Quan t’asseus davant la pantalla o escoltes la ràdio i gaudeixes de la política (o dels polítics) com una final de Champions és que la talla d’aquests està a l’altura dels més grans.

Molt esperada la compareixença de l’expresident José María Aznar, qui feia anys que no trepitjava la lona del Congrés, fent valer les seves paraules que deien que no tornaria a la política activa. Ves per on, ahir hi va tornar, però no per entrar a l’hemicicle sinó per asseure’s a la banqueta dels acusats de la comissió que investiga la trama de finançament il·legal del seu partit. Qui va presidir el Partit Popular, Castella i Lleó i el Govern, i ara president de la FAES (sucursal del PP on Pablo Casado n’era el número 2) obligat a donar explicacions per la trama del partit polític més corrupte d’Europa.

Abans d’anar al gra, impossible oblidar les imatges del president d’abdominals marcats, bigoti misteriós (impossible definir-lo) i màster en llengües. Polilingüe de naixement, d’entonació i accent sòrdid, al record queda l’intent de parlar el català “...no la vida del mot, sinó la pèl del so... a la balla dels mots”; el mexicà “estamos trabajando en ello”; o adreçant-se al seu amic de guerres George Bush “he’s my friend”.

La comissió d’investigació, un veritable combat

No sabem si aquestes comissions realment serveixen per tenir algun efecte més enllà de la mala estona que passen els compareixents. Però sí que serveixen (i reconec que en gaudeixo) per escoltar les valentes preguntes que fan alguns diputats, com si es tractés del judici de la causa. I en aquest espai el diputat Gabriel Rufián n’és un expert. Vestit amb una samarreta fosca amb la imatge del foto-periodista José Couso, mort durant la invasió de l’Iraq el 2003, començava la compareixença incisiu i contundent.

Ja des de l’inici, la tensió es palpava a l’ambient. Aznar amb posat perdonavides, pentinat i bigoti immòbil, i sovint amenaçant, va repartir estopa com el crupier que reparteix les cartes. No va dubtar d’acusar de colpistes els independentistes catalans i afirmar que els seus dirigents estaven tancats a la presó per voler trencar l’ordre constitucional. Acusacions amb l’objectiu de desviar el centre d’atenció de la comissió.

Després del primer round, entre el bicampió popular i el diputat Rafel Simancas (PSOE) ―a qui Aznar va utilitzar d’espàrring―, en què l’expresident va acusar el PSOE de finançament il·legal, va arribar el torn del diputat Gabriel Rufián (ERC). Aquí començava “l’Ali vs Foreman”. De públic, les rialles, els aplaudiments a toc de taula i la mala educació de la bancada popular, no per escoltar la corrupció del seu partit, sinó actuant com a hooligans invocant la Verge de l’article 103 del reglament de la cambra per intentar frenar la compareixença. Aznar també va intentar frenar-la, no ho va aconseguir.

La tensió escalava de manera progressiva. Segon round amb intercanvi de cops amb la suposada implicació de l’expresident en la trama Gürtel.

La trama Gürtel

Aznar va presidir el PP durant 13 anys i va estar 8 anys més al capdavant de La Moncloa. I per aquí va arribar la primera pregunta de Rufián: “Vostè va crear la caixa B?”.

Motius suficients per fer-la n’hi havia. La instrucció del cas ha demostrat el regal de 32.452€ que va fer el cervell de la trama, Francisco Correa, per pagar el banquet i les llums. La boda de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag (qui surt en desenes de factures de la trama com a mediador o aconseguidor internacional i qualificat per Rufián de l’Steve Jobs de la Gürtel), a la qual van assistir Eduardo Zaplana, Jaume Matas, Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Jesús Sepúlveda, Paco Camps, López Vallejo, Alberto Cortina, Berlusconi, Álvaro Pérez el Bigotes, Luis Bárcenas i Francisco Correa. Tots ells condemnats, senyalats o imputats per delictes de corrupció.

És evident que el “sí” a la guerra el va portar a una jubilació daurada amb un tour de portes giratòries intens, que el va portar a ser assessor de multinacionals dels EUA i de l’Amèrica Llatina

La següent pregunta de Rufián no va ser menys: “Allò va ser una boda o la reunió d’un càrtel?”. I va acabar afirmant que en aquesta només quedava per imputar els cambrers.

Seguidament, bateria de preguntes per confirmar si les sigles que apareixen als papers de Bárcenas com a “J.M.” corresponen a la seva figura. Aznar va respondre en tot moment amb evasives i afirmant que tot era fals. Tampoc ho va fer sobre l’afirmació que la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) va fer en què qualificava el Partit Popular d'“organització per parasitar les institucions”, com tampoc va voler valorar sobre les paraules que havien dit els seus successors al PP “nos estamos comiendo la mierda de Aznar”, referint-se a la caixa B del PP.

Rosendo Naseiro, tresorer del PP, va lliurar les claus de la caixa B a Luis Bárcenas, llavors gerent del partit. Una caixa que va heretar amb un saldo de 8 milions de pessetes (amb prou feines 48.000 euros) i que Aznar durant el seu mandat i després Rajoy la van fer funcionar de manera rendible. La caixa B va recaptar durant els mandats d'Aznar i Rajoy més de 8 milions d’euros.

La guerra d’Iraq

Els primers compassos del tercer round centrats en si Aznar se sentia responsable de milers de morts durant la guerra. Sembla que Aznar no recordava que l’Estat hi havia enviat 2.600 efectius, cosa que el diputat Rufián li va recordar. Nerviosisme d’Aznar quan Rufián li va ensenyar diverses fotografies seves amb líders com Gadafi.

Preguntes que van continuar fent la resta de diputats com Oskar Matute de Bildu o Pablo Iglesias de Podemos, amb qui l’expresident va voler entrar al terreny personal i el va qualificar de “perill per a les llibertats”. Els rounds van anar avançant amb el record del concert dels tres tenors a la cimera de les Açores, Blair, Aznar i Bush, dirigits per l’amfitrió, José Manuel Durao Barroso (qui més tard seria president de la Comissió Europea), on es va signar l’acord de l’atac al país de l’Orient Pròxim.

Ahir vam tornar a veure com aquells que representen a la classe obrera donaven una lliçó de valors a aquells que representen l’herència del franquisme, les elits, la corrupció i la política de privatitzacions massives heretades de Boyer i Solchaga

Joseph Eugene Stiglitz, premi Nobel d’Economia el 2001, va xifrar en més de 3 bilions de dòlars la despesa pública dels EUA. Xifres com: 1,6 milions de desplaçats, 4.000 soldats d’EUA morts, 30.000 ferits i més de 134.000 morts pels “danys col·laterals”. I el realment important per a l’administració Bush: 39.000 milions de dòlars en contractes públics per les empreses amigues per fer la “reconstrucció”. Mai van trobar una sola arma de destrucció massiva.

El president de les portes giratòries

Quart round amb preguntes sobre l’activitat laboral de l’expresident a l’etapa posterior a La Moncloa. És evident que el “sí” a la guerra li va portar una jubilació daurada amb el tour de portes giratòries intens, que el va portar a ser assessor de multinacionals dels EUA i de l’Amèrica Llatina, la més destacada és News Corporation de Rupert Murdoch, on es calcula que va guanyar 1,5 milions d’euros. Conseller del bufet d’advocats DLA Piper, despatx contractat pel govern Aznar per un import d’1,7 milions d’euros) i on va compartir càrrec amb l’excap del Pentàgon i el director executiu de la CIA a l’època de la guerra de l’Iraq. Membre del consell assessor de l’empresa d’extracció d’or Barrik Gold on va coincidir amb l’exsecretari de Defensa, William S. Cohen, i amb el germà del president dels EUA, Jeb Bush. Assessor de la consultora fiscal i financera KPMG, curiosament escollida pel Ministeri d’Economia de De Guindos per decidir quants preferentistes van ser enganyats per Bankia. Empresa que, casualment, també treballava per Bankia per solucionar el mateix problema. Casualitats, segurament.

I com no podia ser d’altra manera, assessor d’Endesa i també d’una empresa d’inversions especulatives amb seu a les illes Caiman, per acabar com a professor a la Georgetown, universitat amb la qual el PP va fer un conveni per un programa de postgrau per valor d’1,2 milions d’euros, xifra que va sortir dels pressupostos de l’Estat via Ministeri d’Educació.

Però per no defugir de corrupteles, Aznar va utilitzar l’empresa Famaztela SL per pagar el 25% d’impost de societats en lloc del 50%. I el ministre Montoro el va enxampar, però ràpidament va quedar solucionat pagant una multa. També curiosament, aquesta empresa va passar de tenir beneficis de més de 250.000€ al 2013 i 2014 a 0€ al 2015. I per més inri, durant l’operació Púnica van entrar a robar a la seu central d’aquesta empresa. No se sap com, perquè els veïns afirmen que el pany de la porta no estava forçat.

El round final. Després que Rufián expliqués que havien rebut més de 900 preguntes via Facebook per fer a l’expresident, en va esmentar tres que tampoc van tenir resposta, la més emotiva en record als pares dels militars morts a l’accident del Iak-42.

I el cop final de Gabriel Rufián, quan va recordar a Aznar la pel·lícula El Padrino, citant la primera escena a la boda de la filla de Vito Corleone, quan aquest es trobava al seu despatx mentre acaricia al seu gat. El diputat li va etzibar el cop que va causar el KO: “a vostè només li falta el gat”, equiparant-lo amb el cervell del càrtel de corrupció del Partit Popular.

Estimem-nos, conjurem-nos i siguem dignes

Aquests dies llegeixo qui apel·la al “pit i collons” i menys “somiatruites”. Ofesos i excloents es dirigeixen a buscar responsables. Ahir vam tornar a veure com aquells que representen a la classe obrera, com ara el jove diputat nascut al barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet, donaven una lliçó de valors a aquells que representen l’herència del franquisme, les elits, la corrupció i la política de privatitzacions massives heretades de Boyer i Solchaga.

Estimem-nos, conjurem-nos i siguem dignes d’aquells que es van deixar la vida per aquest país.