contra, haver de respondre a les seves preguntes de per què va pactar amb la dreta feixista i reaccionària; per què pactar amb “l’esquerra del 155” del règim del 78, tot just a les portes d’una sentència com a resposta a la persecució judicial del moviment independentista, davant la incapacitat del PSOE per solucionar un problema polític amb política i voler-lo silenciar amb penes de presó que poden ser autèntiques cadenes perpètues.

No li servirà de res mentir amb allò que “la política municipal s’allunya de l’eix nacional, que les polítiques de la ciutat necessiten grans consensos més enllà de les sigles...”; no, alcaldessa, per aquí no. L’ambigüitat és pa per a avui i gana per a demà. Hom recorda el seu paper durant l’1 d’octubre, també els dies previs. Mentre pares i mares de família que gairebé porten dos anys amb cadenes al coll per ser fidels al mandat democràtic i a les urnes, em ve la imatge d’aquella alcaldessa esporuguida, atemorida, amagada i desapareguda per por de perdre la cadira i voler salvar el bastó al temps de descompte, quan les hòsties com a pans dels nacionals ja omplien els rotatius informatius de mig món.

Continuar sent l’alcaldessa amb el suport de les elits, amb els còmplices de la repressió del 155; o, per contra, apostar per un govern fort, de consens i d’esquerres

Fer el bé o fer el mal; ser o no ser; continuar sent l’alcaldessa amb el suport de les elits, amb els còmplices de la repressió del 155 i amb l’edil Valls, el ministre racista que va deportar 10.000 persones de França; o, per contra, apostar per un govern fort, de consens, d’esquerres i que respecti les majories i aporti solucions urgents als problemes de la ciutat.

Ada Colau pot apostar per continuar el projecte de l’esquerra caviar-progre amb el suport de la dreta ―la crònica d’un fracàs anunciat― o emular el que han fet els comuns a Lleida i Tarragona, donar suport i fer el pacte entre l’espai dels comuns i republicans una realitat. Apostar per la Barcelona sortida de les urnes, la que demostra una majoria social i política decantada cap a l’esquerra realista i pragmàtica o, per contra, acabar a la cua del balneari giratori on coneguts elefants polítics l’esperen ―tal com Joan Coscubiela o Pere Navarro―.

No sé si ho recorden, però el 2015, tot just el dia després de guanyar les eleccions, l’alcaldessa Colau es mostrava indignada en detectar moviments de l’antiga CIU per sumar majories i forçar un pacte que la fes fora de l’alcaldia: “Això seria un frau de llei; una aliança contra natura”. En aquesta ocasió, el frau de llei ha estat cuinat des de Madrid en mans de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. L’experiment entre PSOE i Podemos inclou Manuel Valls, l’escollit com a nova cara de l’establishment socioeconòmic ―i qui sap si futur cap de llista en unes eventuals eleccions al Parlament de Catalunya― i amb la finalitat d’encapsular el moviment independentista, espoliant-li la victòria més important obtinguda, el baluard que significa Barcelona.

Un govern municipal que estarà supeditat pel toc de xiulet de Ferraz i encisat pels aires del català afrancesat, curiosament, qui va degradar el concepte “esquerra” i qui es va carregar, pràcticament, el socialisme francès, fent-lo del tot irrellevant per la política de l’Elisi.

Si Colau acaba sent baronessa de Barcelona, serà gràcies al suport del PSOE i Ciutadans. Si acaba sent així, li auguro un regnat curt, ple d’entrebancs i on els plors i laments no trobaran l’espatlla d’Ernest Maragall. Queda poc temps, però el suficient per acabar d’explorar la fórmula que no deixi en mans de la dreta feixista i reaccionària el futur de la ciutat.

El “pacte dels carcellers” serà la constatació que el moviment revolucionari i transformador amb què s’erigia el 15-M acabarà sent un bluf, la crossa del PSOE, lluny del que hauria de ser la nova política.

En tres dies, la sentència a la ciutat de Barcelona; en tres mesos, la sentència contra Catalunya.