De baralla en baralla

El president Puigdemont sembla definir una estratègia que consisteix en la baralla sistemàtica com a modus operandi. Els seus llibres són, sempre, un compendi de retrets. Sembla haver nascut més que per guanyar res, per barallar-se. Les seves constants purgues i mutacions de sigles, renegant de la seva trajectòria política, ocultant-la, tenen poc a veure amb la seva interessada apel·lació a la unitat, sempre en clau electoral. Mai en clau estratègica, mai respectant una pluralitat que detesta. I sempre com a arma llancívola, contra la resta de l’independentisme. I en aquesta actitud és d’una tenacitat admirable si no fos pel dany que causa a “la causa” que, precisament, diu defensar més que ningú i com ningú. Lamentable.

No sabem ben bé què proposa estratègicament, no ho sap ni ell, més enllà d’una confrontació retòrica que no es veu a venir per enlloc. Però sí que sabem contra qui s’ho proposa, en què esmerça les seves energies. De baralla en baralla, sense treva. Es baralla amb bona part dels seus mentre premia els incondicionals; es baralla amb fúria amb els republicans a matadegolla i, encara que amb més mesura, també amb els cupaires. Excepte amb el PSC, que hi pacta amb una predisposició entusiasta, no se li coneixen altres pactes de bona voluntat.

Puigdemont sembla voler ser, cada dia més, “De Valera a Cork”. Quan els independentistes irlandesos més intransigents van assassinar Michel Collins, l’altre líder independentista, l’acusaven d’haver pactat i dialogat amb els britànics. I De Valera els va condemnar a mort. Tampoc es caracteritza Puigdemont, precisament, per la seva generositat. Ni tan sols ha estat capaç d’agrair i reconèixer a la defensa jurídica d’Oriol Junqueras que, avui, ell pugui seure al Parlament Europeu. La batalla de Junqueras no el va beneficiar a ell mateix sinó als altres candidats. I Junqueras ho sabia, però ni per un instant va dubtar a seguir endavant. Va obrir la llauna i va fer perdre a l’Estat una batalla judicial determinant, en benefici de Waterloo. En benefici de tots, quin contrast. Mentre un parla d’amor i llibertat, l’altre treu foc pels queixals.

Senyor president, esteu sembrant una mala llavor, una rancúnia, que com abans la corrupció, serà una penyora que pagarà l’independentisme i el conjunt del país

Puigdemont accentua cada dia més el seu cabdillisme i la seva aversió contra el principal responsable de l’1 d’octubre. I aquesta sí que és una circumstància que depassa tota racionalitat. El seu és un odi viu, latent. I la seva filosofia personal i política és cada cop més la del cabdill que exigeix submissió i lleialtat incondicional, a ell. A ningú més que a ell. O estàs amb mi o contra mi. En lloc d’intentar seduir el país, sembla voler-lo enfrontar, polaritzar. No sé pas quina mena de República vol ser la seva. En el darrer llibre que signa Puigdemont no és que no vulgui construir ponts amb els demòcrates, és que sembla voler dinamitar tots els ponts amb la resta de l’independentisme, que, d’acord amb la seva retòrica, s’ha rendit i pactat amb l’enemic. Encara que ell va ser el primer a tocar el dos, unilateralment, cames ajudeu-me. La por és legítima, certament. I el pànic també. Però s’ha de tenir un mínim d’honradesa i sentit de la vergonya.

Diuen els més propers que Puigdemont sempre ha actuat com un llop solitari, que té caràcter i que li costa fer equip. Que no pacta, sotmet. No acorda, imposa.

Aquí rau l’explicació de per quin motiu promociona i premia en les seves llistes electorals les persones que més odi professen a les xarxes. Sembla mesurar el talent dels seus soldats en funció de la capacitat de desqualificar pel broc gros els seus adversaris polítics. Abona la substitució del debat i la contraposició d’idees per l’insult i la calúmnia. El fanatisme. Brega per posar al seu servei les entitats, per la instrumentalització sense límits. En això, és incombustible.

I així, senyor president, quina mena de República vol aconseguir? I el que és més preocupant, quina mena de societat? Per les seves obres els coneixereu.

Senyor president, esteu sembrant una mala llavor, una rancúnia, que com abans la corrupció, serà una penyora que pagarà l’independentisme i el conjunt del país. Em fa pena, molta pena.