Sacsejada important a l’atletisme municipal a l’inici de la cursa BCN 2019. L’anunci que el conseller Ernest Maragall serà el possible candidat de la formació republicana ha agafat la ciutat en mig de les festes patronals. Qui sap si l’any vinent la Mercè veurà un nou alcalde, alcaldessa o potser hi continuarà la mateixa.

Els atletes de les formacions polítiques preparen la tàctica. L'última a saber-se, la del plusmarquista francès Manuel Valls. La resta de formacions s’afanyen a configurar propostes que permetin governar en un ajuntament molt fragmentat des de les últimes eleccions. En aquesta cursa hi tenim nous corredors de relleus, els de les Primàries Republicanes impulsades pel llançador de martell Jordi Graupera, amb l’himne de fons d’una llista conjunta. Una cursa d’obstacles que el pròxim 26 de maig del 2019, justament d’aquí a 7 mesos, veurà l’arribada.

Però aquesta edició perd un dels corredors més preuats, l’Alfred Bosch. El corredor de fons que passa el testimoni a la cursa municipal: “Marxo per guanyar. No jo, sinó el projecte”. Aquestes van ser les seves paraules.

Una llarga trajectòria

Seria fàcil, la setmana de la seva renúncia, parlar de la figura de l’Alfred Bosch des de la vessant política al capdavant del partit republicà a l’Ajuntament de Barcelona. O de l’etapa al secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana. O de l’etapa com a diputat a les Corts espanyoles. O de la tasca a la candidatura per aconseguir els preuats Jocs Olímpics de Barcelona 1992 o del paper que hi va tenir com a responsable de l'Olimpíada Cultural.

Però prefereixo parlar de l’Alfred Bosch com a persona. El llicenciat en Filologia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, on destaca la seva tesi (ara que està tan de moda) Nelson Mandela, l’últim Home-Déu. Parla sis idiomes i és apassionat per les lletres, amb una nodrida obra com a escriptor amb diverses novel·les, narracions i assaigs. El docent d’universitats de mig món: Londres, Chicago, Washington, Ibadan (Nigèria) o Witwatersrand (Sud-àfrica). O el corresponsal de guerra, durant els vuitanta i noranta, en conflictes a Sud-àfrica, el Pròxim Orient, Europa de l’Est, Vietnam, Àfrica Oriental, Iran o Bòsnia.

Sempre interposant el bé col·lectiu per davant del personal. La gent primer, ell després

Però per damunt de tot això, us vull parlar de l’Alfred amant de la història. I és que va ser la memòria històrica la que em va portar a conèixer-lo ara fa quasi 5 anys.

És ben sabut que fa anys que lluito per recuperar la dignitat d’aquells a qui se’ls va espoliar durant la Guerra Civil i el franquisme. I és això el que em va portar a l’Alfred.

Quan escrius unes paraules en públic sobre una altra persona, reconec que és difícil trobar el llistó sincer basat en la proximitat. Intentaré explicar-me.

Home de cara serena, mirada profunda, amable, afable, tranquil i intel·ligent com pocs, amant de la ciutat de Barcelona, dels seus barris i de la seva gent. Defensor de gènere i de la multiculturalitat essència del seu Raval i de l’esperit de la seva Ciutat Vella. Amant de la Barcelona emmurallada de carrerons, placetes i racons, impregnada d’història, de faules, de derrotes i victòries, que ens recorden el seu nom.

I jo us vull parlar d’aquest Alfred. L’Alfred amant de la memòria i la història. Recordo que li explicava tota la tasca feta des de les entitats memorialistes al país, sobretot de la nostra, la que lluita per obrir fosses i recuperar els desapareguts. Ell em recordava que la memòria és una qüestió de país, un pilar fonamental d’una nació. Paraules des del coneixement, l’entesa i el respecte. Paraules que em van portar als mesos previs a les eleccions municipals del 2015. Allà vaig conèixer l’Alfred candidat a l’alcaldia de Barcelona.

L’alcalde de la ciutat

Recordo que, cada dia, recorríem districtes i barris de la ciutat, carrers que jo, tot i que feia 14 anys que vivia a Barcelona (aquelles coses que comporta enamorar-te d’una barcelonina) mai hagués pensat que existien. Des de Torre Baró a la Marina, des de Sarrià al Poblenou, passant pel Guinardó, Fort Pienc, Poble Sec o la Barceloneta. A cada lloc, una parada. A cada lloc, una història i a cada lloc, la seva gent. Sempre hi havia temps per parlar amb tothom, per agrair les felicitacions d’alguns, però sobretot per escoltar les exigències dels altres, requeriments que l’Alfred apuntava religiosament a la seva agenda. Sempre interposant el bé col·lectiu per davant del personal. La gent primer, ell després. Atent amb tothom i anotant les propostes de millores per a la ciutat que proposava la gent a cada barri. Un treball incansable per construir una alternativa sòlida. Una etapa plena d’il·lusió i esperança per assolir els canvis socials necessaris per solucionar els problemes reals de la ciutat.

L’objectiu ha de ser guanyar i seguir treballant per fer dels municipis i ciutats la base de la República. Per fer això l’Alfred Bosch ha fet un gest que demostra una grandesa i una generositat poc vistes en política

La renúncia a l’anhel

Clar i sincer. Marxa perquè hi ha moments a la vida que per responsabilitat és necessari prendre decisions que van més enllà dels anhels personals. Passa el relleu a aquell que creu que pot acostar-se més a governar Barcelona, l’Ernest Maragall. Un altre corredor de fons i incansable lluitador, compromès amb la tan desitjada República Social Catalana. Un gest a l’altura de poques persones. Generositat en la seva màxima expressió, digna d’aquells cavallers que segur que ha escrit en alguna de les seves obres literàries. Un pas al costat per agermanar i abraçar aquell que creu amb millors condicions per ser l’alcalde de la ciutat.

Barcelona, capital de la República

El 26 de maig la cursa BCN Municipals 2019 tindrà un guanyador. L’ocuparan uns o altres, junts o separats, amb primàries o sense, però cal conjurar-se perquè Barcelona sigui la capital de la República Catalana.

L’objectiu ha de continuar sent el mateix, guanyar a Barcelona. Guanyar a tot arreu i seguir treballant per fer dels municipis i ciutats la base de la República. Per fer això l’Alfred Bosch ha fet un gest que demostra una grandesa i una generositat poc vistes en política. Cal aprofitar l’experiència i el coneixement per millorar encara més la proposta per Barcelona. Una ciutat inevitablement guanyadora i republicana.

L’Alfred Bosch personifica els valors que haurien de regir el noble exercici de la política i del servei públic. I és per aquest motiu que he volgut escriure aquestes paraules sinceres i amarades de sentiment. I així vull que s’entenguin, lluny de partidismes.

Siguem generosos, estimem a tothom, abracem-nos. Fem-ho amb els valors que ens han ensenyat. Perseverants i humils. Ferms. Fem que Barcelona sigui sinònim de República.

Alfred, no oblido les xerrades que hem fet plegats arreu de Barcelona per parlar de memòria i estic segur que en farem moltes més.

Fem de la passió per la memòria, la nostra història.